20 maig 2011 (aprox)
A finals de maig en Robert ja tenia enllestit el segon dossier on recollia les seves investigacions sobre el terrorisme a Catalunya. Centrant el segon dossier en el tema dels ferits en atemptats succeïts a casa nostra va trobar atemptats de bandes terroristes de extrema dreta dels que gairebé ningú s’enrecordava.
Aquest segon dossier es excepcional i en Robert ens demana que agraïm l’ajut imprescindible que ha rebut del Professor Antoni Segura i la gent del Pavelló de la República , del Professor Andreu Mayayo i de un jove llicenciat en història anomenat Xavier Ceresuela.
Us pasem la informació sencera del segon dosier, el primer el podeu trobar a la web del Sindicat de Policies de Catalunya, en la pàgina http://www.spc-me.cat/
La publicació del primer dossier ha portat moltes conseqüències: opinions de personatges que parlen del que mai han patit o dels que s'aprofiten de la feina i el dolor dels altres. Malgrat tot, prefereixo quedar-me amb les felicitacions rebudes per part de molts membres de les FCSE, de periodistes, de historiadors, de representants polítics i de totes aquelles víctimes i ciutadans que m'han fet arribar la seva enhorabona i agraïments.
Quan es presenta un estudi de aquest tipus, encara que la intenció sigui la correcte, sempre hi ha la possibilitat de cometre errades i ara es el moment de posar-hi les solucions: primer, vull corregir el lapsus en un dels llistats de víctimes mortals de l'atemptat a Hipercor. Evidentment, el treballador i company de feina que va resultar assassinat no era Luis Enrique Vicente Viñuales si no en Luis Enrique Saltó Viñuales. Potser el programa informàtic em va jugar una mala passada... o la culpa es que la meva memòria va fallant... Francesc, Glòria i Gerard, perdoneu-me el lapsus.
D'altre banda, agrair la col·laboració ciutadana i professional d'un jove llicenciat en història (X.C, ets un crack) per informar-me sobre la existència de sigles que, per pur desconeixement, no vaig proposar en el primer treball com son les bandes d'extrema dreta PENS, GAS, GCR o FJ. La investigació realitzada el gener i el febrer m'ha permès localitzar una llarga llista de accions armades (léase atentados) que no apareixen en el primer treball i de las que ara faré menció específica.
L'excel·lent acollida que a nivell informatiu va tenir la presentació del primer dossier, dedicat primordialment als atemptats amb víctimes mortals, va fer que el mateix dia de la presentació el dijous 30 de desembre els dos “Davids” del SPC i dos periodistes (quina barreja i quin perill tots cinc a la mateixa taula.....) m'obliguessin a acceptar un nou repte: preparar un altre dossier dedicat a conèixer als atemptats amb ferits. El resultat es aquest recull de accions terroristes on han hagut ferits reconeguts per la sentència corresponent o amb resolució administrativa, i per això m'arriscaré a parlar de aquells actes que certes publicacions de nivell contrastat han confirmat i de les que només hi havien suposicions o informacions de fonts poc fiables. La bibliografia es extensa però immillorable. I com no, el fet de haver treballat per un gran nombre de aquestes víctimes m'ha donat l'oportunitat de conèixer les seves experiències i tenir el seu consentiment per posar-les negre sobre blanc. Per fer-ho com cal, amb tot el respecte i la dignitat que mereixem tots plegats, serà adient esmentar des de la vessant social, la descripció de diferents casos que criden l'atenció per la situació mèdica o jurídica a la que ens hem tingut que enfrontar. No entraré a plasmar les opinions polítiques ni partidistes de ningú per que de aquest tema tan sucós ja s'encarreguen altres víctimes, pseudo víctimes o certs junta lletres.
Pensem que la relació de actes terroristes amb ferits es molt extensa i per aquesta raó he volgut retre homenatge a aquelles víctimes que, per haver-ho estat en un atemptat amb “només” ferits (com si no fos suficient), es a dir, sense víctimes mortals, semblen haver estat víctimes de menys importància. Serà la manera de donar a conèixer les seqüeles que presenten molts ferits, alguns d'ells amb incapacitats de per vida.
ATEMPTATS DE EXTREMA DRETA
Malgrat la investigació realitzada per preparar el primer dossier, la possibilitat de oblidar atemptats succeïts a Catalunya era real i, segons el conegut Murphy, així va ser. Per això, avisant abans de les dificultats trobades per esbrinar els atemptats dels nombrosos grups de extrema dreta que van realitzar actes armats a Catalunya, i sense oblidar que la Llei de Amnistia de 1977 es un fort impediment per localitzar mes dades, començarem recordant aquelles accions terroristes perpetrades per la extrema dreta i grups afins a partir de 1965. Recordem que la propera llei ampliarà el temps de reconeixement dels delictes terroristes de 1968 a 1960.
1965
La tarda del 28 de octubre de 1965 es va produir un robatori en el “Forum Vergés” de la Congregació Mariana al carrer Roselló 223. Uns desconeguts van realitzar una violenta acció contra el sacerdot belga Louis Evely mentre impartia una conferència. La mateixa nit, a dos quarts d'onze, es van produir una sèrie de aldarulls quan uns “descontrolados” van irrompre en la sala del Centre de Influència Catòlica Femenina (CIFC) per mostrar la seva disconformitat amb el que Louis Evely explicava. Els danys en el local van ser considerables. Potser es va considerar com a atemptat per que totes dues accions anaven dirigides contra un sacerdot? Potser per que a algú no li va agradar que el 1965 es fessin a Barcelona certs col·loquis sobre “la problemática actual del matrimonio y la fecundidad?”.
1969
El 1969, es el dimarts 4 de febrer, la església romànica de Palau Sator a la comarca del Baix Empordà, va ser atacada per 14 “incontrolats”. Pel que sembla, tant la “Comisión Diocesana de Arte Sagrado” com els 14 atacants no estaven d'acord amb un mural que s'estava pintant en el temple. A banda de destrossar el mural, tant el mossèn com el pintor van ser agredits. Cap la possibilitat de que els autors fossin membres dels “Guerrilleros de Cristo Rey”, grup creat al 1968, malgrat que fins i tot hores d'ara la informació al respecte es molt confusa. I més parlant de qui parlem....
1971
El 25 de novembre de 1971 es la llibreria “Cinc d'Oros” de la aleshores Avenida Generalísimo Franco 492 la que va ser atacada per un grup anomenat Partido Español Nacional Socialista (PENS), fundat un parell d'anys abans a partir dels Comandos de Lucha Antimarxista i la Hermandad Nacional Universitaria. Aquest atemptat va originar una corrent de solidaritat amb el mon de la cultura sent el Gremio de Editores qui va encapçalar aquest sentiment de rebuig. Els danys van ser importants al ser també destruïdes varies litografies de Pablo Picasso. Ja dies abans havia estat atacada una galeria d'art que es trobava tot just al costat de on va viure el pintor malagueny a la seva etapa barcelonina.
Des de 1965 fins al 1971 hi han diferents accions catalogades com a terroristes succeïdes a Catalunya i arriben els primers afectats greus per aquestes activitats. He conegut policies que van resultar ferits molt greus (la majoria per les cremades sofertes) al haver patit els llançaments de còctels molotov contra els seus cotxes o contra ells mateixos i que després de quaranta anys encara no coneixen ni tan sols qui va ser el responsable.
1973
Arribem al 1973 i el 26 d'abril, el nou objectiu del PENS va ser el local de la revista “Agermanament”, al carrer Diputació. En Ribera Pinyol, Director de la revista, va declarar que “el local aparecía todo revuelto y había inscripciones y cruces gamadas bajo la firma de P.E.N.S”. Els danys van ser de prop de mig milió de pessetes.
El 4 de juliol va ser atacada la seu de la revista “El Ciervo” i aquest acte se el va atribuir un desconegut “V Comando Adolf Hitler”, malgrat que dies abans ja havien rebut a les oficines de la revista un anònim de “l'organització clandestina PENS”. Cal afegir que actes similars s'havien produït també a València, Madrid o Galdácano. Aquesta situació es va repetir en diverses dades en altres indrets de Barcelona: la “Central del Llibre Català” o la “Gran Enciclopèdia Catalana” també van ser assaltades, aquesta última dos cops. A mes a mes, altres llibreries van patir amenaces per escrit i les sigles “PENS” apareixien en el interior dels comerços que patien els sabotatges.
El 16 de agost, la llibreria “Viceversa” del carrer Enrique Granados número 14 també va patir un atac. Aquest establiment no havia rebut cap amenaça, mentre sí les havien rebut anteriorment “Literatura”, “Les Punxes”, “Ancora y Delfín”, “Argos”, “Athos”, “Bosch” i “Occidente”. En aquesta ocasió, els artefactes explosius e incendiaris no van funcionar com els autors haguessin desitjat i els danys no van ser gaire importants.
1974
Els grups de extrema dreta continuaven els seus atacs, principalment contra qualsevol establiment que pugues ser definit com “simpatitzant catalanista”. A principis de juliol del 1974, la Distribuidora “Enlace” del carrer Bailén 18 rep la visita dels terroristes. La autoria es establerta com a responsabilitat del PENS.
La matinada del dia 11 es el cinema “Balmes” al número 215 del mateix carrer qui pateix la explosió de un artefacte incendiari molt potent que causa uns importants danys materials, especialment en la façana i el vestíbul. Miraculosament no hi havia ningú a les proximitats. La sospita per aquest atac es la projecció de la pel·lícula de Carlos Saura “La prima Angélica”. En altres ciutats ja havia succeït el mateix. La autoria de aquest atemptat ja es mes dubtosa, al coincidir en el temps dues sigles de la mateixa “ideología”: el PENS i el GAS. Anys després, un membre del GAS va reconèixer la realització de diferents atemptats: però en un d'ells parla de la “colocación de una bomba de humo en el cine Atlanta cuando se proyectaba la película “La caída de los dioses”. Potser es confonia de cinema....?
1975
Aquest mateix impresentable reconeixia les seves activitats com a membre del GAS amb atemptats l'any 1975 contra Centres Socials de diferents barris amb aquestes paraules: “También incendiamos el centro social de La Florida , lo rociamos con gasolina y le prendimos fuego. El Centro Social de San Andrés lo asaltamos igualmente, destruimos el mobiliario, pintamos las paredes, rompimos los cables telefónicos y nos cagamos sobre un retrato del “Che” Guevara. En este mismo barrio asaltamos un centro parroquial a mano armada, lo cual no consta en el sumario que se nos hizo cuando nos detuvieron. La asociación de vecinos Turó de la Peira también fue asaltada y fuimos perseguidos hasta el cine Capitol, donde hubo bastante follón”.
El 13 d'agost va ser atacada la llibreria “Epsilon” del carrer Casanovas 82. El missatge escrit a la paret era molt clar: “boicot a las librerías comunistas”. Tambè la llibreria “Publia”, al carrer Consejo de Ciento número 281 va rebre la mateixa visita.
Al “Diari de Barcelona” ja havia estat visitat per aquesta gent el dia 13. Però torna a ser objectiu dels components del GAS. La matinada del 19 d'agost esclata un potent artefacte a l'entrada del edifici. I un altre llibreria, “Documenta” al carrer Cardenal Casañas 4 es el nou destinatari dels atacs del GAS, amb uns danys materials molt importants, que no van ser encara mes grans per la rapidesa de reacció i la valentia de un cambrer i un forner de les proximitats que van intervenir immediatament.
La nit del 5 de octubre es atacat el restaurant “Via Venetto” del carrer Ganduxer, on els danys materials pugen fins a 10 milions de pessetes. Pel que sembla, els autors el van atacar pensant que era un restaurant estranger, quan la realitat era un altre molt diferent.
I el autor de molts de aquests fets explica així un dels seus atemptats: “En octubre apaleamos a un periodista en el portal de su casa, creo recordar que se llamaba Carlos Sanchez”. Efectivament, la nit del 21 d'octubre, el periodista del “Diario de Barcelona” Carlos Sanchez Costa era apallissat pels membres del GAS a la porta de casa seva. Podem recordar que el 28 de juny de 1978 era assassinat a Portugalete (Biscaia) el periodista Jose María Portell, que es trobava dins del seu cotxe. Dos pistolers de ETA atemptaven contra un representant dels medis de comunicació prop de les piscines, davant de un munt de nens que entraven a fer esport a las nou del matí. Per molts, aquell atemptat era el primer contra un periodista. Certament, va ser el primer atemptat mortal. Però tres anys abans, justament el 21 de octubre de 1975, un altre membre del mon periodístic havia rebut l'atac de altres terroristes i va poder salvar la vida. La crònica de la noticia deia que “... Carlos Sanchez Costa ha facilitado nuevos detalles sobre la agresión. A las diez y diez minutos de la noche llegaba a su casa y mientras colocaba sobre la acera su velomotor ya percibió la presencia de uno de los individuos que se encontraba escondido detrás de una cabina telefónica. Inmediatamente salió de aquel lugar esgrimiendo una cadena con una funda de plástico negra y profiriendo insultos , para abalanzarse sobre nuestro compañero. Este repelió la agresión, pero aparecieron otros cuatro individuos portadores de otras cadenas y una barra rígida, ante lo cual optó por entrar en el portal de su casa.... el portero de la finca, que había presenciado los hechos, vio como desaparecían los cinco jóvenes del lugar”. Mes tard, el “Diario de Barcelona”, on treballava en Carlos Sanchez, rebia una trucada en la que es deia: “La próxima vez no fallaremos”. “Asimismo el anónimo comunicante dijo que otros once periodistas de distintos medios informativos podrían sufrir la misma suerte”.
I ara la última perla de les declaracions del membre del GAS: “Aparte de estos asaltos, también disolvíamos manifestaciones a punta de pistola -los últimos meses, ésta era una práctica común, desde un local de la calle Canuda salían varios jóvenes, algunos con pistolas, que provocaban y apaleaban a los que portaban algún signo externo de progresismo o inconformismo...-. Robamos varias multicopistas, alguna de los centros sociales. En la plaza de San Jaime, cuando la gente se reunía para bailar sardanas, los agredíamos con porras, cadenas, palos..., se rompían guitarras.... A una chica le grabamos una cruz gamada en el pelo con una hojilla de afeitar... y a misa no íbamos si no era para hostiar al cura”.
1977
Un dels atemptats mes sagnants de aquell temps a Catalunya va ser el del grup Juventud Española en Pie contra la revista “El Papus” el 20 de setembre de 1977. Tambè havien rebut alguna amenaça des de el PENS. Dels quinze ferits, la mes greu va ser la recepcionista de la revista, la Rosa Lores , que estava esperant un segon fill. La Núria Navarro sempre ha estat, com molts altres, una periodista de El Periódico de Catalunya que ha col·laborat molt amb mi per qualsevol tema relacionat amb premsa. Ella va ser la autora de una sèrie de entrevistes amb víctimes de diverses bandes terroristes quan es complien els vint anys de l’atemptat contra Hipercor. La Rosa li deia que “lo ocurrido fue considerado como accidente laboral. La única persona que se interesó por mi fue la esposa del gobernador civil de Barcelona, José María Belloch. Le conté que no encontraba plaza escolar para mi hijo cerca de casa –algo importante dado mi estado- y ella me explicó que el motivo era el miedo de los centros a las represalias” (El Periódico, 14 juny 2007). Sense comentaris... queda clar que no es gaudia del mateix reconeixement social sent víctima del terrorisme als setanta o els vuitanta que no pas ara.
1978
1979
El GAS va ser desarticulat el gener de 1976 però el PENS encara va ser considerat com el responsable de l'atac perpetrat contra la seu de la Comunitat Jueva del carrer Porvenir a Barcelona. Era l'11 de gener de 1979.
Dèiem en l’anterior dossier que el mes de febrer de 1979 es van perpetrar tres atemptats contra tres escoles, concretament el dia 3 i contra una entitat bancària el dia 4. Tota la informació senyalava al grup AAA-EEL però una investigació paral·lela suggeria tot el contrari. Altres informacions localitzades mes tard marcaven com a probables autors a un grup anomenat “Unión de Juventudes Marxistas Leninistas”, rama juvenil del Partido Comunista de España Internacional. De fet, també es va donar aquesta autoria a l’explosió succeïda a Melilla, a una cafeteria i a l’aeroport. Tot això es barrejava amb alguns dels atracaments i els robatoris d’armes atribuïts a membres del GRAPO. Per acabar de adobar-
ho, es va dir també que els membres de aquest nou grup tenien molt avançats els preparatius per atemptar el dissabte 24 de febrer a Barcelona contra el President Adolfo Suárez mentre feia escala de camí a Palma de Mallorca. Els acusats de aquest intent de atemptat van ser alliberats per manca de proves.
El 21 de gener va esclatar un artefacte a les oficines de “Air France” i a la seu del “Gremio de Fabricantes” a Sabadell. Deu dies desprès un altre artefacte esclatava a las oficines de “Turisme de França” a la Avenida José Antonio Primo de Rivera (actual Gran Vía de les Corts Catalanes) de Barcelona. Una explicació per a tota aquesta confusió es la que relacionaria els membres del PCEi-UJML com a una branca del GRAPO que temps desprès seria absorbida per aquest últim.
1980
Els GRAPO van assassinar a Barcelona a un militar i el seu xófer el 2 de setembre i deixaven un altre militar ferit. Va sobreviure.
El dijous 20 de novembre de 1980 son trobats dos cadàvers a Cabrera de Mar. Es tracta dels cossos de Juana Caso Gonzalez i José Muñoz Expósito. Posteriorment es coneix l'existència de un jove ferit de 16 anys. La nota del diari El Pais de 4 de juny de 1982 diu el seguent: “El jefe de Fuerza Joven en la comarca del Maresme, Salvador Durán, y el militante de la citada organización juvenil de Fuerza Nueva, Cristóbal García, fueron juzgados ayer en la Audiencia Provincial de Barcelona acusados de los asesinatos de Juana Caso Gonzalez y de José Muñoz Expósito y del asesinato frustrado de Antonio Camacho Tejera. El fiscal ha solicitado para Salvador Durán un total de 86 años de privación de libertad y para Cristóbal García 27 años y cinco meses. Entre los testigos citados al juicio figura el superviviente de la matanza”.
Com es va explicar en el primer dossier, els atemptats terroristes a Catalunya han estat nombrosos des de fa quaranta anys. El fet de haver investigat els perpetrats per la extrema dreta encara afegeix mes dolor i mes víctimes a aquest llistat i mes dificultats per la seva localització, donat que la Llei de Amnistia es un impediment important. Tant de bo quan vaig començar en aquesta tasca el 1989 hagués existit Internet o hagués gaudit de l’accés a informació que ara, gràcies a la col·laboració de bons amics historiadors, periodistes o dels cossos policíacs, ha facilitat el treball.
Per això parlar ara dels atemptats amb ferits a Catalunya es important. Es evident que tothom recorda amb mes claredat els atemptats on resulten assassinats tot tipus de ciutadans i de tot tipus de professions. Això penetra a la memòria col·lectiva de un modus molt directe i fa oblidar que durant anys i anys patir un atemptat era com patir una malaltia contagiosa i que els que hem dóna’t el nostre temps i les nostres forces per canviar aquesta percepció ens hem trobat molt sols. Molts dels que ara parlen del dolor de les víctimes “... van de portavoces por la vida... no han estado nunca en el País Vasco, han llegado tarde a casi todo, distinguen entre víctimas y víctimas” com sempre diu al bon amic Jose Mari Calleja, periodista que va tenir que fugir del Pais Basc per parlar tant clar. O com va dir l'Albert Castillón no fa gaire, “la prensa también ha ignorado a las víctimas durante décadas”. (“Pido la Palabra ”, páginas 196 i 182). Malauradament, hem arribat a un moment en el que parlar de terrorisme i de víctimes s'ha transformat per molta gent en una manera mes de fer política amb el terrorisme i amb els propis afectats. Quan certs personatges parlen de terrorisme, es comú sentir frases com “los caídos en atentado”, “los muertos por terrorismo”, “nuestros muertos”, “nuestras víctimas”.... Fins i tot hi ha qui fa homenatges a les víctimes del seu mateix partit polític. Està molt clar que els assassinats en atemptat terrorista son els màxims mereixedors de homenatges, de respecte i de record. I per això no puc entendre que qui només ha patit una ferida molt lleu que ha pogut curar-se a casa amb una tireta adhesiva sigui capaç de opinar en nom de “los que mataron a nuestras familias”... Els pocs que hem treballat per ajudar als familiars dels assassinats sempre hem defensat i defensarem el seu honor però sempre hem fet esment de tots aquells ferits i ferides que han quedat pel camí. Sembla que el fet de patir un atemptat i quedar immediatament incapacitat per les ferides rebudes no hagi de tenir importància pels fills, els pares, el cònjuge o parella amb qui esperes compartir la resta de la teva vida. I també sembla que això no val per alguns dels que s'omplen la boca al parlar de les víctimes.... allà ells....
Anys després, els grups esmentats en la secció anterior de aquest dossier van realitzar atemptats en els que van resultar assassinats i ferits diversos ciutadans. En altres ocasions, només la sort o la imperícia dels autors va evitar que els efectes fossin pitjors. A continuació presentarem una petita mostra de alguns de ells, esmentant algunes circumstàncies com a testimoni de les situacions personals que molts hem tingut que viure.
1982
El 1982 comença amb diferents atemptats de Terra Lliure i Fuerza Joven (relacionada amb Fuerza Nueva). Dos artefactes a Cornellà de Llobregat i Sant Cugat del Vallès per part dels primers i l’atac perpetrat contra la figura del Rei al Museu de Cera de Barcelona son las accions realitzades. Però el 16 abril de 1982 es produeix l’atac contra un comboi del Exèrcit a Barcelona. Els membres de ETA col·loquen un llença - granades a la cruïlla de Gran Via Carles III amb Avinguda de Madrid i disparen contra un autocar ple de militars. Les granades xoquen contra un cartell indicador situat en la trajectòria i es desvien per acabar impactant al interior de un habitatge situat al carrer Conxita Supervía. Només la sort va impedir que la família que hi resideix no resulti ferida encara que els forats que les granades van deixar a la façana i els envans eren de quaranta centímetres.
El dia 1 de setembre de 1982 la explosió de un artefacte que els terroristes de Terra Lliure van posar a la “Delegación del Ministerio de Agricultura” a Barcelona, va causar dos ferits i molts danys materials. El mateix que ja havien fet al mes de abril anterior al atemptar contra la Caserna de la Guàrdia Civil de Vallvidrera. Altre ferit del que es te constància es el professor de institut Federico Jiménez Losantos que es tirotejat a una cama el dia 21 de maig de 1981.
Des de octubre de 1975 fins a 1983, a Catalunya van atemptar sigles tant diferents com el GAS, altres anomenats com de ideologia anarquista, GRAPO, FAC, EPOCA, JEP, ETA, CNT, AAA-EEL, IPC, PENS, MC, TERRA LIURE, TOA... amb un numero aproximat de 150 activitats reconegudes com terroristes.
1983
El 1983 s'inicia l'any amb un atemptat al Consolat Francés del Passeig de Gràcia 11. En aquesta ocasió la responsabilitat recau en un grup d'origen cors. La seqüència dels fets explica que algú va deixar una bossa dins de la sala d'espera de l'esmentat consolat, on es trobaven aleshores prop de 60 persones esperant a fer diferents gestions. En un moment, el policia que es trobava a la sala com a membre de la seguretat estatal localitza la bossa i, juntament amb un funcionari del consolat, la recullen pensant que algú la ha oblidat. Al obrir-la, descobreixen un paquet amb uns cables i el policia pren la arriscada decisió de anar avisant a tothom que es troba pel mig i baixar els tres pisos fins al carrer per dipositar l'artefacte en un lloc menys concorregut. Desprès acordona la zona i prohibeix que ningú s'aproximi. En uns moments, l'artefacte esclata i fereix al tòrax i la oïda al caporal Francisco Sánchez i a un altre company que havia estat avisat. Cal recordar que, malgrat no haver rebut amenaces, una setmana abans havia esclatat un artefacte similar al consolat espanyol a Niça (França) on va resultar ferida una dona.
Des de l'any 1975 els terroristes del GRAPO ja voltaven per Catalunya. De fet, es registren mes de quaranta accions realitzades per aquesta banda terrorista. Des de atracaments a entitats bancàries fins a robatoris de armes a membres de la Guardia Urbana o assassinats de membres de diferents Cossos de Seguretat. Els membres del GRAPO ja portaven molt de temps per Barcelona i l'any 1983 ja es van trobar un parell de artefactes col·locats en unes papereres el centre de la ciutat a les cruïlles del carrer Padilla amb Ronda General Mitre o de Avinguda Diagonal amb el carrer Castillejos. Els especialistes van aconseguir desactivar-los.
1984
I es l'any 1984 quan aquests terroristes tornen a causar víctimes: el dia 27 de març roben un cotxe al carrer Sancho de Àvila i col·loquen al conductor dins del maleter, iniciant un recorregut per la ciutat fins que abandonen el cotxe i el propietari als Jardins d'Èlx. Pel que sembla, ben a prop han localitzat un altre cotxe amb el propòsit de robar-lo. Es el cotxe de Juan Escalada, un comercial que es troba dins de la tenda de un dels seus clients que al adonar-se'n de que li volen robar l’automòbil s'enfronta amb els lladres. A conseqüència de això, rep un tret a l'alçada del “tercio medio nasal con bala alojada en el perineo”. En Juan es una de les víctimes amb les que ja vaig contactar a principis dels noranta i es un dels nombrosos exemples de víctimes del terrorisme que, malgrat tot el patiment sofert i ser una víctima absolutament anònima mai ha perdut el somriure, encara que les seqüeles de l'atemptat el han deixat marcat de per vida. Alguna que altre víctima molt mes lleu i sense cap seqüela hauria de aprendre del seu exemple.
Fins aquest moment, Terra Lliure reivindica prop de 60 atemptats a llocs tan dispersos com Calella, Barcelona, La Bisbal de Falset, Lleida, El Prat de Llobregat, Terrassa, Vilanova i la Geltrú , Santa Coloma de Gramanet, Montserrat, Girona, Salou, Reus, Altafulla, Tarragona, El Berguedá, Cornellá de Llobregat, Sant Cugat del Vallés, Alcover, Vallvidrera, Sant Feliu de Llobregat, Granollers, Mollet del Vallés, Mataró i Sitges. Tots aquests atemptats son dirigits contra instal·lacions de FECSA, de ENHER, Jutjats i organismes oficials, Casernes de la Guàrdia Civil o Comissaries de la Policia Nacional i diverses entitats bancàries.
1985
El terrorisme de extrema dreta torna a aparèixer a Catalunya l'any 1985. Els membres del grup anomenat Milicia Catalana ja havien atemptat contra la seu de “Crida a la Solidaritat ” al carrer Jaume I el mes de agost i el 5 de setembre contra la Sauna “Oasis” al carrer Balmes, sense que hi hagi constància de la existència de víctimes.
Malauradament, el següent atemptat sí va tenir pitjors conseqüències: la explosió de un artefacte a la llibreria sexològica “Egea” del carrer Diputació va ferir a tres persones.
1986
I arribem a l'any 1986, quan ETA torna a entrar a terres catalanes per continuar les seves accions iniciades al 1975. Cal recordar que al 1977 van atemptar contra la seu del PSC, el 1979 van col·locar uns artefactes a Figuerola (Tarragona) i a Santa Cristina d'Aro (Girona), sense oblidar l'atracament a la Caserna de Berga. El març de 1980 va segrestar durant quaranta dies a l'empresari Jesús Serra Santamans. El 1982 va ser ETA qui va atemptar contra el gasoducte de la companyia CAMPSA a Badalona i també van ser els responsables dels artefactes col·locats al tres de agost de 1983 a la Rambla Santa Mónica, al Casino Militar de Plaça Catalunya i a la zona de l’aeròdrom militar de El Prat de Llobregat. També es van rebre avisos sobre la existència de altres tres artefactes.
Ja feia temps que els membres de Milícia Catalana havien causat ferits en els seus atemptats contra llibreries catalanes i es el 14 de juliol quan la explosió de un artefacte causa tres ferits mes al esclatar a la llibreria “Ballester”
Dèiem que el 1986 els assassins etarres tornen a venir a Catalunya per fer mes atemptats. Es possible que la probable elecció de Barcelona com a seu olímpica pels Jocs de 1992 els fes creure que atemptar a casa nostre tindria una repercussió important. El 13 de setembre fan esclatar un cotxe bomba al pas de una furgoneta amb Guàrdies Civils que anaven cap a la presó de “Wad Ras”. Ja dèiem en l'anterior dossier que aquest atemptat va demostrar l’anomenat “salt qualitatiu” en el sistema de sembrar la mort i el dolor per part de ETA. Mai a Catalunya havien utilitzat aquest mètode. I hem de recordar que aquest atemptat es va realitzar quan el barri del Poble Nou es trobava en plenes festes. La cruïlla dels carrers Pujades i Pamplona es va transformar en un terrabastall de ferros i foc. Van haver quatre ferits.
El 14 de octubre ETA tornava a atemptar a Barcelona, en aquest cas contra la Comissaria de la Policia Nacional assassinant a un dels membres de les FCSE i deixant vint i dos afectats, principalment ferits. Un dels mes greus va morir deu mesos mes tard. Només dos dies després, en Juan Antonio Samaranch declarava a Barcelona “ciutat olímpica”. Contràriament al possible desig dels terroristes, l'atemptat no va marcar la opinió dels que havien de decidir sobre la ciutat que gaudiria dels Jocs Olímpics de 1992. Molta gent al carrer celebrava la decisió del Comitè Olímpic Internacional. Fins i tot, en el darrer dossier explicava la meva reacció aquell día: celebrar la nominació amb diferents companys de “Hipercor”.
Les voltes de la vida: ningú parlava de l'atemptat de dos dies abans, però pocs mesos després ens va tocar rebre de ple les mateixes conseqüències. Molts dels ferits de aquest atemptat de octubre del 1986 ara viuen fora de Catalunya (Balears, Madrid, Soria, Valladolid....)
El 17 de novembre te lloc una explosió als magatzems de l’empresa “Simago” al carrer Manuel Girona. Un artefacte esclata i causa danys materials sent la acció reivindicada per un nou grup, els Comandos de Apoyo a los Refugiados Políticos Catalanes. No consta que hi haguessin víctimes.
Els que sí van rebre els efectes de un cotxe-bomba, tot just el dia 11 de desembre, van ser els que es trobaven a la seu de “Citroen Hispania”, coneguda per tots com Citroen Badal. Els terroristes de ETA creien adient, per “l'alliberament” del País Basc, atemptar contra empreses franceses radicades a Catalunya. Empreses com “Credit Lyonnaise”, “Mohens”, “Rossignol” i “Crouset” van rebre la visita i els conseqüents artefactes col·locats pels terroristes i en un de aquests atemptats van resultar ferits dos transeünts i van haver-hi molts danys materials. No va ser només Barcelona la ciutat atacada, per que també ho van ser Mollet del Vallés, Artés o Sant Feliu de Llobregat. Però val a dir que els fets produïts contra “Mohens” i “Rossignol” presenten dubtes i algunes fonts situen com autora a la banda Terra Lliure.
A la “Citroen” del carrer Badal van deixar estacionat en el pàrking del pati un cotxe carregat de explosius que va causar quatre ferits. La bomba dirigida contra la empresa “Danone” a Sant Feliu de Llobregat va ser desactivada però no així els dos artefactes col·locats al 16 de desembre a l'edifici TRADE contra la empresa “Ricard” i al carrer Montaner 226 contra la empresa “Roche Bobois”. En total, prop de 30 ferits amb un d’ells ferit molt greument. Altre dels afectats va estar Mercè Nebot, una dona que sempre ha lluitat pels drets de una de les seves familiars de molt avançada edat que va morir mesos després afectada per tot el succeït. La Mercè i tota la resta de la seva família van tenir que abandonar la seva llar durant molts mesos a conseqüència de tot el enrenou i això, a segons quines edats, es impossible de superar. Per molt que ho vàrem lluitar la mort de aquella familiar no ha estat reconeguda com a “derivada de atemptat terrorista”.
1987
El 28 de febrer de 1987 es produïa la explosió de un artefacte posat per membres de Terra Lliure a l’Audiència Provincial de Girona. Una família resident a las rodalies va resultar afectada.
I el 27 de març ETA torna a atemptar a Barcelona, en aquesta ocasió contra la Caserna de la Guàrdia Civil que es troba al Passeig Sota Muralla, molt a prop del Port de la ciutat. El resultat va ser de un Guàrdia Civil mort i divuit ferits, quatre de ells companys de l’assassinat. La sort va fer que el llistat de víctimes no augmentés encara mes ja que el pas de un camió va minorar els efectes de la explosió del cotxe bomba. Fins i tot la casualitat va fer que els treballadors que sempre dinaven fora aquell dia ho van fer dins de la caseta prefabricada, així van salvar la vida.
Dies després, ETA torna a atemptar contra la Guàrdia Civil a la Caserna del carrer Navas, molt a prop de la Avinguda Meridiana. Un ciutadà resulta mort i hi ha molts ferits, entre membres de la Guàrdia Civil i transeünts que passaven pel lloc. Com a mínim, aquest atemptat em va donar la oportunitat de conèixer personalment a un excel·lent escultor que amb el temps s’ha transformat amb un gran amic. Jesús, va per tu....
El 9 de abril un infant i un operari de neteges resulten ferits al esclatar un cotxe - bomba a la cruïlla del carrer Mallorca amb Pau Claris, quan ETA atempta contra dos entitats bancàries de capital francès. Els testimonis dels fets coincideixen en destacar que al menys l’atemptat havia succeït passats dos quarts d’onze de la nit perquè “si en ese momento llega a haber mas personas por la calle, hubiera ocurrido una catástrofe”.
I el 12 de juny ETA atempta contra la petroquímica de “Enpetrol” a Tarragona amb el resultat de un ferit. Les flames causades per dos artefactes col·locats en diferents indrets de la zona van arribar fins als 15 metres i les investigacions posteriors van mostrar que es va produir l’escapament de 1800 tones de cru, 1100 tones de fuel-oil, 50 de naftes, etilè, propilè, gasos liquats i benzina. Fins i tot, centenars de ciutadans de la zona es van manifestar aquell mateix dia per protestar per la manca de seguretat que havia mostrat el fet de que uns terroristes haguessin pogut introduir-se en la petroquímica. Altres ciutadans van optar per fugir de la zona de influència de Enpetrol per la por a que l’incendi portés mes explosions. Es va donar la circumstància de que van ser tants els desplaçats fins a la població veïna de Alcover que l’alcalde va ordenar que els bars i cafeteries del poble obrissin passades les dos de la matinada. També els estudiants de la Universitat Laboral , que es trobava molt a prop de l’incendi, van fugir per les finestres amb roba de dormir i van ser recol·locats a hotels de Tarragona i Salou. Alguns dels veïns que havien marxat de les seves llars es van trobar al tornar que els havien robat dins el seu pis. La reivindicació va arribar de ETA amb la següent denominació: “Euskadi Ta Askatasuna – Fuerzas de Euskadi en Catalunya”. Sense comentaris.......
El dia següent, Terra Lliure causava un ferit lleu en l’atac a la caravel·la situada al Port de Barcelona.
I arribem al que ha estat el pitjor atemptat per número de víctimes a Catalunya. Des de mesos abans els membres de ETA visitaven els magatzems “Hipercor” i un cop decidit el sistema col·locaven al parking un cotxe bomba carregat amb un artefacte de 300 quilograms entre amonal, escames de sabó, benzina, cola de impacte i metralla. Un Ford Sierra (alguns diuen blau i jo dic vermell) havia estat amagat en el pàrking de una torre de Castelldefels mentre els terroristes confeccionaven l’aparell mortal i després de creuar la ciutat de punta a punta, poc abans de les 15 hores l’estacionaven a la primera planta de l’aparcament, tot just sota la carnisseria i la xarcuteria del supermercat. L’Artur estava fent “asturianades” a la camera frigorífica, en Pedro i en Pitu tallaven i envasaven quilograms de carn. Tres grans companys i amics de feina. A las quatre de la tarda la Mari Carmen i la Agustina m’explicaven a l’altre banda del taulell de la carnisseria que el seu pare i marit havia estat atropellat al sortir de la feina i que reeixia ingressat a un hospital. La Asun i el José Manuel em demanaven deu llibrets de llom. Pocs segons després el cotxe - bomba esclatava produint quinze morts dins del pàrking. Era divendres 19 de juny. La temperatura calculada pels bombers era, per ser un lloc tancat, propera als 2800 graus. La Mari Carmen , l’Agustina, la Asun i en José Manuel entre d’altres, vàrem resultar ferits molt greus i uns altres per sort per ells només van patir lesions molt lleus. En grups que es trobaven propers, uns vàrem resultar cremats greument i d’altres només van tenir ferides molt lleus. De aquells ferits greus, sis van morir en les següents setmanes. Anys desprès vàrem localitzar en Paco: l’Asun i jo encara li devem la carrera del taxi des de Hipercor fins a l’hospital.....
Podria parlar-vos del que ha estat la vida de cadascun d’ells perquè entre tots ens coneixem i malgrat alguna mínima excepció sense importància (“de todo hay en la viña del Señor”), hem fet una gran amistat. Amb els vidus, les vídues, els orfes, els pares i les mares i els germans i els ferits i els familiars dels ferits.... han estat centenars o milers d’hores de converses i de lluites. Amb situacions que barreja la incongruència jurídica amb el surrealisme moral, temes tan durs com el de una noia que el dia de l’atemptat es trobava embarassada i sis mesos després tenia una nena preciosa però amb sordesa. Una nena que va tenir que esperar fins l’any 2003 a que fos reconeguda la relació de l’atemptat amb la sordesa que pateix. Anys de lluita en que fins i tot els que sempre es declaren “amics de les víctimes” van denegar-li el reconeixement. O com el cas de un matrimoni en els que els van assassinar els dos fills petits i que encara no han vist reconeguda les seves incapacitats per les seqüeles psiquiàtriques com conseqüència dels fets patits, perquè segons les administracions al no trobar-se al lloc dels fets no es pot demostrar que aquestes seqüeles tinguin relació amb l’assassinat dels seus fills.... al mateix li succeeix a una de les nombroses orfes de aquest atemptat. O la dona de un dels ferits greus a qui, pel que sembla a parer de la Administració , no deuria afectar gaire tenir que anar hospital per hospital per identificar si alguna de aquelles víctimes mortals era el seu marit. Però molts anys desprès algú que es trobava dins del supermercat i no va necessitar ni un raig de mercromina sí va obtenir el reconeixement de una incapacitat. Sempre hi ha qui treu profit del dolor aliè.
Podríem parlar de molts altres casos: el nen que va quedar sense pare ni mare, aquesta última embarassada. La mort del no-nat tampoc ha estat mai reconeguda com a conseqüència de l’atemptat. O el cas de mes de trenta víctimes que des de 1995 esperen una segona indemnització sota l’argument de un mes que sospitós “fora de plac” que no he entès mai. O tots els anys de investigació per trobar a aquelles víctimes amb las que la Administració no havia contactat. Han estat centenes les gestions realitzades per tots ells i la majoria amb molt d’èxit. Una feina que m’honora haver fet i en la que he aconseguit una gran quantitat de amics. Abans de l’atemptat, quan els tenia que atendre al taulell de la carnisseria, molts eren el “Sr. Tal” o la “Sra. Cual”. Ara cadascun te el seu nom i cognom, la seva historia i la seva identitat. I la gran majoria son la dignitat personificada.
En quant als terroristes, la fi dels seus atemptats va ser la detenció al setembre de 1987. Recordo que aquell dia em trobava a Bagà, una vila de caire medieval a la comarca del Berguedà, en un permís de sortida de cap de setmana de l’hospital recuperant-me de les ferides i esperant a altres intervencions quan per televisió es va emetre la noticia: havien estat detinguts al carrer Mallorca els autors dels atemptats terroristes de ETA de 1986 i 1987. Tornaria a veure’ls als judicis de octubre de 1989 i de 2003. Com a tants d’altres terroristes en tants anys, de ETA, GRAPO, Terra Lliure o Al Qaeda.
Terra Lliure continuava col·locant artefactes a Catalunya, mes de vint durant 1987 en las quatre províncies catalanes. Havien causat disset ferits i també havien enviat un artefacte al domicili de Carlos Ferrer Salat que no va arribar a fer víctimes.
Però el dijous 10 de setembre esclata un artefacte a la seu dels Jutjats de Borges Blanques a Lleida. El resultat es l’enfonsament de la casa del costat que causa la mort de la senyora que es trobava a l’interior de la seva pròpia llar. Terra Lliure ja tenia una víctima mortal.
I el 14 de octubre un altre explosió al Consolat de Estats Units a la Via Laietana de Barcelona causa diversos ferits entre la gent que es troba dins de les dependències. La autoria es derivada cap a la banda terrorista ERCA, pel que sembla els mateixos en els que acusen de haver col·locat dos artefactes amb anterioritat: el 12 de maig a la empresa “General Electric” i possiblement el 16 de juny a la seu de “Hewlett Packard”. El 27 de desembre assassinaven a un militar americà a la Plaça Duque de Medinaceli, en un local concorregut per militars nord-americans.
1988
Terra Lliure començava l'any 1988 igual que havia acabat el 1987, atemptant a Barcelona. La bomba col·locada al desembre a la caravel·la del Port no causa ferits, però la que esclata al 3 de maig es diferent. En aquella explosió al carrer de Sants davant de la seu del Banc Central son ferides setze persones: dos membres dels FCSE i la resta ciutadans que es trobaven prop del lloc. Després de l'atemptat del 25 de juny de l'any anterior al Passeig Verdaguer de Igualada amb set ferits, ara tornava a atemptar causant noves víctimes.
I el 18 de agost una explosió afecta al Bar “Maite” del carrer Sant Jeroni, al bell mig del casc antic barceloní. L'artefacte fereix a tres persones: el propietari de l'establiment, una nena i un ciutadà que es trobava prop de la porta del bar. Aquest últim va rebre la pitjor part: la amputació de una cama. Els autors de l'atemptat van excusar aquest desastrós resultat argüint que en aquell local es traficava amb substàncies estupefaents. Excuses de mal pagador. I la realitat era encara mes dolorosa: en Manuel continuaria la seva vida i la de la seva família amb un canvi radical. I el divendres 9 de setembre, les Forces de Seguretat aconseguien aturar un atemptat quan Terra Lliure deixava un artefacte explosiu a la cruïlla del carrer Manila amb l’Avinguda Carlos III de Barcelona. Al mateix temps detenien a tres terroristes i hores després a un quart. Qui deia que només els membres de ETA eren perillosos? Llegiu si mes no el següent editorial de La Vanguardia del dia 10 de setembre de 1988 : “En su reciente visita a Barcelona, el señor Arzallus, opinando sobre Terra Lliure, descalificó en cierta manera a esta organización desde un punto de vista de profesionalidad terrorista. Para un vasco, curtido en el clima de violencia al que le ha conducido la estrategia etarra, el manejo de bombas de fabricación casera es como un juego de niños, comparado con el empleo del destructivo amonal. Un juego que, sin embargo, puede resultar mortal para mas de una víctima inocente. Los artefactos de Terra Lliure han causado casi siempre desperfectos materiales. El que ayer fue desactivado en el cinturón urbano barcelonés pudo haber alcanzado a cualquier vehículo. Nada comparable a los atentados etarras, repiten quienes le quitan importancia a estos sucesos. Podemos dormir tranquilos. A lo sumo, se podrá destripar una puerta, romper los cristales de las viviendas y, con mala suerte, segar una vida. Nada más. La cosa, dicen, no es grave. No hay que perder la calma. Se trata de unos muchachos que solo se encuentran en periodo de rodaje. Forman parte de débiles estructuras, de incipientes comandos. Son simples aprendices. Más adelante, quizá, se profesionalicen, al contacto con organizaciones mas maduras y estén entonces en condiciones de producir daños mayores y mas impactantes. Entonces sí que habrá que elevar el tono de las protestas. De sentir auténtico miedo. De tomarse estas cosas más en serio. O sea, que hay que esperar, según esos moderadores, a que la lucha antiterrorista sea más problemática. Que nos encontremos como en el País Vasco. Que la vía democrática elegida por el pueblo se vea obturada y que la ruina empiece a degradar al país catalán. ¿No sería mas sensato, recomendable y oportuno anticiparse y cortar el mal de raíz cuando aún se está a tiempo? Ya es, según todos los indicios, un problema más serio. Y como tal, las autoridades tienen que enfrentarse al mismo. Hay que atajar el mal antes de que pase a mayores”.
A veure si ho entenem. El 1988, al llegir aquest editorial vaig sentir per primer cop que tenia la obligació moral de localitzar a les víctimes de aquests terroristes; després de 150 accions terroristes, principalment col·locació de artefactes a 47 poblacions catalanes diferents, amb una dona assassinada i mes de 40 ferits, Terra Lliure encara no havia estat considerada com a un perill per la normalitat de la vida social a Catalunya? També vaig entendre un detall important en la temàtica terrorista, sobre tot a nivell dels que s’anomenen “especialistes” en la qüestió: un atemptat serà proporcionalment important depenent del número de víctimes que hagi causat. Quin punt de vista mes curt!! Puc assegurar que per cada víctima que conec, i en son centenes, el seu atemptat es el mes important, independentment de si n’hi han víctimes mortals o només ferides. Altre tema es la solidaritat que ens podem mostrar entre tots plegats, per que ningú pot entendre el dolor aliè si abans no la patit personalment.
Després de l’atemptat al carrer Sant Jeroni i causar tres ferits mes, Terra Lliure continuava col·locant artefactes explosius arreu de Catalunya. L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Olot, Tarragona, Berga, Girona, Esplugues de Llobregat, Lleida, Calella, Figueres.... eren alguns dels indrets que rebien les conseqüències i no hi ha cap víctima.
1989
Fins que tornen a haver ferits un altre cop: el dia 11 de setembre dos guàrdies civils de la caserna de Banyoles resulten ferits greus al esclatar un altre bomba col·locada per Terra Lliure. Recordo molt be el dia que vaig conèixer a l'Antonio García: em va sobtar la seva gran humanitat, malgrat haver perdut l’ús de les dos mans al rebre els efectes de aquell artefacte. Ara ja no viu a Catalunya.
Terra Lliure va tancar l'any amb un artefacte col·locat a Blanes.
Però no va ser només Terra Lliure qui va atemptar el 1989 a Catalunya. També va fer-ho Milícia Catalana en diverses ocasions. Va començar el dia 7 de maig amb la explosió de un artefacte a la seu del Moviment de Defensa de la Terra al carrer Fontanella de Barcelona. El 26 de juliol de 1989 envien un paquet bomba al Governador Civil de Barcelona. Es desactivat. I el 5 de novembre col·loquen tes artefactes en tres llocs diferents: a la “Clínica Dexeus”, un altre cop a la seu del MDT i en el domicili particular de un ciutadà a Sant Boi de Llobregat.
Si l'any 1987 havien estat 25 les víctimes mortals per terrorisme a Catalunya en atemptats perpetrats per tres bandes terroristes diferents, al 1988 no hi va haver cap víctima mortal però si 24 ferits i semblava que el 1989 acabaria amb dos ferits. Però el GRAPO va assassinar a un Policia Nacional el 18 de desembre al El Prat de Llobregat. El seu sogre es trobava a dos metros d’ell.
1990
El 1990 va ser Terra Lliure qui mes atemptats va realitzar a Catalunya. Oficines de empreses o els Jutjats de Girona, Barcelona, Granollers, Manresa, Terrassa, Badalona, Sant Cugat del Vallés, Olesa de Montserrat, Montblanc o Vilafranca del Penedès van ser els objectius. En l'atemptat a Sant Cugat contra una estàtua del Rei de Espanya van causar dos ferits lleus.
L'últim atemptat de Terra Lliure es el 8 de setembre. Després de aquesta data es ETA qui pren el relleu al hora de tornar a destrossar la vida a famílies residents a Catalunya. El dia següent, el 9 de setembre, atempten contra un gasoducte a Tarragona (malgrat que algunes fonts parlen també de una col·laboració de membres del GRAPO).
El que sí es cert es que el GRAPO atempta el dia 10 de setembre contra la seu del PSC al carrer Nicaragua de Barcelona. Dos mesos i mig mes tard, ETA atempta contra la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Carles de la Ràpita , a la comarca del Montsià. Va ser el meu primer desplaçament al lloc de un atemptat i sempre he explicat que el impacte de la visió de l'estat de la caserna després de la explosió va ser un cop moral molt fort. Van haver deu ferits.
I malauradament ETA aconsegueix el que buscava amb insistència: fer mes morts a Catalunya. Pel que sembla, no en tenien prou amb tots els que ja portaven en els anys anteriors. El dissabte 8 de desembre em trobava fora de Barcelona i una trucada des de La Vanguardia em va fer canviar els plans de esbarjo familiar. Un cotxe bomba havia esclatat a Sabadell al pas de una furgoneta de la Policia Nacional. Dos hores després vaig arribar al lloc dels fets i el panorama era esgarrifós. Encara es trobaven allà familiars i amics dels assassinats, alguns dels ferits lleus i molts veïns. Ja he dit que aquest dossier seria un recordatori pels ferits dels que ningú parla gairebé mai i aquest es un exemple molt aclaridor. Ningú es recorda del Manuel o del Enrique, per no parlar de la Pilar i el seu company. Ningú ha preguntat mai per tota la problemàtica burocràtica i mèdica que es va iniciar aquell 8 de desembre. Ningú ha pensat en la paperassa a la que ens vàrem tenir que afrontar davant de la passivitat de molts dels que van estar presents en els enterraments. Ningú ha volgut saber res de les innumerables visites mediques o de la infinita burocràcia administrativa. Ningú ha sabut mai qui era la Ana... i el que va arribar a patir. I això per no parlar de les dos Isabel, de la Carmen o la Maria , vídues amb una increïble dignitat... o dels orfes de aquell atemptat, el viatge a Extremadura amb el Sergio i la seva planta, el futur trencat de soca-rel a un excel·lent futbolista com el JuanRa i tantes i tantes experiències viscudes amb aquesta bona gent.
1991
Fins el maig de 1991 no hi ha constància de cap acció terrorista a Catalunya. Però el mes de maig s’inicia amb dos atemptats de Terra Lliure a Lleida i Girona.
Arribem ara a un dels atemptats que mes ha copsat la memòria catalana. La tarda del dimecres 29 de maig es la escollida per tres assassins de ETA per fer entrar un cotxe bomba en el pati de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. Nou assassinats i una mort mes tard es el balanç de aquella bestiesa. El fet de tenir festa aquell dimecres a la meva feina a “Hipercor” em va permetre sortir immediatament cap a Vic i amb la col·laboració de la Policia Local vigatana arribar fins al lloc de la explosió. El paisatge era demolidor. Un veí de la zona em va acompanyar als hospitals de Vic i de l’Aliança de Vic. Després ens vàrem assabentar de que a una nena ferida molt greu la havien traslladat a la Vall d’Hebrón de Barcelona mentre que la seva germana era trobada morta entre les runes de la caserna. La trobada amb la mare de aquelles nenes dins de l’hospital ha estat un dels moments mes durs i alhora mes enriquidors que he viscut en tants anys de treball. La Isabel es ara una persona adulta i tant ella com els seus pares son exemples de dignitat, com totes les víctimes de aquell atemptat. Totes, sense excepció, son gent molt entranyable i que mereixen tot el suport i al reconeixement que s’els pugui donar i una mica més. Com el Roger, que amb sis anys ja va saber el que es ser víctima de un atemptat. O el Iván. O el Salvador, que ara corre per Andalusia. O la Emilia , a qui li van assassinar la seva filla Vanessa i ara viu fora de Catalunya. L’altre dia em comentava la tristor que li va donar veure la petita placa que se ha aixecat al lloc de l’atemptat divuit anys després. O la Manuela i les seves dos filles. O el JuanMa i la seva dona i el “niño del carrito” com li dèiem al veure aquella fotografia que va donar la volta al mon amb en José, el etern motorista de la Guàrdia Civil mes apreciat a tot Vic (o això em deien els veïns quan tots dos anàvem pel carrer camí de l’Ajuntament a fer gestions). O l’Eleuteri i la Milagros i la “petita Ana”. Son tants i tants que podria fer un altre dossier només parlant de la meva admiració per ells. I per les llonganisses de la Rosa María. Per cert Manuel, allà on estiguis ara, una forta abraçada.
Ja explicava en l’anterior dossier que el comportament de l’únic terrorista que va declarar a l’Audiència Nacional va ser una barreja de “esgarrifós” i “fastigós”, quan va declarar que havien vist els nens jugant al pati mentre empaitaven el cotxe per la petita rampa de entrada al pàrking però que per ells va ser “un hecho que no valoramos”. Els altres dos no van poder fer-ho, van morir en l’enfrontament amb la Guàrdia Civil poques hores després, el mateix dia en el que es celebraven els funerals i molts de aquells ferits estaven als hospitals de Vic o de Barcelona ingressats. I tota una ciutat anomenada Vic, que mereix un altre agraïment per la seva excel·lent reacció, pendent de la recuperació dels familiars dels assassinats i dels ferits.
Fins el 19 de desembre no trobem un altre atemptat amb ferits, en aquest cas en la explosió de un artefacte als Jutjats de Cervera. El mateix dia esclata un altre a la Inspecció de Treball de Girona. Dos accions atribuïdes a Terra Lliure, pocs dies després de l’assassinat de dos Policies Nacionals a Les Corts, obra de ETA.
1992
El 8 de gener de 1992 ETA torna a assassinar a Catalunya. La víctima mortal es un Comandant del Exèrcit de l’Aire i els seus dos acompanyants, un d’ells el xofer. En Jaume va resultar ferit molt greu i va ser traslladat al Hospital Clínic. Només la seva fortalesa física va fer possible que sobrevisqués. I entre tants problemes i tants ensurts, recordo quan al visitar en Jaume al hospital em vaig trobar al ascensor a cert personatge i l’enrenou posterior. Si de cas, que ho expliqui en Josep María Fuster-Fabra tal i com va fer-ho en el llibre “Pido la palabra” (página 188): “con Roberto podría explicar decenas de anécdotas, que van de lo trágico a lo cómico en un viaje de ida y vuelta: cuando se metió en el ascensor con un ministro en el Hospital Clínico y le abordó, afeándole que no se preocupara de las víctimas...”. Bé, després de aquella trobada amb en García Vargas la antiga AVT, la meva casa i la meva escola des de 1989 fins a 2002, va rebre una ajut des de el Ministerio de Defensa de quatre milions i mig de pessetes. Casualitat?
Una setmana mes tard, dos militars eren assassinats a trets al sortir de la Caserna del Bruc, a la part alta de Barcelona. Terra Lliure perpetrava tres atemptats a Figueres, Sant Sadurní i Sabadell i ETA assassinava a un TEDAX el dia 18 de març i a un treballador resident a Sabadell quan esclatava un cotxe bomba sota un pont de l’autopista a Sant Quirze del Vallés el dia 19. L’Alba es quedava sense pare el dia del Pare.
El dilluns 25 de maig, quan ja quedava molt poc per la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, Terra Lliure torna a atemptar a la ciutat de Barcelona. Ho fa en una oficina de l’INEM al carrer Argimón del barri d’Horta. Alguns parlaven de que a la porta estava col·locat un paquet i altres parlaven de una bossa de escombraries. Altres deien quelcom de una moto bomba. El resultat va ser de mes de vint ferits, alguns de ells de molta gravetat fins a l’extrem de haver quedat amb incapacitat absoluta. Es el cas de la Mari Carmen , una aragonesa enamorada de Catalunya. Tots els ferits estaven a la oficina ja fos per segellar o esbrinar una probable feina o be atenent als ciutadans, com el cas de la Lluisa o la Isabel. En aquella cua també estaven el Carlos, la Rosa María o el Tomás. I treballant també però no reconeguda per un oblit a la sentència trobaríem a la Laura. Tal i com ho he escrit va succeir: com que el seu nom no apareixia a la sentència malgrat tenir tota la documentació correcta, mai va ser reconeguda com a víctima. Encara fem unes rialles quan en parlem del tema. D’aquell atemptat em quedo amb una anècdota del mateix matí: per davant de casa meva van passar diverses ambulàncies i alguns veïns deien que havia estat una explosió a la oficina de l’INEM. Al presentar-me en el lloc per tenir mes dades, la resposta de un portaveu oficial va ser que “aunque la explosión ha sido muy fuerte, ha habido suerte y no hay heridos”. Mig hora després vaig tornar amb el llistat que el hospital de la Vall d’Hebrón em va passar i al preguntar al portaveu per els noms de aquella llista la seva mirada em va foradar. Quan em trobo amb els periodistes mes veterans de Antena 3 encara ho recordem. I també recordo sovint les paraules de la Mari Carmen a la Núria Navarro : “Todo el mundo está expuesto a un atentado. Yo fui a la manifestación tras la matanza de Hipercor. ¡Quién me iba a decir que también me iba a tocar a mí!” (El Periódico, 15 juny 2007).
1993
Fins el 1993 no tornarem a trobar alguna acció terrorista amb ferits o, com a mínim, amb ciutadans implicats. El mes de gener un atracament als magatzems de “Galerias Preciados” va acabar amb un enfrontament entre els vigilants jurats i els membres del GRAPO. I el 18 de març un altre atracament causa un ferit greu en el tiroteig entre diversos Policies Nacionals i els atracadors. Un de aquests mor i l’altre es detingut. Un cop s’inicien les investigacions es descobreix que son membres de un grup terrorista italià anomenat “Brigadas Rojas” i al saber-se això, tot plegat es complica per aquest agent ferit, per que comença la burocràcia per demostrar que l’atracament s’hauria de considerar com a una acció terrorista. Ens vàrem trobar no fa gaire i, evidentment, encara no ha estat reconegut com a atemptat terrorista. Però la incapacitat i la vida truncada no li treu ningú.
El 8 d’agost es desactivat un cotxe bomba de ETA a Barcelona però, malauradament, no es pot evitar que aquests mateixos assassins aconsegueixin realitzar un altre atemptat una setmana desprès. El 15 d’agost esclata un artefacte col·locat en el Restaurant “La Galerna ”, en ple Port Olímpic. La explosió destrossa la paret que separa aquest restaurant i el del costat, el “Tunel del Port”. Les conseqüències son importants: cinc clients resulten ferits. Dos molt greus: un amb importants lesions en un peu i l’altre, una mare gestant, a banda de les que ella rep directament també pateix la pèrdua del fetus que està esperant. Hores d’ara, com en altres ocasions i per molts esforços, gestions, reunions i discussions amb les diferents administracions centrals, aquests no-nats no estan reconeguts com a mort en atemptat terrorista.
1994
Desprès de diversos artefactes explotats en oficines de l’INEM obra dels Escamots Autònoms d’Alliberament i amb l’atemptat mortal de ETA contra el militar Leopoldo García Campos, torna a haver un altre atemptat amb víctima mortal i ferits. El dia 18 de abril ETA atemptat contra el Govern Militar amb un llença granades i una de aquestes impacte amb una senyal de trànsit desviant-se de la trajectòria i assassinant a un agent de Duanes que passava pel lloc. També hi van haver sis ferits mes, tots per impacte de metralla o per la detonació del cotxe bomba que s’havia fet servir com a base pel llença granades i que va esclatar uns deu minuts mes tard. Com a mostra del control existent a nivell jurídic dir que quan vàrem anar a Madrid a l’Audiència Nacional per assistir a un dels judicis amb tres dels ferits, el judici s’havia suspès sense que ningú avises als interessats. I no oblidem que les despeses del desplaçament i la estancia a Madrid per “colaborar con la justicia” ha de avançar-les el propi interessat. I cobrar-les molts mesos després. Quan el judici es va repetir per vídeo - conferència, val a dir que les víctimes vàrem tenir que solucionar els problemes tècnics. En relació a tot aquest enrenou dir que la paciència que l’Antonio, en Dani i en Jorge van mostrar ha estat infinita.
L’1 de juliol a les 23:45, els GRAPO realitzen un atemptat amb un cotxe teledirigit carregat de explosiu per atracar un furgó blindat de l’empresa Prosegur a Sant Quirze, en els magatzems “Leroy Merlin”. El vigilant de seguretat resulta ferit amb cremades de primer i segon grau a la cara, les mans i els braços quan esclata l’artefacte. Per sort es va recuperar i ara es un pare excel·lent i un gran jugador d’escacs. El seu fill va pel mateix camí.
Els mateixos membres del GRAPO repeteixen el sistema per atracar un altre furgó blindat a Granollers el 14 de novembre i deixen ferit lleu un altre vigilant.
1995
Arribem a l’any 1995 i els GRAPO utilitzen un sistema que ja havien intentat amb anterioritat sense èxit. Segresten en el seu propi domicili a un dels responsables de una oficina de Caixa Galícia retenint a tota la família durant un munt d’hores. Al matí següent i mentre un dels membres del grup terrorista es queda al domicili amb la família, els altres acompanyen al treballador i s’emporten els diners a canvi de la llibertat de la seva dona i els seus tres fills. Es el 2 de març. En Goyo Martínez recull en el seu llibre una de les reaccions viscudes aquella nit relatada pel propi segrestat: “Uno de los sicarios, un don nadie al lado de sus cómplices, se adentró en la cocina de los secuestrados. Arrastró con él a Gaspar. Mientras se preparaba un bocadillo, quiso recitarle su doctrina sobre la lucha de clases. Su discurso fue torpe. Se advertía que lo había leído en algún manual, pero había sido incapaz de entenderlo. Sus manos no eran las de un obrero. Su inteligencia, primitiva. ¿Quién si no, con dos dedos de frente, podría cometer semejante fechoría? El secuestrador era un manojo de nervios, pero tenía el poder de la pistola. Permaneció atento a cualquier movimiento de Gaspar, que se mantuvo inmóvil con un aplomo que inquietaba incluso al delincuente.
¿Y el queso? preguntó a Gaspar.
No hay.
¡Cómo que no tenéis queso!
Disculpe, a mi me trata de usted, que no nos conocemos de nada, ni falta que hace.
Gaspar, que gran vas ser com amic i com a persona. I quina desgràcia la teva mort en accident de moto. Encara i així, al monument pel que tant vas lluitar ja està inaugurat.
I el 7 d’abril, el mateix sistema en aquesta ocasió contra una oficina de Caixa Bank. El Francesc Xavier, la seva dona i els dos xavals patien el mateix que un mes abans havien patit en Gaspar, la seva dona i els tres nens. El mateix sistema i el mateix problema. Des de 1996 hem intentat conjuntament que aquests dos casos fossin reconeguts com segrest comès per banda terrorista però la resposta de la Administració va ser sempre la mateixa: “es retención ilegal”, no es segrest. Es a dir, que et segrestin tres terroristes que es declaren membres del GRAPO i que a mes a mes queda demostrat que son membres del GRAPO no significa que a qui aquests membres del GRAPO segresten siguin víctimes del terrorisme. La seva resposta en una entrevista amb la Nuria Navarro es ben clara: “El año 2000 el Ministerio de Interior nos envió a mi mujer, a mis hijos y a mí sendas cartas diciendo que, tras estudiar el caso, solo me iban a indemnizar a mi. Pero, al cabo de unos meses, también a mí me notificaron que no iba a percibir nada porque habíamos sido víctimas de una retención ilegal y no de un secuestro. Y se acabó el tema. ¡Una burla! ¡El ministerio de puso al mismo nivel que los tíos de la pecera (los terroristas)!” (El Periódico, 16 juny 2007). Però tant la família del Gaspar com en Francesc Xavier i els seus saben que des de la compareixença a la Comissió de Interior del Congreso de los Diputados del 14 de octubre encara tenim una petita porta oberta. Company, paciència, no ve de un any més...
1996
I el 1996 torna a ser ETA qui atempta. La setmana del 20 al 27 de juliol esclaten sis artefactes a las comarques tarragonines. Diversos hotels de Cambrils i Salou reben la visita macabre. Però es a l’aeroport de Reus on els resultats son mes terribles. El dissabte 20, una bomba col·locada en una paperera esclata i fereix a mes de quaranta persones, entre Guàrdies Civils, treballadors i turistes principalment britànics. Quan la Sara i jo vàrem arribar el diumenge als hospitals la situació era molt complicada: els ferits mes greus eren una nena (Irene) i la seva mare (Isabel) espanyoles residents a Reus i un nen petit britànic. Premsa anglesa, representants del Consolat, gent que no havia pogut retornar a casa seva... tot un enrenou de persones sense saber que fer. Finalment, entre els ferits físics la Irene i la Isabel i poc temps desprès l’avia, la Maria que també es trobava al lloc dels fets i que te unes ferides físiques prou importants però desenvolupa unes seqüeles psicològiques molt mes importants per tot el viscut. Tres generacions de la mateixa família afectades directament per un atemptat. Segurament molts dels que viatgeu-ho amb l’AVE us heure-ho trobat amb una hostessa molt maca que es diu Irene i que encara se està recuperant de les ferides. O qualsevol dia la Isabel i el seu marit podran explicar les seves peripècies a Madrid en una manifestació que se suposava era “contra el terrorisme” però que també va servir per recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya. Ep però, tots tranquils que encara hi ha qui diu que amb les víctimes del terrorisme no es fa política.
1998
El 5 d’agost de 1998 les FCSE desactiven un artefacte col·locat a un fals sostre de la seu de l’emissora COPE a Barcelona. No hi han ferits però l’ensurt es important.
1999
L’any 1999 esclata un artefacte a la platja de Salou que causa la mort de un ciutadà que es trobava passant uns dies de esbarjo amb la seva dona i les filles. Es el 13 de febrer i vuit dies mes tard, mentre es fan tasques de vigilància a la Platja Crancs un altre artefacte amagat a la sorra explota i causa ferides a un Guàrdia Civil. Hores d’ara encara no tenim constància de qui va ser l’autor de aquests dos atemptats, malgrat es de suposar que deu ser el mateix xantatgista que amenaçava els Patronats de Turisme de Tarragona, Reus i Salou de posar bombes a canvi de rebre quantitats econòmiques.
2000
Esclaten alguns artefactes en diferents indrets de Barcelona i rodalies. Les informacions sobre aquest tema no eren del tot concloents i es ben cert que es desconeixia qui eren els responsables. Les Forces de Seguretat comentaven aleshores que aquells atemptats no eren obra ni de ETA ni de GRAPO ni tan sols de un probable retorn de Terra Lliure.
Entre febrer i abril de l’any 2000 un grup de auto anomenats anarquistes van posar diferents artefactes a una empresa de missatgeria a Barcelona i probablement a una empresa de Sabadell. En la primera de les explosions van causar dos ferits. El mes d’abril esclata un artefacte en un bar de Viladecans i l’any 2002 es repeteix un altre explosió contra una entitat bancària.
El 23 de setembre els GRAPO realitzen un altre atracament a un furgó blindat al carrer Guipúscoa i son afectats tres dels vigilants que custodiaven els diners de la recaptació de un supermercat.
I el diari “El Mundo” es l’objectiu el dia 29 de setembre quan tres membres del GRAPO col·loquen un artefacte explosiu dins de les oficines, malgrat l’enfrontament previ amb la representant de la empresa de seguretat. Gràcies a la seva immediata actuació es van evitar conseqüències molt pitjors. Onze anys desprès estem treballant per que aquesta vigilant vegi reconeguts tots els seus drets com a víctima del terrorisme.
Al pàrking que es troba en els Jardins “Clara Campoamor” a la Avinguda Diagonal de Barcelona es l’objectiu que els etarres creuen adient per protestar per la visita del aleshores President del Govern espanyol, José María Aznar. Un cotxe bomba estacionat a l’interior causa ferides molt greus al vigilant de l’aparcament i a tres policies municipals que han estat enviats desprès de conèixer l’existència de l’artefacte assassí.
El 20 de desembre ETA torna a atemptar a Barcelona i assassina a un policia municipal. El cotxe dels terroristes es va avariar i quan el policia es va apropar per apartar el cotxe de la via el van disparar. Dos dels seus companys es trobaven molt a prop del lloc i quan van arribar, malgrat els seus intents de reanimar-lo no van poder fer res pel seu company. Tots dos pateixen importants seqüeles psicològiques.
2001
L’any 2001 ETA torna a assassinar a Catalunya, en aquest cas a Roses (Girona) quan esclata un cotxe bomba. Una de les peces que salten a conseqüència de l’explosió impacte amb el cos de un Mosso d’Esquadra quan estava organitzant les tasques de acordonament de la zona i el mata. A la sentència dictada contra la terrorista que va facilitar el cotxe bomba per perpetrar l’atemptat es parla de dos ferits lleus, un policia local i una ciutadana francesa. Un dels detalls mes humans relacionat amb aquests fets el relata Goyo Martinez en el llibre “Pido la palabra”: “en el monolito erigido en memoria, de pronto apareció un hombre de mediana edad, alto y delgado. Tras él, una mujer, de unos cuarenta y tantos. El hombre iba tocado con un elegante sombrero negro.... el caballero sujetaba una pequeña corona de rosas rojas. Se acercó cautelosamente a la piedra, para no molestar, y depositó la ofrenda. La envolvía una cinta con la leyenda ‘nous te devons la vie. Merci’.... cada 17 de marzo, desde 2001, vienen desde Francia, rezan el Ave María y dan las gracias”.
Al tancar aquest dossier ja fa deu anys que ETA no assassina a Catalunya.
2005
Esmentàvem en el dossier anterior els morts en un atemptat al Marroc l’any 1994. O quan el 16 de maig de 2003 van ser assassinats dos catalans mes a Casablanca. I deixàvem constància que han estat varies les persones residents a Espanya que mentre estaven en països estrangers han patit les conseqüències de un atemptat. Per exemple, els atemptats de Londres (Gran Bretanya), Sharm el Shaik (Egipte), Saná (Iemen) o Bombai (India). Molts de aquests ferits resideixen a Catalunya i encara estan a la espera de ser reconeguts com a víctimes del terrorisme, situació que esperem veure solucionada ben aviat, sobre tot si el Congrés dels Diputats espanyol considera correcta la proposta presentada per un servidor en representació de la Generalitat de Catalunya el 14 de octubre de 2010 a la Comissió de Interior. Si l’Estat espanyol cobreix tots els drets de un ciutadà estranger que pateixi un atemptat a Catalunya, per què no ha de cobrir els drets de un ciutadà espanyol que pateixi un atemptat fora del país?
Encara queda molta feina per fer. Només es necessari tenir els mínims recursos suficients per fer-la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario