13 octubre 2024
Cumpliment de penes
El fantasma d’ETA i el PP
Els populars han actuat com si els terroristes encara matessin
Marçal Sintes.
Periodista. Profesor de Blanquerna-Comunicació (URL).
Una gran distracció, un increïble mal pas al Congrés ha convertit el PP en víctima del seu propi parany. Quan les alarmes van sonar ja era massa tard. Ja no hi havia manera d’arreglar el desgavell. El PP, amb Vox i UPN, havia votat una esmena de Sumar que farà que desenes d’etarres obtinguin la llibertat abans del previst. La consternació dins del PP i el seu rodal ha estat tremenda. Els mitjans madrilenys patrocinadors de la dreta s’han estirat els cabells amb tota l’urpa. Alberto Núñez Feijóo ha hagut de comparèixer a donar la cara, a parlar d’"un error injustificable". I, encara que sembli mentida, a culpar el PSOE. A acusar-lo d’haver tramitat la reforma legal amb sigil per "enganyar" el PP i –és clar– beneficiar els presos etarres i Bildu. Per no avisar-los, vaja. Com si el PSOE, a qui la dreta fustiga sense respir, fos la cangur dels populars i hagués de vetllar perquè no prenguin mal.
Durant anys el Partit Popular ha actuat com si l’organització terrorista encara estigués matant. Amb un desvergonyiment digne de millor causa, ha identificat Bildu i l’independentisme català amb ETA. Qualsevol que hi tingués relació –per exemple, el PSOE– es convertia immediatament en còmplice dels "etarres". D’aquí el crit nauseabund que corejaven a Pedro Sánchez a ple pulmó abans de les últimes eleccions legislatives espanyoles: "¡Que te vote Txapote!". La maniobra partia de desdibuixar la realitat, de fer contraban amb la història. D’ignorar els fets. I els fets són que ETA va desaparèixer el 2011, durant el mandat del socialista Rodríguez Zapatero. El relat forjat pel PP oferia tots els avantatges. Es podia anar munyint el fantasma dels terroristes, traient-ne partit, però sense trets ni bombes que calgués lamentar. L’únic que calia fer era no deixar tranquil el fantasma, impedir que les seves formes amenaçadores es desdibuixessin, i equiparar ETA amb el mal absolut. De manera que qualsevol idea, fet o persona que al PP li anés bé pogués quedar automàticament contaminat, enverinat. No calia molestar-se a discutir amb els adversaris. Amb anomenar-los etarres o amics dels etarres n’hi havia prou.
Com li pot haver succeït això al PP? Tot i l’exèrcit de diputats i assessors de què disposa, ningú no se’n va adonar. O, potser, si algú ho va fer, no va ser capaç d’advertir el perill que aquesta esmena comportava. Tampoc els periodistes se’n van adonar. L’origen de tot és una antiga decisió marc de la UE que convida els estats membres a tenir en compte els anys de presó complerts als altres països per calcular el temps de reclusió dels seus presos. Per descomptat, hauria estat bé haver pogut discutir sobre la qüestió –que no únicament afecta etarres, sinó tots els delinqüents– amb assossec i arguments. S’ha fet a la resta d’Europa, però aquí, quan es tracta de segons quines coses, és una entelèquia absoluta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario