11 gener 2014 (4) setmanaridirecte (opinio)

11 gener 2014 (10.01.14)

La decisio dels presos bascos

Els presos bascos han pres una decisió d’enorme transcendència de cara a la consolidació del final de la violència, la pau i els camins de la reconciliació i la normalització ciutadana. Aquesta decisió, l’han feta efectiva en dos temps, carregats de símbols.

Primer temps, un comunicat llegit per Marixol Iparagirre, Anboto, històrica militant dels comandos Madrid i Argala (itinerant), precisament el d’Henri Parot. Aquesta causa, que ha estat objecte de la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, ha provocat més excarceracions en un mes que en tota la trajectòria penitenciària posterior a l’amnistia de 1977. Anboto va ser, també, membre de la direcció d’ETA i és la companya d’un dels ideòlegs de l’estratègia de l’abandonament de la via armada, Mikel Albizu, Antza. Segon temps, un gran acte en la mateixa harmonia amb els alliberats per la sentència europea.

Dos temps de compàs binari resolts amb dos ítems polítics importantíssims. El primer, el reconeixement públic del dany causat; el segon, l’acceptació de la legislació penitenciària de manera individual, fet que permetrà noves llibertats i millores en les condicions carceràries, sobretot pel que fa a l’acostament de reclusos, la majoria dels quals compleix condemna a molts quilòmetres del seu entorn individual i social.

La decisió dels presos, col·lectiu de notable influència dins d’ETA, és un pas més en el camí de la pau, que, tanmateix, té un “inici de càntic” (acabem l’any Espriu recordant-lo “per sempre més”) de molta més força que tots els moviments que es continuaran fent: el final de la violència amb el component ètic del respecte del dret a la vida, que és molt més que polític, és ètic i fins i tot moral.

En tot aquest camí, no només es va consolidant el final de la violència, sinó també l’hegemonia de la política i la democràcia. Un dels problemes atàvics de l’esquerra independentista basca va ser la preponderància del braç armat sobre el braç civil, però, durant l’última dècada s’han anat invertint els termes en benefici de les persones, de la societat i fins i tot del programa estratègic de la independència. La generació d’Otegi, Díez Usabiaga, Goiricelaya, Permach, Barrena, Moreno, Etxeberria..., però també d’Urrutikoetxea, Etxebeste, Iparagirre, Albizu..., ha operat el canvi de signe. D’influència irlandesa, com d’influència irlandesa va ser el preàmbul de la treva de Lizarra-Garazi (1998) que ells mateixos van cuinar en el seu debut. A menys violència, més independència, i a més política, menys milícia.

Al govern espanyol, qualsevol pas endavant d’ETA li sembla poc, tot i que ell no en fa cap. Està pressionat per la ultradreta que acull a la militància i el vota a les urnes i per unes associacions de víctimes del terrorisme que haurem d’anar acostumant-nos a adjectivar com a víctimes corporatives, perquè no totes les víctimes són com les que han fet essència de ser-ne, ni totes són espanyolistes ni totes són d’extrema dreta. El primer acte de reconeixement oficial del dany causat davant de víctimes, atenció, no el va fer ETA, sinó l’esquerra abertzale, a través del portaveu de Sortu, Pernando Barrena. Hi havia víctimes catalanes que havien patit Hipercor, com Robert Manrique i la família de Xavier Valls, i Rosa Lluch, a l’acte acadèmic de la UB (2012) que aplegava víctimes de victimaris oposats pel vèrtex i en presència del bisbe mediador Uriarte.

Tots els passos que faci l’esquerra abertzale, tanmateix, semblaran petits als qui temen que la normalització basca aleni un procés independentista que segueixi l’estela de l’estelada. Sabien combatre les armes i, on no arribaven amb la llei, se la saltaven, però combatre la democràcia no genera autoritats morals i solidaritats, sinó desgast i descrèdit. Que la prensa del Movimiento contrarestés el comunicat dels presos de reconeixement del dolor causat per consolidar la pau amb la capacitat operativa actual d’ETA de fer cotxes-bomba, quan l’últim va esclatar el 30 de juliol de 2009, obre un camp a l’hermenèutica bíblica.

La llegenda de convertir-se en estàtua de sal pel fet de mirar enrere és la que tenalla el govern espanyol. No faran res i tot el que faci ETA de cara a la distensió els semblarà poc i demanaran més. Però l’esquerra abertzale sap que el govern sobreactua amb la no actuació, mentre que ells caminen un trànsit que és unilateral: fer encara que no facin. Amb aquesta política, l’esquerra abertzale és a les institucions amb força creixent, cada cop hi ha més presos al carrer, segur que lliuraran les armes més aviat que tard i optaran, amb moltes possibilitats, a la lehendakaritza quan Arnaldo Otegi estigui en condicions de presentar-s’hi.

Opinió:

Efectivament, per que tot acabi be i ningú mes pateixi el que ja hem patit altres persones, cal fer tot el que la llei permeti.

Per assolir el que tants desitgenm que es la fi del terrorisme i evitar el patiment dels demés, ara es el moment de fer les coses amb seny. Ara es el moment de treballar amb sentit comú i no posar, per raons personals o de protagonismes, “pals a les rodes”. Cal tirar endavant amb el propósit de que tot surti be.

I a aquestes víctimes o aquests polítics que sembla no tenen gens clar el moment que estem vivint, els prego que es plantegin el bé comú en lloc del bé particular o personal.

No vull donar lli¢ons a ningu pero esta molt clar que quan la gent comparteix un cafe sempre te la oportunitat de assolir mes informacio. I aixo porta a oferir-la, un cop contrastada, de un modus correcta i fiable.

Ho dic, mes que res, per la questio relacionada amb el interes que moltes victimes tenim de que ningu mes pateixi el que ja em patit abans nosaltres. En som moltes mes de las que se explica a nivell "oficial" i per saber-ho de primera ma cal, tor-no a dir-ho, fer un cafe o una sobretaula amb els que portem dedicats a aixo mes de mitja vida.

I en Toni Batista i jo hem compartit molts cafes i alguns dinars i sopars.

Qui volgui, que entengui.