16 agost 2020 (15.08.20) (9) larepublica.cat

16 agost 2020 (15.08.20) 

“Els atemptats són un tema incòmode”

La periodista Anna Teixidor reconstrueix en un llibre el procés de radicalització d’un grapat de joves musulmans que van matar setze persones a Barcelona i Cambrils el 17 i 18 d’agost del 2017

VINCULACIONS

“En un futur es podria localitzar alguna prova que demostrés la connexió internacional en els atemptats de Barcelona i Cambrils”

PERFIL

“Sempre es van sentir marginats, van tenir dubtes sobre la seva identitat [...]. Inicialment, el que els fascinava no era la religió, sinó la violència”

COL·LABORACIÓ

“Sense la complicitat dels responsables dels oratoris i de les comunitats musulmanes, difícilment es podrà neutralitzar aquesta amenaça”

EL CERVELL

“He arribat a la conclusió que Es-Satty era una mena de llop estepari. Assumia un doble joc en les seves relacions socials”

La lectura de més de 30.000 folis del sumari, un centenar llarg d’entrevistes i molts mesos de feina per teixir les vides dels terroristes que van provocar els atemptats del 17-A del 2017. La periodista de TV3 experta en gihadisme Anna Teixidor aporta en el llibre Sense por de morir. Els silencis del 17-A un relat extens i precís de com un grup de joves d’origen marroquí però suposadament integrats al municipi de Ripoll i amb una nul·la activitat religiosa, van acabar convertits en màrtirs de la “guerra santa” assassinant setze persones, entre elles un nen de 3 anys, i deixant 140 ferits a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. Teixidor també deixa sobre la taula tots aquells interrogants sobre un atemptat que, tres anys després, encara no s’han resolt. O no s’han volgut resoldre.

Què creu que aporta el llibre de nou sobre els fets del 17 d’agost?

El que jo volia fer inicialment era un exercici periodístic d’investigar policialment i judicial dels atemptats i, al mateix temps, combinar-ho amb un treball de camp. Què vol dir això? Doncs parlar amb totes aquelles persones que sortien a les diligències, que havien declarat com a testimonis, no com a detinguts, i a partir d’aquí crear una línia de treball per poder saber en cada moment quins fils es podien estirar. El que em va impactar més, com crec que a molta altra gent, era saber quina havia estat l’evolució ideològica dels autors de l’atemptat. Fer el retrat d’aquells nois, de l’evolució i la radicalització ideològica que els va portar a odiar-nos tant, fins al punt de voler matar-nos de forma indiscriminada.

Ha estat una investigació exhaustiva i minuciosa, però reconeix que han quedat veus sense escoltar. Podrien haver canviat el relat final del volum?

Crec que s’ha de diferenciar entre els fets ocorreguts i el context polític en què van passar els atemptats. No he pogut parlar amb el major Trapero, per exemple, però quan ho pugui fer, segurament el seu testimoni no resoldrà si hi havia connexions internacionals amb els terroristes. La seva veu serà interessant, perquè hi va intervenir de primera mà, però s’inclourà dins del context global.

És un dels grans interrogants pendents, saber si hi havia un cervell intel·lectual que dirigia el grup fora de Catalunya.

Hi ha un element destacat que situa Abdelbaki es-Satty, l’imam que organitza els atemptats, el març del 2017 a Bèlgica, teòricament per comprar llibres, però sense una constatació real. Ningú sap què hi va anar a fer allà, però el que és cert és que quan torna a Catalunya s’acceleren els preparatius dels atemptats. Un altre element a tenir en compte són els enviaments de diners, de fins a 6.000 euros, i les compres que fa de regals per a la seva família del Marroc quan els va a visitar després de molts d’anys. Són molts diners per a algú que passa llargues temporades sense feina o que quan la té viu del sou d’un imam. Estic convençuda que en un futur es podria localitzar alguna prova que demostrés la connexió internacional del grup que va atemptar a Barcelona i a Cambrils.

Per què uns joves teòricament integrats a la societat catalana es poden radicalitzar d’aquesta manera i, potser el més greu, sense que ningú se n’adoni?

És la gran pregunta i després de tres anys continua sense resoldre’s. En el llibre indico que el procés pel qual passen aquests nois no és resultat d’una única causa. He pogut parlar amb els Mossos, amb els serveis socials i és cert que s’ha treballat molt en determinats protocols a partir dels atemptats, però en el cas de la prevenció de l’extremisme, dels joves atrets per discursos radicals, no s’hi està treballant. En un primer moment, hi havia la preocupació que Es-Satty hagués pogut influenciar altres joves de Ripoll, però tres anys després estem allà mateix. Si no hi ha cap programa específic a l’entorn d’on vivien els joves poc es pot fer. També és cert que s’ha intensificat el pla de convivència, especialment a Ripoll, però tot i això es troba a faltar una feina específica sobre els adolescents i joves per evitar un nou procés de radicalització.

Va ser el resultat de més d’un factor.

Sens dubte. D’una banda, malgrat participar de les diferents activitats i fer una vida social més o menys semblant a la dels joves de la seva edat, aquests nois sempre es van sentir marginats, van tenir dubtes sobre la seva identitat. També va influenciar que van ser captats per l’atractiu dels vídeos i les proclames d’ISIS ja a finals del 2014. Inicialment, el que els fascinava no era la religió, sinó la violència, i va ser amb l’arribada de l’imam Es-Satty, el 2015, quan es van sentir cridats per una religió que parla de tornar als orígens i que està molt vinculada amb el califat que es proclama des de Síria. Ell és qui va articular tota aquesta propaganda que ja consumien aquests nois per alimentar les seves frustracions i els seus dubtes identitaris i conduir-los cap al seu projecte extremista. De fet, veus enteses en la matèria han assegurat que la falta de coneixement religiós accentua la credulitat del missatge radical que els dona un suposadament professional, com és un imam. És possible que l’estratègia d’Es-Satty no hagués trobat tanta predisposició si l’hagués fet servir amb nois amb una cultura religiosa més àmplia que la dels sis joves que va captar.

En aquells moments va sobtar que els atemptats no provoquessin una resposta de rebuig cap al col·lectiu musulmà de Ripoll, com sí que havia passat en altres episodis arreu d’Europa.

Anem a pams. Un tema és l’esfera pública i el que transcendeix i l’altre és el dia a dia. Una persona em va dir que a Ripoll, com a molts altres llocs d’Europa, ja no hi havia convivència, hi havia coexistència. La conseqüència més clara dels atemptats a la població és que en les darreres eleccions va entrar al consistori el Front Nacional de Catalunya, una formació clarament xenòfoba que va ser votada per ciutadans del municipi. Aquest corrent de rebuig cap a l’estranger s’ha notat a l’hora de llogar un habitatge o fins i tot de trobar feina per a determinats col·lectius. És cert que les famílies dels joves no van haver de marxar de la població, i això és un signe inequívoc de resiliència, però a Ripoll no es vol parlar d’aquest tema, se’l considera tabú i es vol girar full. Ah! Un apunt important: després dels atemptats, totes aquelles crítiques de rebuig que es feien en l’esfera privada han passat a l’esfera pública i hi ha persones que se senten legitimades per parlar davant de tothom amb un discurs clarament racista. Hi ha cicatrius profundes, encara avui.

Pocs dies després de l’atemptat ja es van començar a gestar les teories conspiratives. La poca col·laboració de l’Estat a obrir una investigació sobre la relació d’Es-Satty amb el CNI no va ajudar a aclarir els fets. Es podrà donar per tancat mai, l’episodi?

El cert és que tampoc els atemptats de l’11-S ni el més recent de l’11-M s’han pogut tancar encara. En el cas de l’11-M van anar a judici i hi va haver una sentència sense poder acreditar si hi havia hagut connexions internacionals. Anys després, es va saber que aquestes connexions quedaven acreditades, per tant en el judici que se celebrarà aviat sobre el 17-A segur que no hi haurà gaires sorpreses, però no descarto que en un futur hi pugui haver una delació, un registre a Síria o una declaració d’algú que aporti més dades sobre el cas. Hi ha molts elements que la investigació deixa enlaire que poden tenir recorregut d’aquí a uns anys.

La figura d’Es-Satty és sens dubte la més controvertida de tot el relat. N’ha pogut refer el retrat que volia?

Dos anys i mig després dels atemptats he pogut fer un perfil aproximat perquè he pogut parlar amb la seva família, resseguir la seva vida a Catalunya i l’estratègia que va seguir des que va sortir de la presó. També he pogut contactar amb companys de cel·la amb qui va compartir complicitats i amb gent que va anar coneixent en diferents punts de la geografia catalana. He arribat a la conclusió que era un personatge fosc, una mena de llop estepari. Assumia un doble joc en les seves relacions socials, això m’ho han confirmat moltes persones.

Va faltar coordinació policial i va sobrar recel entre els diferents cossos?

Queda molt per avançar en la coordinació entre els cossos policials respecte a la lluita antiterrorista. Veiem encara que hi ha col·laboradors d’una policia que són detinguts per una altra. Hi ha molta rivalitat i molta deslleialtat, encara que és ben cert que el món dels serveis secrets estatals es mou encara avui amb una certa penombra i també pot passar que les seves fonts els facin doble joc. És una realitat complexa.

S’hauria de controlar més allò que es proclama a l’interior de determinades mesquites?

És molt difícil generar confiança en els nuclis dels oratoris, no només a Catalunya, sinó arreu d’Europa. És cert que hi ha una certa relació amb els cossos policials que regularment s’hi presenten i tenen les dades dels responsables. Ara bé, com en qualsevol associació gran és pràcticament impossible saber què hi passa en cada moment. A Bèlgica, es va començar a treballar en un protocol per regularitzar el paper dels imams, la formació que havien de tenir..., però això no ha passat a l’Estat espanyol. No han de presentar el full que constata que no tenen antecedents penals, malgrat que treballen amb infants i joves. És competència de Madrid i sembla que no hi ha voluntat per ordenar-ho, però s’ha d’actuar per evitar que determinats discursos d’odi es puguin donar sense cap mena de control.

Què va pensar quan va saber que potser no es jutjaria per assassinat Mohamed Houli Chemlal, Driss Oukabir i Said Ben Iazza?

És una decisió de l’autoritat judicial i penso en la indefensió de les víctimes, d’aquella gent a qui han destrossat la vida i que no troben que la justícia apliqui la màxima pena per les conseqüències provocades. Em genera desencís, perquè hi ha víctimes que basen la seva superació en l’aplicació de la justícia, i no sembla que ara per ara els doni la resposta que necessiten. També hi ha altres afectats que després de tant de temps, durant el qual no s’ha avançat en el tancament del cas, encara estan ancorats en el 17-A. El viuen cada dia.

Si el Congrés hagués donat llum verda per crear una comissió d’investigació s’haurien tallat d’arrel les teories conspiratives?

Crec que es demana i es posa molt d’èmfasi en comissions polítiques, però jo que m’he llegit les conclusions d’altres m’he trobat amb la sorpresa que cada partit polític fa les seves conclusions. No hi ha un acord conjunt. A mi el que m’interessaria seria una comissió avalada pel Congrés, però amb agents independents i amb una conclusió unitària. Amb magistrats jubilats, amb policies amb experiència i sense colors ni interessos polítics, que vulguin només la veritat. Per a mi és molt més important aquesta que no pas una com la que han fet al Parlament, on cada formació diu la seva. De la lectura d’aquestes pàgines, a mi se’m desprèn que no volen saber la veritat, sinó adequar una veritat a les seves necessitats i objectius partidistes. Crec que tenim un dèficit com a societat democràtica i no s’aposta per crear instruments independents que realment donin respostes.

Catalunya ha pogut superar el 17-A?

Crec que públicament només és rellevant la data quan es commemora l’aniversari, però que en realitat políticament només s’utilitza per a enfrontaments i que no hi ha un interès per saber què va passar i per què va passar. He parlat amb moltíssima gent, amb moltes víctimes, i estan molt decebudes per com se les ha tractat. Per com se’ls ha negat un reconeixement com a víctimes, perquè han sentit que tenien poc suport, perquè s’han sentit molt oblidades i fins i tot perquè se les ha qüestionat. Tot i això, sí que agraeixen el treball que va fer la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) de l’Ajuntament de Barcelona. Els atemptats són un tema incòmode, i quan afloren públicament hi ha massa interessos partidistes. Al mig hi ha les víctimes que sempre queden en un segon pla.

Creu que hi pot tornar a haver un atemptat al país?

Avui dia, estem al nivell d’alerta 4 (sobre 5), i això vol dir que un atemptat terrorista a Catalunya és molt probable. El Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), que coordina la col·laboració policial i gestiona les possibles amenaces, no ha volgut abaixar el nivell malgrat que ja han passat tres anys. És una realitat que existeix i que no es pot negar. Ara bé, també crec que la pilona que hi ha avui al capdamunt de la Rambla és el fet més significatiu que hi ha sobre els atemptats. És de les poques coses que s’ha fet per evitar que això torni a passar.

Vostè s’ha especialitzat en els moviments gihadistes. Des del món occidental es pot lluitar amb bons resultats sense la complicitat dels països musulmans?

El 17 d’agost del 2017 jo era als Estats Units fent una formació de tres setmanes en temes de gihadisme i projectes que estaven funcionant al país. D’allà em va quedar molt clar que sense la complicitat dels responsables dels oratoris i de les comunitats musulmanes, difícilment es podrà neutralitzar aquesta amenaça. També cal la participació dels joves i de les famílies, perquè quan hi ha un discurs excessivament rigorista, que pot derivar en un procés de radicalització, cal que les persones de l’entorn de l’individu i que els responsables dels oratoris facin la feina de rebatre aquesta narrativa. Només així es pot aconseguir posar fi a aquest tema. És bàsic, d’altra banda, establir i mantenir els canals de confiança entre els col·lectius musulmans i les forces d’ordre públic, educadors socials, mestres...

L’accés als extremismes és fàcil. I tolerat.

És cert. No només a l’extremisme islàmic, sinó a qualsevol extremisme. Quins organismes, que no sigui la policia, tenim a Catalunya perquè un pare, una mare, un germà o un amic trobi assessorament per tal de reconduir la radicalització d’un ésser estimat? A Europa ja hi ha associacions que hi treballen i fan bona feina.