04 diciembre 2022 Ara

4 gener 2022

 

Alex Romaguera, periodista:

“A les víctimes dels cossos de seguretat se’ls ha negat la reparació”

 

De Merçona Puig Antich a Pili Zabala passant per Rosa Lluch, Guillem Agulló o Pilar Manjón. El periodista Alex Romaguera dona veu, en el llibre Víctimes en so de pau (Pagès Editors), a una quinzena de persones que han vist perdre un familiar per la violencia política a l’Estat ja sigui per accions dels GAL, d’ETA, del jihadisme o de l’extrema dreta. A tores les uneix el seu compromís per buscar la reconciliació i evitar més morts.

La idea del llibre sorgeix d’una conversa amb Maixabel Lasa.

Va ser al 2011, quan era directora de l’Oficina Bassca de Suport a les Víctimes del Terrorisme i estaba impulsant les trobades restauratives entre familiars de víctimes d’ETA i els victimaris que, des de l’antiga presó de Nanclares de la Oca, volien mostrar-los el penediment pel dany causat. El seu testimonie m va empènyer a parlar d’aquells familiars que, com Lasa, s’han posicionat a favor del reconéixer totes les violències i explorar el diàleg com a via per resoldre els conflictes.

Ella va empatitzar amb els seus botxins. Tots els familiars que apareixen al llibre tenen en comú que el seu discurs supera la confrontació i aposta per la reconciliació.

Vull deconstruir la mirada unívoca sobre les víctimes que ofereix l’AVT, Covite i altres associacions de víctimes copades per la dreta. Una posición que no es correspon amb la realitat, ja que moltes d’elles, com les que apareixen en el llibre, compatrteixen el fet que ha transformat la seva dolorosa vivencia en un estímul per contribuir a una societat més justa, humana i en pau. Coincideixen, doncs, en reclamar respecte per a tothom a qui s’han vulnerat els drets i mesures perquè no es repetiexin episodis similars.

Moltes denuncien que no hagin estat reparades i reconegudes per l’Estat? Sobretot les víctimes dels GAL?

Sens dubte. Mentre que les víctimesd’ETA, els Grapo o altres bandes que s’oposaven a l’ordre establert han rebut l’atenció i el reconeixement que els pertocava, a les provocades pels cossos de seguretat se’ls ha negat el dret a la veritat, la justicia i la reparació. De fet, la llei estatal de víctimes de 1999 –i la seva posterior reforma del 2011- les exclou com a víctimes oficials, de manera que no poden acollir-se a ajudes previstes de tipus psicològic o material. Encara hi ha 500 assassinats comesos per la Policía Armada, la Guàrdia Civil i grups parapolicials que operaven en la Transició que s’han d’investigar. I al mateix pel que fa als GAL, dels quals algunes víctimes no han estat considerades con a tals o han quedat el marge de les compensacions. És el cas dels familiars de Joxi Lasa i Joxean Zabala, torturats i assassinats el 1983.

Rosa Rodero –dona del cap de l’Etzaintza assassinat per ETA el 1993, Joseba Goikoetxea- diu al llibre: “Només quan ETA va començar a matar polítics ens van tenir en compte”. Sol donar-se aquesta sensació de desatenció entre les víctimes?

Totes posen de manifest que, així com els polítics i altres autoritats de l’Estat s’han tractat com a víctimes de primera. D’altres no han tingut la mateixa consideració perquè no ostentaven cap càrrec públic o, senzillament, per les idees que defensaven. Aquí trobariem agents policials, población civil o activistas que s’han rebel·lat contra l’Estat, dels quals l’administració no s’ha dignat a inevstigar la mort ni, encara menys, a detenir in encausar els seus botxins.

Les víctimes de l’Hipercor també es queixen d’aquesta desatenció i denuncien que la legislació preveu que si durant un any no has tingut un reconeixement mèdic, ja no tens dret a ser reconegut com a víctima. Per què no s’ha canviat aquesta llei?

A les víctimes de les ha volgut englobar com un tot i convertir-les en una arma llencívola per desgastar l’adversari. Ho continúen fent la dreta i l’AVT quan en tenen l’ocasió, en lloc de posar als mitjans perquè rebin l’ajuda que mereixen. D’aquí la creació de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), que diverses víctimes van crear el 2017 arran dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils amb l’objectiu d’atendre les diferents casuístiques.

Les víctimes diuen que “per assolir la convivencia s’ha de trencar amb una estructura de l’Estat que ara no ho permet” i que manté lleis com la d’amnistía, la de secret oficial o la de memoria democrática.

Formen part del model d’blit amb que es va bastir la Transició. Una sèrie de dispositius que, com han reiterat l’ONU i Amnistía Internacional, exoneren els criminals del franquisme i veten la desclassificació d’episodis tan greus com l’execució de Salvador Puig Antich i altres crims d’estat. Mentres aquesta arquitectura institucional no es derogui, continuarem amb un marc d’impunitat que impedeix avançar en el terreny de la veritat, la justicia i la reparació justa.