01 julio 2011 Capçalera (Col·legi Periodistes Catalunya)

01 Juliol 2011 (aprox)

Malgrat tot, en Robert encara continuava lluitant per la dignitat de les víctimes, dignitat que no mostraven des de altres indrets. Com a mostra l’article publicat a la revista del Col·legi de Periodistes, “Capçalera”, amb el contacte permanent del company Jordi Rovira.

L’article es tota una lliçó de com fer un bon periodisme que ens ve d’algú que, sense ser periodista, ens coneix a tots molt be.

Les víctimes del terrorisme i la premsa

Opinar sobre el tractament del terrorisme en els medis de comunicació desprès de vint-i-tres anys de feina es complicat però parlar del tracte que la premsa ens ha donat a les víctimes encara ho es més. En tot aquest temps he gaudit del contacte amb excel·lents professionals dels medis de comunicació, gent que des de el primer dia han estat amics abans que periodistes. Mes de mil entrevistes ho certifiquen. També me he trobat amb alguns que no han informat  de res, que l’únic que han fet ha estat seguir les consignes que els marcava la línia editorial del medi on treballaven. Fins i tot recordo a un parell que per haver-me entrevistat en directe van ser acomiadats. En tots aquests anys he pogut veure, llegir o sentir informació de noticies amb grans encerts i aquesta es la tasca que s'ha de agrair per part de la infinita majoria de membres de la professió periodística. Però també han hagut, i encara hi han, greus atacs a la veracitat i la informació que porten a que en lloc de informar el que es fa es desinformar o directament mentir. 

Potser el millor sigui explicar alguna de les moltes errades que, al meu parer, he pogut viure  per mirar de no repetir-les. Desprès de haver treballat com a carnisser durant molts anys, vull començar amb un  primer exemple que em toca directament: anomenar “carnisseria” al que es exclusivament un atemptat. El significat de les paraules masacre, destrucció, infern podrien qualificar amb mes exactitud els efectes de una acció terrorista. Per què s'ha de comparar un comerç i una professió tan digne amb les conseqüències terrorífiques de un atemptat?.

Segon: amb l'argument de oferir la millor informació, es imprescindible presentar les fotografies de cossos mutilats, de persones ferides, de ciutadans agonitzant, de gent en shock per no localitzar al seus éssers estimats? Moltes víctimes dels atemptats de l'11-M no volen saber res de certs medis de “informació” després de veure segons quines imatges.

Tercer: quan algú fa certes declaracions, es comprova que el que es diu sigui cert abans de publicar-les? Posem per cas que quan algú diu que uns terroristes “van matar als nostres familiars”, es molesta el informador en confirmar si el entrevistat realment te algún mort a la seva familia? No cal recordar el cas de aquell individu que parlava del seu patiment en els camps de concentració nazis....

Quart: la generalització. Llegia fa uns mesos un editorial que descrivia un acte dient “las víctimas aclaman a [cert polític]”. De veritat eren “las” víctimes las que aclamaven o potser eren només algunes allà presents? Un altre cas: “manifestación de todas las asociaciones de víctimas”. Segur que “totes” están adherides? S'ha consultat a “totes” abans de publicar aquesta noticia? Qui ha escrit aquesta falsedat, ha investigat amb suficient veracitat quantes de aquestes associacions estan composades per víctimes amb el imprescindible reconeixement que atorga el Ministerio de Interior? El informador de torn ha posat el interès en saber quantes víctimes te cadascuna de aquestes associacions? Es coneix que hi han víctimes que pertanyen a diverses associacions al mateix temps? I que hi han víctimes en els llistats de associacions que son absolutament antagòniques en els seus plantejaments? Com pot estar una persona en dos entitats quan una diu blanc i l'altre diu negre?

Aquests serien alguns dels detalls que son utilitzats des de diversos medis de comunicació no pas per informar, sinó per desinformar, injuriar o directament mentir als ciutadans. El fet de oferir dades sense contrastar ni les fonts ni les intencions son, al menys per mi, motiu per desconfiar de molta de la informació que s'emet o es publica. I desprès direm que la culpa es de la rapidesa en que tot surt  per Internet...