24 octubre 2011 El Punt Avui

24 octubre 2011

Un altre medi li va demanar un article en Robert per deixar constància de la seva imprescindible opinió sobre el comunicat del cessament definitiu del terrorisme d’ETA. Dos de nosaltres ens trobàvem la tarda del divendres amb ell a una cafeteria a la Diagonal tot preparant una entrevista quan va rebre la trucada del diari “El Punt Avui” i vàrem comprovar que es possible escriure un article de 3650 espais en menys de 20 minuts. En Robert tenia tot el cap de setmana per fer l’article però també tenia concertades, encara en aquell moment, 36 entrevistes de radio i 13 de televisió per dissabte i diumenge. Així que en 20 minuts article enllestit. Deu ser la conseqüència el tenir les idees ben clares durant tants anys de treball.....

En molts poques ocasions he observat que els medis de comunicació escrits coincideixin en una mateixa noticia en totes les primeres planes. Però era de esperar que la fi del terrorisme d’ETA havia de unificar criteris. Altre tema ha estat el plantejament que cadascun ha donat a la noticia.

Des de que el juny de 1987 ETA em va destrossar la vida al causar-me greus cremades i ferides invalidants, he intentat ajudar a tothom que hagués patit un atemptat terrorista, principalment a Catalunya. He estat en molts hospitals, en molts vetlladors, en molts judicis i en molts enterraments. Fins i tot he tingut que anunciar la mort de una víctima als seus familiars. Per això en aquests 24 anys de feina tot aquest contacte personal me ha donat l’oportunitat de conèixer centenars de víctimes arreu de l’Estat que poden tenir opinions absolutament diferents davant de una mateixa situació.

Això ha succeït amb el comunicat del passat dijous, on trobem víctimes que qualifiquen el comunicat com a paper mullat i víctimes que li donen la categoria de gran noticia. Jo vull estar en el segon grup i en som moltes mes del que la gent pugui arribar a imaginar. Reflexionem: quan una víctima ha dit que tant de bo el seu atemptat fos l’últim, es pot entendre que no vulgui que ningú més pateixi el que ella ha patit? Quan hi ha víctimes que fins i tot han dit públicament que perdonaven als terroristes, podem creure que aquella mateixa víctima no estigui contenta perquè ETA no tornarà a matar?

Algunes víctimes, o millor alguns representants, han dit que aquest comunicat es paper mullat però.... han consultat la opinió de la resta de membres? Han mantingut algun contacte previ per conèixer la opinió dels seus representats?

He parlat amb víctimes catalanes, andaluses, basques, madrilenyes.... i estem cofoies perquè desprès de cinquanta anys de terror i malsons ha estat la pròpia ETA la que ha dit prou. ETA ha perdut. La frase està fins i tot escrita en castellà: “cese definitivo de la  actividad armada”. De-fi-ni-tiu, no pas indefinit com eren fins ara els adjectius utilitzats en las anomenades “treves-trampa”. Un “cese definitivo” que implica que el terrorisme etarra ja no tornarà a fer-nos a anar als hospitals o als enterraments. Un “cese definitivo” que permet a centenars de ciutadans, dins i fora del País Basc, recuperar una llibertat de moviments que havien perdut. Un “cese definitivo” que, en fi, evitarà que altres veïns i amics, prop o lluny de casa nostre, puguin patir el mateix que ja hem patit altres amb anterioritat.

D’altra banda, es evident que en el comunicat falten detalls importants. Quan anunciarà ETA que es dissolt? Farà entrega de les armes? Son detalls que donarien molta mes credibilitat a aquells que, amb tot el seu dret, mostren incredulitat o escepticisme. Però es clar que per arribar als passos dos i tres i quatre, es imprescindible que es faci el primer. I ja està fet. El que passi a partir d’ara ja depèn dels polítics i dels jutges i si es fa tot respectant la llei, endavant.

Com a víctima del terrorisme i com ciutadà m’hagués agradat que tot aquest interès que ara existeix en buscar les falles (que las te) de aquest comunicat s’hagués mostrat quan el 1998 algú va dir que sabria ser generós amb els terroristes que abandonessin la violència però només hi vàrem demanar explicacions quatre víctimes mal comptades. On eren els que ara organitzen manifestacions? Malgrat tot, volíem creure que aquell cop era el bo. Malauradament, ETA ho va tirar tot per terra tot just un dia que jo hi era a Madrid tramitant els expedients de indemnització de prop de cent víctimes catalanes. Aquell dia de gener del 2000 va ser un gerro d’aigua congelada. Però dijous va ser un dia d’alegria per molts de nosaltres. Ningú mes, cap dels lectors d’aquest article, patireu el que molts de nosaltres hem patit. Ho hem assolit entre tots.