17 febrer 2018
Supervivents: la
lluita per tirar endavant
Un instant fatídic
els va canviar la vida, els va arrencar éssers estimats del costat, els va
deixar ferides físiques i psicològiques de les quals avui encara es recuperen.
Són víctimes, se’n van sortir i miren de sobreposar-se cada dia
El 17 i 18 d’agost, 16 persones van morir als atemptats de
Barcelona i Cambrils. Hi va haver 130 ferits, l’últim dels quals va sortir de
l’hospital al novembre Les víctimes eren de 30 nacionalitats i van ser ateses
en 20 centres sanitaris catalans
“Adoro Barcelona i
crec que ja no hi podré tornar mai”
L’Elisabet, veïna de Sant Hipòlit de Voltregà, té gravats
tots els instants previs al moment que la va dur a ser a la Rambla de Barcelona el 17
d’agost del 2017 a
les 16.50, quan una furgoneta blanca va envair el passeig central i va matar la
seva mare. “A mi també em va envestir però jo em vaig despertar. Ella no. A
ella la van assassinar”, diu al menjador de casa, on l’acompanya la seva filla
gran, la Laia ,
de 22 anys, que aquell dia també havia de ser a la Rambla , tot i que a última
hora va canviar de plans i se’n va anar a banyar-se la platja de la Barceloneta amb unes
amigues; la Laia
no se’n va anar a dormir fins l’endemà a la matinada, i encara tenia sorra a
les cames.
Damunt la taula, l’Elisabet hi té els pesos que fa servir
per recuperar la força a la mà dreta, que es va trencar aquell dia a la Rambla. Des
d’aleshores té petites llacunes de memòria i vertigen, però hi ha coses que no
pot oblidar. “Tinc la sensació que tot el que va passar aquell dia em va anar
portant a aquell moment i a aquella hora”, relata. Pensar-ho així, reconeix, la
tranquil·litza: “M’ha quedat clar que en aquesta vida, si t’ha de passar una
cosa, és igual el que facis. Aquell dia estava escrit”.
L’Elisabet recorda que els plans per al 17 d’agost eren anar
a Saragossa, però a última hora la seva mare, la Pepita , va dir que preferia
anar a Barcelona. Com a antigues veïnes de Sant Andreu, on la Pepita hi havia tingut una
sastreria, per a elles era habitual baixar a la capital quan l’Elisabet tenia
vacances i fer un volt pel barri i pel centre. “Vam passejar per carrers per on
feia temps que no hi passàvem, vam trobar-nos gent amb qui feia temps que no
parlàvem. Vam acabar dinant a les quatre al centre, perquè a Sant Andreu ho
havíem trobat tot ple... Si una sola d’aquestes coses hagués passat d’una altra
manera, la meva mare encara seria aquí”, assenyala.
A les 16.50, l’Elisabet i la seva mare es van parar davant la Boqueria. Mentre
Younes Abouyaaqoub enfilava la
Rambla a 60 quilòmetres per hora, totes dues conversaven
sobre les olives que l’avi sempre comprava al mercat. “¿Hi vols entrar i
comprar-ne algunes?”, li va preguntar l’Elisabet. “I aquella va ser la nostra
última conversa”, explica, mentre es mira la seva filla. En un instant tot va
canviar. L’Elisabet va sentir un crit i va caure a terra, ferida. “Em vaig
despertar amb un home a la falda i cabells a la mà. El que hi havia allà devia
ser tan horrorós que el meu cervell ho ha esborrat gairebé tot. No recordo res
fins que em van asseure en una cadira al Liceu i vaig començar a preguntar per
la meva mare, tot i que jo ja sentia que era morta”.
Malgrat el dolor, assegura que no odia les persones que la
van assassinar. “Sí que sento ràbia per tot el que em van prendre. He intentat
treure’n coses positives. He après a valorar cada moment. Però jo no
necessitava una lliçó per valorar la vida, jo era feliç. Jo adorava Barcelona,
i ara crec que ja no hi podré tornar mai. El que m’han pres, i només jo ho sé,
ningú m’ho podrà tornar”.
“Tenia por que el
terrorista estigués amagat entre nosaltres”
Com molts francesos, les vacances a la Costa Brava són
gairebé un ritual per a la
Stéphanie Bouibeb i la seva família. Tampoc hi falta
l’excursió d’un dia a Barcelona. L’estiu passat, van triar el 17 d’agost. La
seva passejada per la capital catalana consistia a fer de dalt a baix la Rambla , començant per una
primera parada d’avituallament en una cadena de menjar ràpid. La Stéphanie i el seu
company anaven amb els seus dos fills, de cinc anys i un i mig, entre altres
familiars.
Quan ja remuntaven la Rambla una “vintena de cotxes de policia” els van
alertar que alguna cosa passava. “Poc després ens vam adonar que era un
atemptat: una multitud de persones plorant i cridant es dirigien cap a
nosaltres”, explica. La
Stéphanie i els seus es van desviar cap a un carrer
paral·lel. “Es podia palpar el pànic i la por a la cara de les persones”. I, de
sobte, l’espetec d’un tret. Es van refugiar en una botiga d’electrodomèstics
abans que el responsable abaixés la persiana. “Ens van fer seure al fons de la
botiga, les meves germanes i la meva filla de cinc anys no paraven de plorar”,
relata. Un pensament angoixava la
Stéphanie : “Que el terrorista estigués amagat entre
nosaltres”. Ella té previst tornar a Barcelona el 17 d’agost vinent “per
homenatjar les víctimes”. Però la seva filla s’hi nega: “Està molt afectada pel
que va passar”. Des de llavors, mare i filla necessiten parlar-ne amb un
psicòleg.
“Sabíem que un dia
passaria a la Rambla ”
Un silenci eixordador. La vida real com si fos una
pel·lícula, que passa a càmera lenta i sense so. La Mònica Trias té
gravats a la memòria els segons -eterns- que van passar des que algú va entrar
al restaurant Viena de la
Rambla , on dinava aquell 17 d’agost, i va cridar que hi havia
hagut un atemptat, i el moment en què es va retrobar amb la seva neboda, la Paola Pujol , que
estava amagada darrere el mostrador de la parada on treballen. És una de les
antigues botigues d’animals reconvertides i, en el moment de l’atemptat, al
mostrador hi havia la Paola
i dues noies més. Quan la
Mònica va sortir del restaurant amb l’imperatiu d’arribar a
la parada, va veure el parafang de la furgoneta a terra i va pensar que havia
esclatat un cotxe bomba. “Només volia saber que les noies estaven bé”,
repeteix. I per això va baixar la
Rambla sense atrevir-se a mirar.
“No oblidaré mai aquella mirada de la Mònica ”, recorda la Paola , que era a la parada
amb la Stefanie
Tavares i una altra noia quan va passar tot. Després de
sortir corrents, va tornar a la botiga a recollir el mòbil i a pair el que
estava passant. Allà, amagada darrere el taulell, va veure aparèixer la Mònica. “Estan bé. Estan
totes bé”, li va cridar. I totes dues es van refugiar a la farmàcia del costat,
on la policia va portar alguns dels ferits.
Va ser la
Stefanie , la més jove de totes, la que va reaccionar més de
pressa a la parada. “Fuck. Run! ”, va cridar quan va sentir “una mena
de tsunami” que s’acostava. La primera impressió que van tenir elles era que un
cotxe havia obert foc contra els vianants. I la Stefanie va cridar en
anglès per alertar els turistes. Alguns van tornar dies després a agrair-li que
aquell avís els va salvar. La
Stefanie va donar l’alerta i va sortir corrents a la recerca
de refugi i, en girar-se, va veure passar la furgoneta. Es va tancar en una
botiga del carrer Portaferrissa, on va entrar cridant que abaixessin la
persiana. La Paola
també va sortir corrents. I en la fugida va sentir un impacte a l’esquena, el
d’un dels expositors de la parada, que li va caure al damunt, però en aquells
moments de desconcert va pensar que havia rebut l’impacte d’un tret. Va córrer
uns metres pensant que estava ferida fins que es va amagar a la farmàcia per
respirar, però aviat va tornar a la parada a buscar el telèfon. Allà és on es
va trobar amb la Mònica
i on la policia els va ordenar que es refugiessin de nou. Passades unes hores,
la imatge de la Rambla
que van veure també els ha quedat marcada: “Era anormal. Silenciosa”.
Plou. Han passat sis mesos des d’aquell dia i els turistes,
tot i el fred de febrer, recorren la
Rambla com si res no hagués passat. “És sorprenent la
capacitat que tenim de girar full”, reflexiona la Paola. Totes tres han
tornat a treballar a la parada. Però no poden dir que ho facin amb total
normalitat. Qualsevol soroll les posa en alerta. “Sabíem que algun dia passaria
una cosa així a la Rambla ”,
coincideixen a remarcar. Per a la
Mònica , que és la quarta generació de la família que regenta
una d’aquestes parades, l’atemptat és un “atac contra casa”.
“Vindrem a Barcelona
a l’agost, el vincle amb la ciutat és per sempre”
L’Ian i la Valerie Wilson trepitjaven la Rambla per primer cop el 17
d’agost de l’any passat. Havien arribat a Barcelona aquell matí i caminaven,
sense saber-ho, en direcció oposada al perill. Però de sobte la Valerie va proposar de
recular perquè volia comprar flors en una paradeta i dur-les a l’apartament, on
s’havien de trobar amb el seu net i el seu exgendre. El record següent de la Valerie ja és a l’Hospital
Germans Trias i Pujol, preguntat-se on era l’Ian. L’atemptat li havia pres el
marit, “el millor amic” que ha tingut els últims 53 anys, però llavors ella
encara no ho sabia.
Va ser la
Fiona , la filla del matrimoni que s’havia quedat a casa, al
Canadà, qui va saber primer que l’Ian no era en cap hospital malferit. “Vaig
veure una imatge a internet, dues persones esteses al terra de la Rambla , i els vaig
reconèixer, eren els meus pares”, rememora. Ja tenia el bitllet d’avió comprat
per venir a Barcelona, però abans va aconseguir contactar amb el periodista que
signava aquell article i ell li va dir que les imatges que tenia confirmaven
que el seu pare no havia sobreviscut a l’atemptat terrorista.
Enmig de la pena “immensa”, la família es veu reconfortada
per les mostres d’estima rebudes aquell dia i durant tots aquests mesos. “Vam
conèixer molta gent que els va ajudar, els va auxiliar a la Rambla i ens va acompanyar
després”, recorda. És per això que la família ja té decidit que passaran per
Barcelona el 17-A, per homenatjar l’Ian. “Vindrem tots a l’agost, la meva mare,
el meu fill, el meu exmarit -que era a Barcelona- i la meva actual parella, perquè
el vincle amb la ciutat ja és per sempre”, insisteix.
Els Wilson no tenen por i reivindiquen que l’odi que volien
escampar els terroristes no ha triomfat. Ells s’estimen la seva nova “família
catalana”. La Valerie ,
per això, també pensa sovint en les mares dels autors dels atacs i compadeix el
seu dolor.
Li han explicat que l’Ian va intentar protegir-la de
l’impacte i ell va rebre de valent. Això li trenca el cor però també li dona
forces per viure com ell voldria, amb un somriure, tot i que a vegades costi.
Opinió:
Aquests es un dels
nombrossos ejemplos de afectats que han pogut verbalitzar la seva vivència… d’altres
encara no ho han pogut fer malgrat s’els hagi demanat i d’altres, segurament,
ni hauran rebut la sol·licitut per fer-ho.
Puc dir que amb tots
els que ha parlat la relació ha estat excel·lent i que des de la presentació de
la UAVAT el
passat dimecres 14 de Febrer els contactes han aumentat… i això ens demostra
que encara queda molta feina a fer.
Dels testimonis que
es poden llegir aquests dies nomes puc dir públicament que em recorden als que
he escoltat en els darrers 30 anys i que, malauradament, queden molts encara
per escoltar.
Però el pitjor de tot
es la sensació de abandonament que la gran majoria de ells relaten, l’abandonament
per part de que se suposa que hauria de donar molta mes asistencia i fer menys
(o gens) polìtica partdista, ideològica, polìtica i fins i tot policial a,b la
desgracia i el dolor aliè…
Com una de elles em
deia: “que hagan menos manifestaciones junto a los que solo piden dinero y den algo
del apoyo que prometieron”…
No hay comentarios:
Publicar un comentario