16 agost 2018 (16) ElPuntAvui (opinió)

16 agost 2018

Cercadors de víctimes Un grup de psicòlegs i juristes s’uneixen per acompanyar i assessorar els afectats per l’atemptat

Insten l’Estat a ampliar el termini de les ajudes

Quan hi va haver els atemptats del 17-A, els psicòlegs van ser un dels col·lectius més solidaris. Sara Bosch, psicòloga forense, experta en crisis que va fer informes de víctimes de l’11-M, va exposar dues prioritats als caps del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (Cuesb). La primera, que calia filiar a les persones que eren a la zona de la Rambla perquè, a l’hora de demanar una ajuda o una indemnització, cal demostrar que hi eren; i la segona, que cal ser sincer amb la persona i explicar-li els seus drets però no crear-li falses expectatives del que pot reclamar perquè la llei 29/2011 de reconeixement de les víctimes de terrorisme és força restrictiva.

La llei fixa que per ser reconegut com a víctima la teva vida ha d’haver estat en perill. “ És un criteri jurídic però no pas clínic”, lamenta Bosch, que hi afegeix: “Tota persona que va estar hores tancada en locals perquè continuava en risc, és una víctima.” La psicòloga explica que cal “processar i digerir” el xoc viscut, però que, a voltes, com a protecció, “dissociem emocionalment uns fets i hi ha persones que t’expliquen que han estat zombis o que s’han oblidat de rutines com ara posar la rentadora”. “L’emoció adormida pot tornar al cervell amb una simple olor”, detalla.

Després de Barcelona, van pensar en els afectats de Cambrils, i allà ni els hospitals ni ningú no seguien el protocol del terrorisme, asseguren. Bosch i altres set professionals es van constituir en la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (Uavat) el febrer passat i van signar un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona que els va finançar amb 80.000 euros per continuar assessorant i cercant víctimes fins a finals del 2018. La llei fixa que les víctimes de terrorisme només poden demanar ajuda fins a un any després dels fets, un termini molt escàs, segons la Uavat .

Robert Manrique, assessor de la Uavat i víctima de l’atemptat d’Hipercor, és força crític amb la fredor de les administracions i amb el boca-orella cerca víctimes arreu per ajudar-les. Per exemple, va acompanyar una família a portar la documentació a la subdelegació del govern espanyol. “Es van espantar de tanta policia, i sols no haguessin entrat”, assegura Manrique, que ahir va demanar als polítics “respecte” pel dol de les víctimes. 

La psicòloga Elisa Micciola també recorda l’estat de desemparament d’una parella d’octogenaris francesos d’Alcanar, que amb la deflagració els va caure un sostre. Per ara, la Uavat ha atès 182 persones afectades, entre elles una família que només parla amazic.

Opinió:

Cal fer una petita reflexió que queda molt palessa en aquesta noticia. Si se ha de ajudar a la gent es imprescindible trobar-las primer…

Aixo es el que vaig començar a fer l’any 1989 despres de tenir a les mans la primera sentència sobre l’atemptat a Hipercor. Aquella tasta realitzada amb l’ajut de l’ANTIGA Asociación de Víctimas del Terrorismo va permetre trobar a moltisimes víctimes del terrorisme residents a Catalunya.

Com anedota, dir que passat el temps vaig poder descubrir que un parell o potser tres havien pogut fer una excel·lent mostra de teatre, motiu pel que al setembre de 2009 vaig cesar en les meves activitats associatives.

Però havien estat 20 anys localitzant persones per poder-les ajudar i aquesta tasca ningú pot negar que la he fet. Aixo vol dir que continuare, amb l’ajut de l’equip de la UAVAT, fent la mateixa tasca… però en lloc de fer-la sol como en tots aquells anys, ara la fair amb un excel·lent equip de colaboradors… i aixo fará que continuem trobant víctimes. Nosaltres no son una oficina administrativa ni ministerial, nosaltres som una entitat preactiva… no esperem que “quien quiera algo, que venga a vernos”…

Per aquesta raó… els “detectius” de la UAVAT ja hem pogut asistir a mes de 180 persones afectades pels atemptats dels 16 al 18 d’agost a Catalunya.

Altres mai podran dir al mateix, per no dir ni diuen a quanta gent han atés…