16 gener 2022
Jordi Barbeta
Villarejo versus Cuixart i el silenci dels anilles
Els negocis de la família reial, les activitats criminals del CNI, la corrupció sistemàtica... no són una opinió, són fets objectius, són veritat, que, en absoluta connivència dels tres poders de l’Estat, s’amaguen sense cap vergonya perquè la veritat, que segons la cita bíblica ens farà lliures, i de moment amenaça a l’statu quo.
La divisió de poders es va inventar perquè hi hagués un equilibri, perquè un poder vigilés que no s’excedís l’altre, i ara resulta que tots van a l'una. I el pitjor és que compten, com a les dictadures, amb el suport de les organitzacions de la societat civil, de patronals i de sindicats, i molt especialment amb l’aquiescència dels mitjans de comunicació convencionals, que a Espanya han canviat la seva raó de ser pel suport incondicional al poder, del qual han esdevingut ostatges voluntaris i en alguns casos fins i tot hooligans en defensa de la mentida. D’aquest conjunt amb un sol objectiu se’n diu règim, perquè ha neutralitzat tots els contrapoders.
Els mitjans de l’establishment s’han afanyat a silenciar o a desacreditar les denúncies del comissari Villarejo, tot un símbol de l’Estat, sobre la connivència del CNI amb l’Imam de Ripoll, líder de la cèl·lula que va perpetrar els atemptats del 17 d’agost de 2017, amb un balanç de 23 morts i 151 ferits de diverses nacionalitats. Tanmateix, abans que ho digués Villarejo, es van publicar testimonis documentats que confirmaven que l’imam Abdelbaki es-Satty estava protegit en tant que col·laborador i confident del Centre Nacional d’Intel·ligència i que els seus moviments van ser monitorats pel CNI fins al moment dels atemptats. I que el CNI i la Guàrdia Civil van amagar als Mossos (i a les policies europees) la seva informació. Pot ser sí que, com diu Villarejo, que el CNI volia donar un petit ensurt als catalans. Això encara és una conjectura que convindria aclarir, però els catalans tenen dret a saber si l’Estat al qual paguen els seus impostos vetlla per la seva seguretat. Cal esbrinar com pot ser que al CNI se li escapi de les mans una cèl·lula terrorista que tenien controlada i ha estat capaç de cometre una tragèdia. No cal arribar a la conspiració. N’hi ha prou amb la sospita de negligència. L’explosió d’Alcanar no estava prevista pel CNI. Els deixebles d’Es-Satty, després de l’explosió d’Alcanar van improvisar a continuació els atemptats de Barcelona i Cambrils. Ara bé, si el CNI hagués avisat a temps els Mossos potser s’hauria pogut evitar la tragèdia.
Un desastre com aquest en qualsevol país democràtic hauria requerit una investigació en profunditat i independent per conèixer la veritat dels fets i perquè els errors no es tornin a repetir, però els tres poders de l’Estat s’han conjurat i s’han negat en rodó amb tanta obcecació que no costa arribar a la conclusió que tenen por de la veritat. És el mateix que passa amb el rei emèrit. Totes les institucions de l’Estat tanquen files perquè els dos reis i la Monarquia surtin sans i estalvis de la transcendència pública de les seves activitats delictives. La veritat és revolucionària i per això sorprèn especialment l’actitud inhibitòria d’Unides Podem i els comuns, que han renunciat a la defensa ni que sigui testimonial dels valors democràtics, de la transparència i de la veritat, fins al punt d’empassar-se l’expulsió del Congrés d’un dels seus diputats, condemnat sense haver-li respectat cap garantia. És especialment significativa aquesta renúncia de l’únic actor espanyol que s’havia compromès a moralitzar la vida política, perquè contribueix a la impunitat amb la que venen actuant els poders de l’Estat que la justifiquen tàcitament en el sentit que les reclamacions només venen de part de l’independentisme català, és a dir, dels enemics d’Espanya, i contra els enemics d’Espanya tot s’hi val.
Els negocis de la família reial, les activitats criminals del CNI, la corrupció sistemàtica... no són una opinió, són fets objectius, són veritat, que, en absoluta connivència dels tres poders de l’Estat, s’amaguen sense cap vergonya perquè la veritat, que segons la cita bíblica ens farà lliures, i de moment amenaça a l’statu quo.
La divisió de poders es va inventar perquè hi hagués un equilibri, perquè un poder vigilés que no s’excedís l’altre, i ara resulta que tots van a l'una. I el pitjor és que compten, com a les dictadures, amb el suport de les organitzacions de la societat civil, de patronals i de sindicats, i molt especialment amb l’aquiescència dels mitjans de comunicació convencionals, que a Espanya han canviat la seva raó de ser pel suport incondicional al poder, del qual han esdevingut ostatges voluntaris i en alguns casos fins i tot hooligans en defensa de la mentida. D’aquest conjunt amb un sol objectiu se’n diu règim, perquè ha neutralitzat tots els contrapoders.
Aquells polítics, aquells intel·lectuals, aquells cantautors, aquells periodistes que encara avui tenen la barra de presumir de la seva lluita antifranquista ens van enganyar a la generació posterior. Uns practiquen un silenci còmplice, el silenci dels anyells davant els abusos de l’Estat i d’altres encara fan mèrits elaborant teories per escarnir els febles en mig de l’atac dels poderosos
Els mitjans de l’establishment s’han afanyat a silenciar o a desacreditar les denúncies del comissari Villarejo, tot un símbol de l’Estat, sobre la connivència del CNI amb l’Imam de Ripoll, líder de la cèl·lula que va perpetrar els atemptats del 17 d’agost de 2017, amb un balanç de 23 morts i 151 ferits de diverses nacionalitats. Tanmateix, abans que ho digués Villarejo, es van publicar testimonis documentats que confirmaven que l’imam Abdelbaki es-Satty estava protegit en tant que col·laborador i confident del Centre Nacional d’Intel·ligència i que els seus moviments van ser monitorats pel CNI fins al moment dels atemptats. I que el CNI i la Guàrdia Civil van amagar als Mossos (i a les policies europees) la seva informació. Pot ser sí que, com diu Villarejo, que el CNI volia donar un petit ensurt als catalans. Això encara és una conjectura que convindria aclarir, però els catalans tenen dret a saber si l’Estat al qual paguen els seus impostos vetlla per la seva seguretat. Cal esbrinar com pot ser que al CNI se li escapi de les mans una cèl·lula terrorista que tenien controlada i ha estat capaç de cometre una tragèdia. No cal arribar a la conspiració. N’hi ha prou amb la sospita de negligència. L’explosió d’Alcanar no estava prevista pel CNI. Els deixebles d’Es-Satty, després de l’explosió d’Alcanar van improvisar a continuació els atemptats de Barcelona i Cambrils. Ara bé, si el CNI hagués avisat a temps els Mossos potser s’hauria pogut evitar la tragèdia.
Un desastre com aquest en qualsevol país democràtic hauria requerit una investigació en profunditat i independent per conèixer la veritat dels fets i perquè els errors no es tornin a repetir, però els tres poders de l’Estat s’han conjurat i s’han negat en rodó amb tanta obcecació que no costa arribar a la conclusió que tenen por de la veritat. És el mateix que passa amb el rei emèrit. Totes les institucions de l’Estat tanquen files perquè els dos reis i la Monarquia surtin sans i estalvis de la transcendència pública de les seves activitats delictives. La veritat és revolucionària i per això sorprèn especialment l’actitud inhibitòria d’Unides Podem i els comuns, que han renunciat a la defensa ni que sigui testimonial dels valors democràtics, de la transparència i de la veritat, fins al punt d’empassar-se l’expulsió del Congrés d’un dels seus diputats, condemnat sense haver-li respectat cap garantia. És especialment significativa aquesta renúncia de l’únic actor espanyol que s’havia compromès a moralitzar la vida política, perquè contribueix a la impunitat amb la que venen actuant els poders de l’Estat que la justifiquen tàcitament en el sentit que les reclamacions només venen de part de l’independentisme català, és a dir, dels enemics d’Espanya, i contra els enemics d’Espanya tot s’hi val.
Aquells polítics, aquells intel·lectuals, aquells cantautors, i aquests periodistes que encara avui tenen la barra de presumir de la seva lluita antifranquista ens van enganyar a la generació posterior. Ara queda clar que no buscaven la llibertat, sinó que els movia les ànsies de poder i de diners. Uns practiquen un silenci còmplice, el silenci dels anyells davant els abusos de l’Estat, i d’altres encara fan mèrits elaborant teories per escarnir els febles en mig de l’atac dels poderosos. Cap d’ells pot aguantar la mirada d’un Jordi Cuixart que ha estat víctima de la infàmia. Aquells demòcrates de tota la vida li han negat el pa i la sal i va haver de ser The New York Times qui va posar de manifest, per una banda, la injustícia amb Cuixart (i Jordi Sánchez) i, per l’altra, les renúncies del periodisme espanyol.
Ara que ha decidit fer el pas al costat, cal destacar el coratge i la coherència d’un lluitador com en Cuixart, perquè la seva lluita i la seva condemna és el que va posar de manifest el caràcter democràtic de les mobilitzacions catalanes i la determinació antidemocràtica dels poders de l’Estat. La persecució i condemna dels representants governamentals formava part de la mateixa operació, però aquests van assumir el risc que suposava desobeir les ordres del Tribunal Constitucional, mentre que els Jordis el que van fer va ser exercir els seus drets democràtics, de reunió, de manifestació, de llibertat d’expressió i els van condemnar per això i per això Jordi Cuixart es va negar a renunciar als seus drets i ho va solemnitzar davant del Tribunal Suprem amb la frase “Ho tornarem a fer”. Cal ser crítics amb el procés i molt i molt crítics amb alguns dels seus protagonistes, però des del punt de vista estrictament democràtic, Jordi Cuixart simbolitza el costat correcte de la història.
Opinió:
Excel·lent resum sobre la problemàtica generada per el comisario Villarejo, malgrat un petit aclariment.
Suposo que en Jordi Barbeta es deu fonamentar en les dades de l’Auto de Procesamiento de octubre de 2018 per dir que son 151 ferits, quan després de la pressió jurídica presentada per la UAVAT i als companys de la Asociación 11-M Afectados por Terrorismo, la sentència de maig de 2021 otorga el reconeixement a 350 víctimes.
De la resta de acusacions a nivell associatiu, no en sabem res… ni tan sols si han fet quelcom relacionat amb les declaracions de en Villarejo i “el derecho a la verdad y a la justicia” que tant diuen defendre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario