08 desembre 2020 naciodigital.cat (opinió)

08 desembre 2020 

 

 

«L'onada expansiva em va llançar a terra i els vidres de casa em van passar per sobre»: 30 anys de l'atemptat d'ETA a Sabadell

Sis agents de la policia espanyola van morir quan anaven de servei a un partit a la Nova Creu Alta

Faltaven pocs minuts per arribar a les cinc de la tarda del 8 de desembre de 1990, quan un terrabastall va fer trontollar Sabadell: ETA acabava de fer explotar un cotxe bomba al carrer Josep Aparici, quan passava un furgó de la policia espanyola, amb vuit agents a l'interior. Es dirigia cap a la Nova Creu Alta per fer la cobertura del Sabadell-Màlaga, de Segona Divisió.

Sis agents morts, desenes de ferits, innombrables danys materials i víctimes del terrorisme -algunes reconegudes anys després-. Aquest va ser el resultat de l'atemptat. Una acció terrorista que, segons testimonis de l'època, va començar amb el turisme mal aparcat unes dues hores abans en aquest punt del barri de la Creu Alta.

L'operatiu policial va sortir de la comissaria, a la Gran Via, va baixar pel carrer Montseny, va girar pel de Ribot i Serra i a Josep Aparici, a 500 metres del lloc d'origen, va produir-se la detonació. "Anaven a fer la cobertura habitual", explica l'inspector cap de ràdio patrulles del 091 d'aleshores, José Manuel Quintela, que aquell dia tenia lliure. Recorda que eren uns anys que "es vivia en un estat permanent d'amenaça" i és que el cop de la banda armada arribava dos anys i mig després que es produís l'atac més sagnant d'ETA, l'atemptat d'Hipercor a Barcelona.

Quintela posa l'accent en què a la diana dels terroristes hi havia, en especial, els cossos de força i seguretat de l'Estat i destaca l'activitat del que es coneixia com el "comando Barcelona". "Alguns treballaven a la meva unitat. Un dia eren part de l'equip i al dia següent, res", lamenta el policia. Ell va ser l'encarregat de donar la notícia als familiars, "va ser molt dur, trist i irracional. Una salvatjada", rememora. "No ho havia fet mai", continua relatant i confessa que va sentir "molta frustració i impotència, a més d'una gran incomprensió".

"Sempre et faltarà el pare"

Remigio Hidalgo, fill d'Eduardo Hidalgo, un dels agents assassinats, sosté que successos d'aquesta mena s'arrosseguen tota la vida, perquè "sempre et faltarà el pare". Era  adolescent i tot el que ha viscut en aquestes tres dècades "s'ho ha perdut". A més, intenta descriure la duresa perquè "et venen records quan passeges" per la ciutat, ja que ell, igual que el seu germà, continua vivint a Sabadell, mentre que la seva mare es va traslladar a Blanes.

El fet que s'arribi als 30 anys de l'atemptat i hagi de rememorar-ho "afecta", perquè "et ve tot de cop" i repeteix que "sempre  et faltarà el pare". Hidalgo critica que "no hi hagués ajudes als fills de les víctimes", així com sí que n'hi va haver per a la viuda i que el suport arribés a la majoria d'edat. Va necessitar ajuda psicològica, però "ho vaig acabar deixant", precisa.

"L'onada expansiva em va llançar a terra i els vidres de casa em van passar per sobre"

L'explosió va provocar nombrosos danys materials, Joana Berrio, que tenia 20 anys, vivia just on va esclatar el vehicle, "a uns 10 o 15 metres", detalla. Era tal la "incredulitat" que un succés d'aquestes característiques passés a Sabadell que "se'm va passar pel cap que era cosa nostra, perquè el dia abans vam tenir una avaria amb les canonades i s'havia inundat el pis". Berrio ressenya que l'onada expansiva "em va llançar al terra i els vidres de casa em van passar per sobre" i afegeix, "va entrar metralla a casa i va desplaçar envans".

Berrio repassa aquella jornada i "la iaia havia vingut a dinar a casa" i amb l'explosió "tenia la cara ensangrentada i perdia molta sang", també va resultar ferit el seu company, tots tres es trobaven al domicili aquell dia. "Van haver de tombar la porta, perquè el pany havia rebentat", assenyala. 

Tot i aquesta vivència, la sabadellenca no va ser reconeguda com a víctima del terrorisme fins 15 anys després, "perquè com no s'havia jutjat" -la Guàrdia Civil va abatre els dos suposats responsables, Joan Carles Monteagudo i Juan Félix Erezuma, després de l'atemptat a la casa caserna de Vic el 1991-. "Sembles víctima de segona", etziba i continua, "evidentment, no em puc comparar amb un familiar que hagi patit una pèrdua, però a mi també m'ha canviat la vida i és que tenia 20 anys. A més, m'ha condicionat". Tal com determina, "no et tornes a mirar un atemptat" i assegura que "entenc perfectament al pare del Xavi", el nen de Rubí assassinat a la Rambla el 17 d'agost de 2017. 

Berrio explica que no va rebre atenció psicològica, tot i que admet que l'hagués necessitat, "i d'altres serveis", puntualitza, "era tot molt complicat i vam desistir", recorda. "Una de les coses que sempre explico és que vaig tenir malsons més que de l'explosió de l'olor", sense trobar paraules per descriure la mateixa.

Atenció immediata i assessorament

La psicòloga general sanitària, experta en emergències i catàstrofes, antiga responsable en aquest àmbit a l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) i actualment membre de la xarxa nacional, especialitzada en víctimes del terrorisme, del Ministeri de l'Interior, Marga Lalande, concreta que en aquests casos cal una atenció immediata i "no s'ha de victimitzar i sí assessorar". En aquest sentit, destaca "la victimització secundària", que es tracta del patiment afegit per la intervenció de les administracions i professionals, de qui s'espera suport. 

Lalande enumera que, entre alguns dels efectes que es poden manifestar en aquestes situacions, hi ha "estrès posttraumàtic, tant a nivell psicològic com físic" que experimenten els afectats. "És una causa efecte", resumeix i diferencia a les víctimes del terrorisme de desastre naturals, perquè quan intervé "la mala intenció de l'home, s'incrementa la sensació de ràbia, dolor i impotència".

Opinió:

Quan algú vulgui saber quina va ser la assistència rebuda per les víctimes de l’atemptat, que contacti amb un servidor... va ser al primer atemptat que vaig viure como a delegat a Catalunya de l’antiga AVT i encara guardo les agendes amb les gestions realitzades per part meva i las que no van realitzar als que tenien la potestat i la obligació de fer-ho...

I de pas, podríem parlar dels que es posen les medalles de una tasca que mai van fer o als que ni tan sols hi eren en aquells moments tan complicats...