17 gener 2018
El cas Scala: 40 anys d’enigmes i amnèsia
La violència d’estat continua sense
condemna, i la implicació de l’Estat en assumptes tèrbols com aquest no és
objecte d’investigació
El 15 de gener del 1978, just fa quaranta anys, es produïa
un atemptat contra la sala de festes Scala de Barcelona. Després d’assistir a
una manifestació convocada per la
CNT en protesta contra els Pactes de la Moncloa , un grup de joves
llibertaris van llançar diversos còctels Molotov contra la porta de la cèlebre
sala d’espectacles, que cremaria fins a quedar destruïda. Es posava així fi a
un dels símbols de l’espectacle barceloní. El pitjor de tot va ser la mort de
quatre treballadors que hi havia a dintre: Ramón Egea, Bernabé Bravo, Diego
Montoro i Juan López Masip.
Dilluns, coincidint amb l’aniversari i l’hora de
l’atemptat, la Fundació
de Víctimes del Terrorisme que presideix María del Mar Blanco concedia el premi
en defensa dels drets humans Adolfo Suárez 2017 al rei Felip VI. En el seu
discurs no es va fer cap esment a les víctimes de l’atemptat de l’Scala. Un
exercici de desmemòria en un acte que pretenia retre honor a les víctimes.
Tampoc ho han fet les institucions ni associacions de víctimes. I la presència
de l’efemèride als mitjans ha sigut ben minsa.
Després de l’atemptat, alguns mitjans van vincular el
sindicat anarquista CNT i l’entorn llibertari amb el terrorisme. La premsa
publicava titulars com “Fueron los
anarquistas ” i TVE
difonia la notícia emetent imatges de l’incendi amb la bandera de la CNT de fons. Eren motiu de
preocupació per als que dictaven el guió de la Transició en clau de
reforma política. El sindicat anarquista articulava una part destacada del
moviment obrer en àrees urbanes i tenia un gran poder de convocatòria (vagues
de Roca i de les benzineres el 1977) en actes públics com el míting de Montjuïc
o les Jornades Llibertàries Internacionals (juliol del 1977). Barcelona era una festallibertària
i la reconstrucció del moviment era una realitat impensable dos anys enrere.
Però la CNT
i el seu entorn estaven vigilats i eren objecte de detencions indiscriminades i
infiltracions policials que provocaven operacions de bandera falsa: se’ls
acusava de tinença d’armes i explosius que prèviament havien ficat als seus
locals i ateneus els mateixos infiltrats. Per al ministre de l’Interior, Martín
Villa, el moviment llibertari era la màxima amenaça per a la convivència
ciutadana, més que algunes bandes terroristes. No era estrany que la detenció
dels sospitosos es produís en poc més de 24 hores als seus domicilis en una
inversemblant operació policial. Es van difondre als mitjans les fotos dels
autors del llançament dels còctels Molotov i els detinguts van passar gairebé
tres anys en situació de presó preventiva. Naixia així un dels casos més
controvertits i obscurs de la
Transició : el cas Scala.
La competència judicial, que en teoria havia de ser de
l’Audiència Nacional, va passar a l’Audiència Provincial de Barcelona. Un canvi
en la qualificació del delicte feia que ja no fossin considerats terroristes.
La sentència (desembre del 1980) els condemnaria per imprudència i tinença
d’armes però no per assassinat. El mateix fiscal del cas, Alejandro del Toro,
escriuria el 1994 un article a Cuadernos Jurídicos en què reconeixia les nombroses
incoherències de la instrucció i manifestava haver estat a punt de fer el més
absolut ridícul.
Aquell exercici de postveritat es desmuntaria pocs dies
després del judici: un reportatge d’investigació publicat a Cambio
16 (1980) descobriria
que darrere l’actuació dels joves llibertaris hi havia un confident policial:
Joaquín Gambín, el “vell anarquista”, un delinqüent habitual que la policia va
acabar captant perquè s’infiltrés dins el moviment anarquista. Gambín va
contactar els dies previs amb els joves llibertaris i els va induir a llançar
els còctels contra l’Scala, un símbol de la burgesia. Després, va desaparèixer
del mapa. Obeïa ordres dels serveis d’informació de la policia, aleshores
comandada per comissaris repressors de la Brigada Social com
Roberto Conesa, Antonio González Pacheco ( Billy el Niño) o José María Escudero ( Escubi). Finalment, Gambín seria jutjat el 1983 i, encara
que l’Estat no va ser condemnat per la seva implicació, quedaria demostrada
l’existència d’un muntatge policial per perjudicar l’anarcosindicalisme i el
món llibertari. Però la
Transició i la
CNT ja eren història.
Pocs dies després de l’atemptat Martín Villa va citar les
viudes i els fills en un hotel de Barcelona i els va lliurar un xec
d’aproximadament un milió de pessetes. No van ser convidats a ser part demandant al judici. Cap
advocat es va atrevir a atendre cap intent de demanda com a víctimes. Les
viudes van passar a cobrar les pensions en concepte de viudetat per accident
laboral. Josefa Gómez cobrava 18.000 pessetes de pensió i tenia dues filles per
educar. L’esperaven molts dies netejant cases i nits cosint perquè les nenes
estudiessin. Gràcies a la intermediació de Roberto Manrique, víctima de
l’atemptat d’Hipercor, quan era president de la delegació espanyola de
l’Associació de Víctimes del Terrorisme van ser reconegudes com a víctimes de
terrorisme i van poder cobrar les pensions corresponents. Era l’any 2000.
Havien passat vint-i-dos anys.
El cas Scala reflecteix dues realitats poc investigades
sobre la Transició. La
primera és que l’atemptat era una estratègia del poder per desactivar el
moviment anarcosindicalista. I la segona, que la violència política va ser un
actor determinant a la
Transició , tant o més que els vots. El consens es va
construir sobre centenars de morts, 188 dels quals eren d’origen institucional
espanyol (guerra bruta, repressió policial o grups incontrolats d’extrema
dreta). Així s’explica que la societat, farta de tanta sang, es refugiés en els
cants de sirena del centre polític del consens i la convivència.
Ara el cas Scala és història. Però la violència d’estat
continua sense condemna, i la implicació de l’Estat en assumptes tèrbols com
aquest no és objecte d’investigació. Queda la memòria col·lectiva, de la
distorsió de la qual també som víctimes.
Opinió:
Excelent article de Jesús Sanchez en el que es resumeixen 40 anys
de historia de quatre families que han estat un ejemple de DIGNITAT, com la
immensa majoria de víctimes anónimes del terrorisme...
Víctimes que mai han rebut una sola mostra de recolzament ni de interés
per part de qui diu ser la seva "veu" o la seva 'representació"
pero que només es dediquen a organitzar actes i mogudes en benefici propi i de
qui els utilitza com a titelles politiques.
Però a tots aquests que sense fer res per ajudar-nos es creuen amb el
dret de parlar en el "nostre" nom els tinc que dir que ben aviat
posarem sobre la taula una part de les mostres de la seva tasca miserable. I
dic una part perque ens caldrien moltes mes hores per resumir les décades de
abandonament i desidia que hem patit, per molts actes de entrega de premis als
DDHH que alguns s'inventen per tapar les seves carencies i tenir enganyat al
ciutadá.
Será el 6 i el 13 de febrer a la Fabra i Coats, a les 19.00 hores.
NOTA: Només un petit detall, es evident que la frase “quan era
president de la delegació espanyola de l’Associació de Víctimes del Terrorisme”
en realitat hauria de dir “quan era president de la delegació catalana de
l’Associació de Víctimes del Terrorisme”… despres de tants anys de abandonament
ja hi havia prou feina a fer a Catalunya com per fer quelcom mes en altres
indrets (ironía modo ON).
Moltes gràcies pels comentaris i l'esmena! S'ha escrit molt sobre el Cas Scala, sobre l'Estat i la CNT...però poc sobre les víctimes qui son les que van pagar el preu més alt per la pèrdua de vides humanes, l'inmens dolor provocat i l'abandonament a què van ser sotmeses. El meu homenatge per elles.
ResponderEliminar