28 febrer 2016 (5) ARA

28 febrer 2016

País Basc, cap al dret a decidir en pau un futur bilateral

Ha perdut el terrorisme, ha guanyat la democràcia i la societat intueix que la pau no serà gaire més que això

El País Basc ha començat la seva pròpia transició. O el seu propi procés, el que s’estimin més. Els nacionalistes parlen de dret a decidir, algun il·lustre socialista parla de passar del concert econòmic al “concert polític”, i a l’esquerra abertzale li ha sortit la dura competència de Podem (enquesta per a les autonòmiques de la pròxima tardor: 1r PNB, 2n Podem, 3r EH Bildu, 4t PSE-EE, 5è PP). I demà passat el País Basc serà notícia perquè sortirà de la presó Arnaldo Otegi, amb moltes ganes de continuar fent política, segons el que explica tothom que l’ha pogut visitar. I fer política, en el cas del carismàtic Otegi, vol dir liderar. El periodista Antoni Batista -un quart de segle informant del País Basc intentant evitar les propagandes- ha escrit d’Otegi que és “la força de la pau”. I pau és el que té ara el País Basc. S’ha acabat portar la motxilla de la violència, que deia l’escriptor Bernardo Atxaga.

El País Basc respira l’elegància de Sant Sebastià i la puixança del vidre i l’acer de Bilbao. L’asfalt mullat de les autopistes, la boira que inunda les valls, el verd pertot, l’aire fred d’un febrer gentil, la gent ben calçada i abrigada. Tot li dóna un aspecte danès, pròsper, confortable.

No dependencia

“Aquí la gent viu molt bé”. La frase és de Joseba Egibar, portaveu del PNB al Parlament de Vitòria, “i la política social l’ha fet el PNB”. “Home, l’ha fet el concert”, provoco. “Sí, el concert, però un dia va venir l’alcadessa de Còrdova, Rosa Aguilar, i es va exclamar: «¿Pero todo esto lo ha hecho la deresha? »” Aquí hi ha molt cupaire, molta fascinació per la CUP, però aquí no hi ha lumpen. I ara, quina és la pròxima estació del nacionalisme basc? Egibar: “Volem més, més, més, fins a arribar a un estatus de no dependència i construir un país amb justícia social. Una bilateralitat amb Espanya però de debò, sense prevalença, perquè jo també tinc una relació bilateral amb la meva caixa d’estalvis, ja m’entén. Ha de ser una bilateralitat que ens reconegui, al País Basc i a Catalunya, com un subjecte polític”.

L’advocada d’Arnaldo Otegi, Jone Goirizelaia, estrena una nova expressió, que repeteix sovint: només hi haurà dret a decidir si l’exercici del dret arrenca “d’un gran acord de voluntats”, un acord de voluntats en el qual ja hi ha l’esquerra abertzale, el PNB, i se suposa que Podem. I tot això, segons l’últim sondeig, podria representar el 75% del pròxim Parlament basc. Per això, per una lleugera catalanitis (lleugera, perquè al cap i a la fi Catalunya només ha aconseguit cridar l’atenció), els nacionalistes bascos utilitzen amb soltesa i una mica de lluentor als ulls el nou llenguatge polític que ha exportat Barcelona l’últim lustre.

Millor més concerts

En canvi, l’expresident dels socialistes bascos Jesús Eguiguren troba que “el dret a decidir encarà està molt verd”. A ell, que li parlin de concerts. Ara el tenen econòmic. Ell el voldria polític, mentre l’expressió corporal li dibuixa un “què més vols”. Egibar afirma, d’una banda, que “ara l’estat espanyol pot obrir un debat a Euskadi i Catalunya”, però, de l’altra, diu que “Catalunya i Euskadi tenen molt a compartir, perquè tenim el mateix estat al davant, amb confrontació democràtica”.

El metro de Bilbao llisca entre arquitectures de ciment, mampares de vidre i rellotges de terminal sueca. Les parades sonen familiars: Casco Viejo, San Mamés, Deusto o Neguri, si va pel marge dret de la ria, i Cruces, Barakaldo, Sestao, Portugalete o Santurtzi quan es bifurca cap a l’esquerra.

Al peu del nou camp de l’Athletic de Bilbao hem quedat amb Luis Rodríguez Aizpeolea, veteraníssim periodista amb molts anys de feina a El País, autor amb Jesús Eguiguren del llibre ETA, las claves de la paz, confesiones del negociador, un llibre del qual l’exministre espanyol de l’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba va dir: “ Aquí está todo ”.

I és que per més que Euskadi miri cap al futur sense armes i sense por, encara hi ha armes per entregar, encara hi ha vora 400 presos i un final d’ETA que no acaba d’ordenar-se. Aizpeolea comença per l’ampolla mig plena: “No hi ha conflicte, això és la pau, el terrorisme ha sigut vençut i ha guanyat la democràcia. De fet, hi ha més tranquil·litat i tolerància en el debat polític a Euskadi que a Espanya i a Catalunya, ara mateix”.

El director de Berria, Martxelo Otamendi, se cenyeix als fets: “Tothom ha retirat els escortes per protegir-se d’ETA, tant aquí com a Madrid. Mentre hi hagi presos hi haurà ETA, però ha perdut la influència que tenia”.

Indignació pel cas Otegi

Aizpeolea, amb tot, es fa creus de l’actitud del govern espanyol: “ETA vol deixar les armes, que no són gaires, i espero que aviat hi hagi notícies respecte a aquest tema, però el govern espanyol no en vol saber res. Deu ser l’únic govern del món que, tenint una banda terrorista que vol plegar, no actua. Estic profundament indignat amb el PP i la indecència política del seu ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. I jo, que no sóc nacionalista, que sóc un periodista que ha treballat la major de part de la seva vida en un mitjà com El País, haig de dir que em sembla un escàndol total l’empresonament d’Otegi tots aquests anys”.

Otamendi fa una sincera introspecció final: “Tots haurem de reflexionar. Els periodistes també. Haurem de reconèixer que ens vam acostar més a unes víctimes que a unes altres. A mi em va passar. Però compte: jo ho vaig fer malament, sabent que estava obrant malament. Per tant, quan ETA o els torturadors vinguin a dir «Ens vam equivocar», els haurem de dir «Sí, però no diguis que no ho sabies»”.