09 novembre 2016
Cicle de diálegs: El
País Basc. 5 anys sense la violencia d’ETA
Ahir dimarts vaig tenir l’honor de ser convidat a l’acte
que tenía como a objectiu conèixer, de primera mà, la situació que es viu al País
Basc des de que la banda terrorista ETA va ser el seu comunicat de octubre de
2011.
Els ponents van ser Xavier Etxeberria, Catedrátic Emérit d’Ètica
de la Universitat
de Deusto i Maider Martiarena, Consultora de Bakeola sent el moderador en Xavier Masllorens, president de l'ICIP (Institut Català Internacional per la Pau).
Tots dos van oferir la seva visió del moment que viu la
societat basca i van presenar un seguit de idees que em van agradar. Sentir a
dos especialistas amb els que comparteix-ho el mateix objectiu es molt
reconfortant, especialment quan van dir públicament que en el col·lectiu de les
víctimes del terrorisme s’ha de respectar la pluralitat o que en els autors
dels actes de violencia els incomoda el fet de la convivencia o fins i tot de
la reconciliació. Sobre aquest tema va quedar molt clar que no no pot existir
si abans no hi ha un reconeixement de la culpabilitat.
Es va poder parlar i debatre sobre el fet innegable de que
una gran part del poble basc protestava quan es parlaba de la tortura (envers
els presos d’ETA) però mai protestaba contra els atemptats que la banda
terrorista realitzaba. Es va parlar sobre aquella gent que mai va fer una
crítica real del que durant tants anys ha succeït al Pais Basc.
També varem parlar sobre els anomenats “encuentros
restaurativos” i els “encuentros reparadores”. Per la meva part vaig deixar
sobre la taula un raonament: no es posible restaurar res que abans no ha
existit però si es pot oferir l’oportunitat de reparar el mal causat si el
terrorista reconeix el error dels actes causats. També va quedar molt clar que
per fer aquesta tasca s’ha de tenir el desitg de col·laborar realment amb l’objectiu
de que el terrorisme mai mes torni a reaparèixer, utilitzant la legislació per
assolir aquest fi.
En el decurs de l’acte va quedar molt clar que encara queda
molta feina a fer i que per aixó s’ha de tenir la absoluta seguretat de que en
el projecte de víctimes “educadores” s’ha de comptar amb la presència de víctimes
que poguin aportar la seva pròpia experiencia i que aquesta ha de ser
demostrable, es a dir, que no es práctit ni creible parlar en tercera persona o
fins i tot inventar-se questions i circumstàncies que mai se han viscut (com
malauradamet ha succeït en alguns casos concrets).
No hay comentarios:
Publicar un comentario