09 abril 2017
Les altres víctimes del conflicte basc
El diàleg, allunyat
de la confrontació del discurs oficial, serà un pilar per a la futura
convivència a Euskadi
El lliurament de les armes d’ETA és un final material i
simbòlic de la violència. Aquestes armes no són només ferralla: deixen enrere
morts i ferits i l’ona expansiva del dolor. Moltes víctimes. Però no totes les
víctimes són iguals. Unes miren pel retrovisor. Les altres pel parabrisa.
El 24 de febrer del 2006, Iulen de Madariaga, el fundador
d’ETA que havia empès l’organització a agafar les armes, tenia una llarga
conversa amb Robert Manrique, greument ferit a l’atemptat d’Hipercor. Va ser el
principi d’un diàleg importantíssim de cara a una pau que començava a
albirar-se.
Vaig parlar amb tots dos l’endemà d’aquella trobada, que
relataven plena de catarsi, amb algunes guspires, amb tensions, però amb la
sensació que havien arribat amb la generositat on mai no haurien pogut arribar
amb la política. Madariaga va escoltar com algú tractava ETA de terroristes i
assassins. Em va dir, amb força solemnitat: “Escuché
y tragué”.
Les converses entre víctimes i victimaris són un dels
pilars per establir en el futur una convivència sòlida, que permeti que al cap
de cinquanta anys els nets no vulguin reobrir les ferides que els seus avis
havien sabut tancar i cicatritzar.
Mirada a terra
Les víctimes que són capaces de fer aquests passos tan
coratjosos no tenen res a veure, més aviat són als antípodes, de les que,
generalment d’una manera corporativa, s’emboliquen en una bandera i fan bandera
de la seva desgràcia. Això sí: hi tenen tot el dret.
Manrique va anar encara més enllà i es va trobar amb Rafael
Caride, membre del comando Barcelona que va perpetrar l’atemptat que li va
cremar el vuitanta per cent del cos. Va ser a la presó, el juny del 2012, quan
Manrique el va escoltar i es va fer escoltar, mentre Caride mirava a terra. El
que no va voler fer Manrique és donar-li la mà.
La manifestació de dol ciutadà per l’assassinat d’Ernest
Lluch i de rebuig al terrorisme va marcar també la diferència de les altres
víctimes. Un milió de persones i ni un crit d’odi ni revenja. Al contrari:
l’apel·lació al diàleg que va fer Gemma Nierga, amiga de Lluch, davant dels
governants que encapçalaven la manifestació, José María Aznar entre ells. “Ustedes
que pueden, dialoguen, por favor ”,
restarà com una de les frases més potents davant d’una manifestació
multitudinària. Un remake a
la catalana de l’ I have a dream. Era el novembre del
2001, la pau de Lizarra-Garazi se n’havia anat en orris, tornaven els anys de
plom i la desesperança agrisava la boira.
Ernest Lluch havia estat un home de diàleg, s’havia
entrevistat amb l’esquerra abertzale al més alt nivell, amb Arnaldo Otegi a
Barcelona. La seva família va seguir la seva empremta. Van viure el dolor, però
mai el van ostentar. I quan aquella esquerra abertzaleque havia parlat de pau
amb Lluch va aconseguir fer-la definitiva, va buscar la família Lluch per
reprendre a Barcelona el que a Barcelona havia començat.
Rosa Lluch va tenir un primer contacte amb dirigents
abertzales . Va
ser, com no podia ser d’una altra manera, una trobada amb moments difícils i
necessitat d’agafar aire per apaivagar angoixes. Sobretot quan, després que
ells entonessin un mea culpa immens pel dolor irreparable causat,
ella els va etzibar que li havien fet molt mal els seus silencis: cert que
l’esquerra abertzale no matava, però callava quan matava ETA. Instants de
silenci d’aquells que diuen que es poden tallar.
Allà va arrencar tanmateix un procés de reconeixement del
dolor causat per part de l’esquerra independentista, que Pernando Barrena va
fer públic, el novembre del 2012, en la jornada Parlem
de reconciliació, de trobada entre víctimes del conflicte basc, a
l’aixopluc de la
Universitat de Barcelona. El bisbe Uriarte, que havia exercit
de mediador entre ETA i el govern espanyol, va tornar a posar entre uns i
altres el bàlsam dels sants olis.
Hi eren Manrique i Rosa Lluch, i també Gorka Landaburu, a
qui li va esclatar a les mans un paquet bomba remès per ETA, que el va ferir
amb greus seqüeles que encara arrossega: quatre dits amputats, pèrdua de la visió
en un ull, problemes abdominals crònics.
Gorka Landaburu es va solidaritzar amb Martxelo Otamendi
quan l’Audiència Nacional va clausurar el diari Egunkaria,
que ell dirigia, el febrer del 2003. La Guàrdia Civil va
torturar Otamendi de totes les maneres i el va acusar d’una pertinença a banda
armada de la qual després el van absoldre. Landaburu es va posar al seu costat.
Dos periodistes directors de mitjans,Cambio16 i Berria, als antípodes ideològics i
víctimes de victimaris diferents, que des d’aleshores s’han aplegat sempre que
se’ls ha demanat per fer la seva contribució a la distensió i a la consolidació
d’una pau que sigui força més que una absència de violència o una coexistència,
com argumenta monsenyor Uriarte.
Madariaga i Manrique s’han vist en diferents ocasions, han
aprofundit en el que van començar i, des de tots els antípodes, es tenen
confiança. Rosa Lluch i Pernando Barrena també han coincidit en altres fòrums
de pacificació. L’últim cop que van interactuar Landaburu i Otamendi va ser el novembre
passat en un diàleg organitzat per l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau ). Després, relaxats, ja
sense públic, van cantar junts l’ Agur jaunak, cant de benvinguda per
antonomàsia, amb les bones i afinades veus -Landaburu, baríton; Otamendi,
tenor- que prescriu la cultura basca.
He estat testimoni directe dels episodis que relato, com
d’altres trobades preservades per a l’ off the record. Per poder explicar sense
manipulacions que no totes les víctimes són l’AVT. Que hi ha unes víctimes, moltíssimes
i molt actives, que no se senten gens representades quan aquesta associació
abroga la representativitat de totes. Són “les altres víctimes”, que no volen
deixar el seu dolor en els números vermells de la rancúnia sinó positivar-lo
per consolidar la pau.
M’ho va dir ja fa molts anys amb les millors paraules
possibles el guàrdia civil José Aguilar, que va perdre una cama en l’atemptat
amb llançagranades a la caserna d’Alsasua, el desembre del 1988: “Jo no puc
perdonar genèricament cap terrorista, però la gent que va preparar aquell
atemptat, sí, i el que jo no em podria permetre mai és generar odi en els meus
fills. Vull que els meus fills creixin en pau, que siguin sans, que siguin
coherents i que no emmagatzemin cap tipus d’odi, i crec que la millor manera de
fer-ho és no tenint-lo dins”.
Les associacions no
volen contrapartides i desconfien del “circ”
Les associacions de víctimes del terrorisme van denunciar
el “circ” que, segons les entitats, suposa el desarmament d’ETA: “Hem de seguir
parlant de les víctimes i treballar per construir un relat que no permeti el
blanqueig d’ETA”, va denunciar Mari Mar Blanco, presidenta de la Fundació de Víctimes del
Terrorisme. Des de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, Alfonso Sánchez ho
va qualificar de “teatret, circ i esperpent” perquè ETA “no surti amb el genoll
a terra”. Segons Sánchez, la banda terrorista s’ha quedat amb armes. Consuelo
Ordóñez, del Col·lectiu de Víctimes del País Basc, va coincidir a titllar-ho de
“circ” i va demanar el desarmament “ideològic, social, i cultural” d’ETA.
Opinión:
Per comenzar, dir que ja van arribant els moments de
explicar moltes coses sobre la tasca feta per asolir els moments que ara vivim.
El fet del cesament del terrorisme de la banda ETA i l’acte de la entrega de
les armes no ha estat casual i se ha de saber que hi ha molta gent que hem
estat col·laborant (de vegades amb tot el cor i altres a contracor) pera
conseguir l’objectiu final: que ningú mes patis el que altres ja hem patit.
D’altre banda em resulta sorprenent veure que hi han associacions
que fan declaracions en representació dels seus membres quan resulta que fa
anys que no els consulten absolutament res. Potser serà un altre dels temes que
se hauran de anar explicant amb el pas del temps… qui ha estat cadascun en
aquest extrany e “interesat mon de les víctimes del terrorisme”.
Però finalment i sense oblidar tot el dolor que han causat,
la banda terrorista ETA està acabada.
I sí, en Toni Batista te raò… dir-li al fundador de ETA,
quan ja era part de Aralar, que els membres de ETA eren “terroristas y asesinos”
(entre altres coses mes o menys dures) va ser gratificant. Si va servir per
arribar on som ara, ho dono per ben fet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario