19 juliol 2015 (16.07.15)
“Crec que
l’Estat va permetre que la bomba d’Hipercor esclatés”
Julen Madariaga va ser un
dels fundadors d’ETA i va pertànyer a l’organització fins a finals dels 80. Més
endavant, va abandonar la lluita armada i va impulsar la creació d'Aralar.
Parlem amb ell sobre aquells anys i la seva evolució política fins avui
Per analitzar en profunditat un conflicte històric
com el d’Euskal Herria és cabdal conèixer les persones que n’han estat
testimonis de primera mà. Julen Madariaga (Bilbao, 1932) és un dels seus màxims
exponents. Militant històric de l’esquerra abertzale, als anys cinquanta va posar
les bases per a la fundació d’ETA juntament amb uns quants companys de lluita.
Fa molt de temps que viu a l’altra banda de la frontera, a les profunditats del
País Basc francès. L'exdirigent d’ETA ens atén al seu estudi, davant d’un
escriptori històric, el mateix que va utilitzar el seu avi per escriure
l'esborrany del primer Estatut d’Autonomia basc. Sobre aquesta mateixa taula,
Madariaga ha redactat les seves memòries. Al seu relat, escrit en èuscar, hi
explica records i experiències que van des de la seva infantesa fins a,
gairebé, l’actualitat. L’obra, titulada Egiari Zor (En deute amb la veritat), ha
estat publicada recentment. Al llarg de l’entrevista, ens fa cinc cèntims sobre
el contingut del llibre i sobre la seva trajectòria fins que va abandonar ETA i
va condemnar la lluita armada.
Al principi de la seva
autobiografia fa un relat extens dels seus primers records d’infantesa.
Sí, jo sóc un nen de la guerra i
això em va marcar molt. El meu pare va estar implicat als cercles nacionalistes
bascos des d’un bon principi, va ser assessor del lehendakari José Antonio Aguirre i conseller del
ministeri de guerra del govern autònom basc que va combatre contra la
sublevació feixista a partir de 1936.
A causa de la seva activitat política, tota la família
ens vam haver d’exiliar a Xile. No vam tornar a Euskal Herria fins a mitjan
anys quaranta.
La seva experiència com a
refugiat el va marcar en la seva deriva política posterior?
Efectivament, quan a les meves
memòries em refereixo a la meva tornada a Europa dic que me’n vaig anar d’un
món multicolor per arribar a un país en blanc i negre. Per mi, va ser un
impacte. Xile era un país lliure i modern, mentre que el País Basc de l’època
era un lloc gris i deprimit on no hi podies fer res: les parets hi sentien.
La situació que vivia Euskal Herria
a l’època el va motivar a participar en la fundació d’ETA?
Va ser un dels motius principals.
Durant els anys cinquanta, en ple franquisme, jo i uns quants companys vam
decidir que havíem d’actuar. Euskal Herria era una nació exhausta que gairebé
havia desaparegut a causa de la repressió. Les males condicions en què es
trobava el país ens van empènyer a l’acció. Si no haguéssim estat nosaltres,
els creadors d'ETA haurien sigut uns altres, era inevitable en aquell context.
Com va ser el procés que va
dur a la creació del grup armat?
És una història molt llarga, no va
ser d’un dia per l’altre. Els dos nuclis on es va fundar ETA eren al món
universitari de Bilbao, entre l’Escola d’Enginyeria i la Facultat de Dret de
Deusto. Entre d’altres, allà, ens vam ajuntar José Luis Álvarez Emparantza Txillardegui,
Benito del Valle, José Manuel Aguirre i jo mateix per crear Ekin. En un
principi, només era un grup d’estudi; fèiem una revista interna i ens reuníem
clandestinament una vegada a la setmana. Ens interessava tot allò basc: la
història del nostre poble, la seva llengua, la cultura… Ben aviat, ens vam
adonar que no en sabíem res. A poc a poc, vam fer una biblioteca, on vam
aconseguir recopilar molts llibres d’abans de la guerra. També vam escriure un Llibre
Blanc. Cada capítol era sobre un tema diferent: jo em vaig
especialitzar en moviments de resistència i d’alliberament nacional. Vaig
escriure sobre els processos d’alliberament d’Irlanda i Tunísia i també vaig
aprofundir en la formació de l’Estat d’Israel.
Sembla paradoxal que,
durant la seva etapa de formació, rebés influència del sionisme quan,
tradicionalment, l’esquerra abertzale ha destacat per la seva solidaritat
amb la causa d’alliberament palestina.
Els israelians van tenir una
influència enorme sobre nosaltres en un principi, tot i que més tard ens en vam
penedir. Les accions de l’Estat d’Israel contra el poble palestí no es poden
defensar de cap manera. Quan era jove, però, vaig llegir amb passió La
rebel·lió: la lluita clandestina per la independència d’Israel. Es
tracta d’una obra de Menahem Begin (líder sionista), en què ell mateix relata
la seva experiència en el procés de formació de l’Estat d’Israel.
ETA va arribar a tenir relacions
amb l’Estat d’Israel?
Aquí hi ha una història que mai no
vam voler que es fes pública, però, a hores d’ara, ja no importa si surt a la
llum. En una ocasió, jo mateix vaig entrar en contacte amb representants
d’Israel per ordre d’ETA a París. Vam tenir una reunió amb els serveis secrets
israelians i els vam demanar ajuda per la causa basca: vam sol·licitar
finançament i suport per organitzar entrenaments. El Mossad va informar sobre la qüestió
basca a Menahem Begin, que acabaria sent primer ministre d’Israel. Després de
parlar amb ell, el seu enllaç ens va comunicar que no ens podien proporcionar
ajuda tot i simpatitzar amb la nostra causa. El combat d’ETA contra l’Estat
francès va ser l’entrebanc. França era un aliat molt important per Israel i no
podien prescindir del seu suport.
Tornant enrere, quins van ser els
motius que van fer que Ekin optés perl’ús de la lluita armada a
finals dels anys cinquanta?
El pas d’Ekin a ETA de 1959 va ser
fruit d’una evolució. En un principi, el que va treballar més la qüestió
militar vaig ser jo. Vam plantejar tres etapes en al nostra estratègia: primer
hi havia la cultural, la segona era de formació política i l’última havia de
derivar cap a la lluita armada. La reacció completament desproporcionada de
l’Estat espanyol en relació amb el que estàvem fent ens va reafirmar en la
nostra posició i ens va dirigir, molt abans del que pensàvem, cap a la via
armada. No nos dimos cuenta y estábamos pegando tiros en la
calle.
Per què l’esquerra abertzale i ETA no van acceptar el règim
polític de la transició?
Nosaltres no vam crear ETA només
per lluitar contra Franco, anàvem més enllà de la lluita antifranquista. La
nostra lluita era per recuperar les llibertats usurpades, perquè Euskal Herria
havia perdut la seva independència nacional. L’Espanya postfranquista va
continuar reprimint el poble basc, no va abandonar l’ocupació. Les seves
institucions de poder, la seva policia i el seu exèrcit seguien a Euskal
Herria. Hi va haver un debat intern profund sobre què calia fer. En la meva
opinió, com que en aquell moment no sabíem com batre l’enemic, calia armar-se
millor, més que mai. S’havia de continuar amb la preparació militar i no cedir.
Molta gent se sorprèn davant el fet que ETA augmentés la seva activitat
armada amb la fi de la dictadura i el pas cap a la transició.
Sí, van ser uns anys molt durs,
però el nou règim que va sortir del franquisme no era el que esperàvem.
Personalment, al llarg de la meva trajectòria, he intentat no entrar en
contradicció. No em penedeixo de la decisió que vaig prendre llavors. La meva actitud
a l’hora de seguir amb les armes era que, per una banda, veia positivament que
la posició de l’Estat espanyol canviés, però, com que no havíem aconseguit els
nostres objectius polítics, calia continuar amb la lluita. Això no significava,
però, que s’hagués d’entrar en l’onada de violència i d’atemptats massius que
hi va haver durant les dècades següents. Moltes de les accions que es van
cometre més endavant van ser una barbaritat.
Vostè va haver d’ingressar a la
presó en diverses ocasions. Què em pot comentar de la seva experiència allà?
La conscienciació que prens quan
estàs empresonat i les humiliacions que pateixes et fan canviar. A qualsevol
polític li convindria passar un temps a la presó.
Quan va arribar a la
conclusió que la lluita armada d’ETA era contraproduent?
Des de mitjan anys vuitanta, jo
vaig tenir molt clar que la qüestió de la violència ens estava perjudicant
molt. Per cada acció que feia ETA, durant els dies següents, l’esquerra abertzale perdia suports i les enquestes
indicaven que els grups espanyolistes no feien més que pujar en intenció de
vot. Jo em preguntava: és això el que realment vol ETA? No tenia cap sentit.
Vostè va intentar canviar
la dinàmica des de dins de l’organització?
Vaig pressionar perquè hi hagués un
canvi d’estratègia, però no vaig aconseguir influir suficientment els sectors
d’ETA que continuaven estant a favor de la violència. Fins i tot vaig arribar a
la conclusió que hi havia talps infiltrats a l’organització. Tenia sospites,
però mai no ho vaig poder demostrar. Si realment n’hi va haver, els provocadors
van jugar molt bé les seves cartes.
Quan es va desvincular
definitivament d’ETA?
Vaig deixar definitivament el grup
el 1989, en unes circumstàncies molt dures. Hi havia un conflicte molt fort
entre una part de l’organització i jo. Vaig tenir moltes diferències amb Josu
Urrutikoetxea Ternera, que llavors formava part de la
direcció de l’organització. Vaig abandonar ETA després que ell mateix m’agredís
físicament. Jo em vaig defensar.
A Catalunya, hi ha fets
controvertits com el d’Hipercor, l’atemptat comès per ETA que ha provocat més
víctimes mortals. Com ho va veure des de dins de l’organització?
L’atemptat d’Hipercor va ser un
error, una salvatjada que no té nom. Tanmateix, en aquell cas, hi va haver una
negligència molt greu per part de l’Estat espanyol: ETA va avisar més de tres
vegades sobre l’existència de la bomba perquè es desallotgés l’establiment,
però la policia no ho va fer i la càrrega va explotar. Es pot considerar un
error policial, però jo crec que l’Estat, sabent-ho, va permetre que la bomba
esclatés.
Si el que comenta fos cert, estaríem parlant
d’un escàndol gravíssim, gairebé d’un crim d’Estat.
No tinc proves per confirmar-ho,
però és el que crec. No obstant això, l’actuació de l’Estat no eximiria la
culpa d'ETA. Uns quants anys després, el periodista Antoni Batista em va reunir
amb el portaveu de les víctimes d’Hipercor, Roberto Manrique, en un sopar. El
resultat va ser molt positiu, vam poder xerrar i exposar els nostres punts de
vista sense pressió. Crec que mai no he patit tant pel que em podria explicar
una persona com en aquella trobada.
Un altre cas molt
controvertit va ser l’assassinat de Miguel Ángel Blanco.
Jo em vaig oposar als crims de
persones políticament poc transcendents des d’un bon principi: deslegitimaven
la lluita i desviaven l’atenció sobre les problemàtiques reals. Els assassinats
de Blanco o de Gregorio Ordóñez van ser una greu equivocació. L’estratègia del
segrest de Blanco el 1996 ja era poc racional d’entrada. No es pot reclamar una
demanda política tan complexa com l’acabament de la dispersió dels presos
bascos en un termini de 48 hores. Encara que l’Estat espanyol ho hagués
acceptat, hagués estat impossible retornar els presos a casa en tan poc temps.
ETA ha estat només un grup de tots els sectors que integren
l’ampli entramat de moviments socials que formen l’esquerraabertzale. Quin ha estat el paper
dels altres grups?
A mesura que la lluita armada ha
perdut suports, els grups polítics de l’esquerra abertzale han guanyat influència i poder de
decisió per sobre d’ETA. Abans, era al revés: el grup armat portava el timó i
el bàndol polític anava a remolc. El punt d’inflexió va ser la declaració
d’Anoeta de 2004. Jo vull pensar que les idees que exposava als meus articles
van influir Otegi i altres militants de l’esquerra abertzale per fer-los pensar en el disseny d’una
estratègia que anés més enllà de la violència.
Vostè va participar
activament en la creació d’Aralar, una formació política que procedia del món abertzale però que renunciava a la lluita
armada.
Vaig ser una de les vuit persones
que va fundar Aralar sota notari. Quan vam crear el partit, ens van atacar per
totes bandes. Hi havia molta intransigència i menyspreu per part d’un sector de
l’esquerra abertzale. Jo els anomenava el
comissariat polític del moviment. Si no pensaves exactament com ells, passaves
a ser un traïdor. Ells tenien la veritat; i punt.
Per què creu que,
actualment, el govern espanyol està rebutjant qualsevol política de construcció
de pau i no fa cap moviment per acostar posicions que transformin el conflicte?
No acabo d’entendre l’actuació de
l’Estat. Em sembla que el PP està instrumentalitzant políticament la situació
en benefici propi sense tenir en compte la necessitat que té Euskal Herria de
tirar endavant el procés de pau. Hi ha algun sector de víctimes que té una
posició semblant a la rigidesa del PP quan reclama constantment que els militants
d’ETA demanin perdó. Aquesta qüestió ve d’una moral judeocristiana que a mi em sobra. Sembla que es
busca el perdó com una forma de venjança política i no com una disculpa
sincera.
Com a fundador d’ETA i
personatge històric que ha estat testimoni de tota l’evolució del conflicte
basc, quin balanç en fa? Tornaria enrere?
No és la primera vegada que em fan
aquesta pregunta. Qualsevol persona que comença un projecte es posa unes metes,
però no pots saber com evolucionarà el procés al cap de quaranta o cinquanta
anys. Fer un balanç de tot plegat és extremadament difícil.
Com veu el procés que viu
Catalunya actualment?
Catalunya ens porta molts punts
d’avantatge. Els bascos hem d’aconseguir arribar a un procés semblant al
català, per vies pacífiques i a través de la desobediència civil, però els
mitjans no han de ser exactament els mateixos.
Opinió:
Apareixer aquesta informacio ha
estat providencial. Es interesant poder llegir una entrevista gent que ha
format part de l'altre "bandol" i reconeix publicament que l'atemptat
de "Hipercor" ( i tants d'altres) van ser una bestiessa. La
entrevista a Julen Madariaga ofereix moltes dades que va be coneixer, I mes
quan encara hi ha gent que creu ser experta en el tema pero mai han dedicat un
sol minut de la seva triste existencia a parlar amb "els altres" per
tenir mes dades I poder opinar amb mes coneixements.
En canvi, hem estat molt poques les
victimes que si hem dedicat hores i hores de la nostre vida per treballar en
diferents ambits amb el proposit de evitar mes patiment a la resta dels
ciutadans. Fins i tot hem tingut que sacrificar les nostres opinions personals
I en algunes ocasions tenir trobades i converses que, si haguesim pensat a
nivell individual, no ens venia gens de gust mantenir. Pero existia un
compromis inexcusable amb la societat per arribar a la fita de octubre de 2011.
I aixo sempre ho podrem dir amb el cap ben alt mentre altres hauran de baixar
les urelles I fugir amb la cua entre les cames.
Dit aixo, vull aclarir que no estic
comparteixo la declaracio de Madariaga que dona titol a la entrevista. De la
mateixa manera que li vaig dir a ell en aquell sopar, pesento a continuacio el
que diu la sentencia sobre aquesta questio I que cadascu tregui les seves
conclusions.
“... sin ignorar
que la verdadera causa de los hechos no fue sino la bomba colocada en el
interior de un vehiculo en el aparcamiento de Hipercor, es lo cierto que la
acción u omisión administrativa capaz de generar su propia responsabilidad
puede ser coetánea o posterior a la causa principal, ayudándola o haciendo más
gravoso el resultado...”.
En canvi, si puc dir que tinc el
plaer de haver estat una de les primeres victimes (o potser la primera?)
que va ser informada de la possibilitat del cesament de la activitat de la
banda terrorista ETA I de altres temes relacionats.
Es la consequencia de portar mes de
mitja vida dedicada a aquests temes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario