28 febrer 2016
Orfes de pare, ciutadans generosos
“Creus que a les
víctimes ens importa qui ha guanyat? L’important és la pau”
“ETA va matar el meu pare davant meu. Jo tenia 16 anys.
M’estava acompanyant a la parada de l’autobús per anar a l’escola. Érem dins
del cotxe, aturats en un semàfor en vermell. Algú va venir caminant per darrere
i li va disparar. Des d’aquell dia i durant molts anys, cada cop que jo parava
en un semàfor em tremolaven les mans. Hi va haver una temporada en què ni tan
sols podia intentar treure’m el carnet de conduir. Anava pel carrer i sentia
passes darrere meu. Van ser èpoques molt dures”.
Després d’aquell matí del 1993, José Goikoetxea va estar en
tractament psicològic. Aquell crim d’ETA va causar una gran impressió perquè el
pare del José era sergent primer de l’Erzaintza i militant del Partit
Nacionalista Basc. El José no entenia res. Fins i tot, un dia, a l’institut,
una novieta seva va rebre una carta amb el segell d’ETA advertint-la que deixés
el José. Era falsa, o sigui que, a sobre, algú es permetia continuar fent-li
mal amb el seu dolor.
“Érem una societat malalta. Estàvem dinant i a la tele
explicaven que ETA havia matat algú i ho vèiem com una cosa normal. Jo ni tan
sols deixava plorar la meva mare. Em sento malament amb mi mateix per haver
pensat així, però d’aquestes coses no se’n parlava ni ens demanàvem per què.
Justificàvem la violència”.
El José és un xicotàs que parla amb veu de tenor d’orfeó i
amb aquella rotunditat tan basca: “Sé que l’assassí del meu pare va morir l’any
següent en un tiroteig amb la policia i que els altres dos còmplices van anar a
la presó, però no ho segueixo, ni en vull saber res, perquè el desconeixement
et dóna calma. Molta gent em pregunta que per què no me’n vull venjar. Però
saps què passa? Que jo, amb l’odi, no perjudico ningú. Per més que t’odiï a tu,
tu no tindràs mal de cap. Quan entens això, deixes l’odi al marge”.
Eraikiz, barrejar per no
barrejar
José Goikoetxea té 39 anys i, com el seu pare, també és
policia. Fa cosa de cinc mesos va firmar el document constitutiu d’Eraikiz ( edifici en
euskera), un grup format per familiars de persones assassinades pel terrorisme
de divers signe. Demanen a la societat i als partits “que no tinguin prejudicis
i reconeguin la pluralitat de les víctimes com a reflex de la pluralitat de la
societat basca”. Entre els firmants hi ha Marta i Sara Buesa, filles de
Fernando Buesa, vicelehendakari socialista a qui ETA va matar fent esclatar un
cotxe bomba el 2000, o Pili Zabala, germana de José Ignacio Zabala, membre
d’ETA segrestat, torturat, assassinat i enterrat en calç viva pels GAL el 1983.
“Més que una petició de perdó, el que ens agradaria sentir
és que tothom reconeix que aquella violència va estar malament. I no barrejar
víctimes i política”.
Però potser els ideals pels quals van lluitar les víctimes
continuen sent importants en les respectives famílies, li demano. “L’important
és la pau. ¿Tu creus que a les víctimes ens importa qui va guanyar i qui va
perdre? Els ideals no estan per sobre dels nostres fills”.
“No cal que ningú em
demani perdó, n’hi ha prou que no es repeteixi”
“Teníem els GAL sota de casa, vigilant el pare. Els vèiem.
Ja havien comès atemptats, però si avisaves la policia et contestaven que estar
parat al carrer o assegut dins d’un cotxe aparcat no era delicte. El meu pare
es va refugiar a Sant Joan Lohitzune, però el van anar a matar allà, a
Iparralde [el País Basc en territori francès]. Tenia 40 anys. Jo en tenia 18” . Era el març del 1985.
Karmen Galdeano és advocada. Treballa a la secretaria d’una
ikastolai encara es troba gent que li parla amb afecte “del meu aita [pare]”, Francisco Javier
Galdeano, periodista que havia fundat el diari Egin.
Arrossega una seqüela: “Abans que matessin el meu aita, el telèfon sonava a mitja nit.
Quan despenjàvem, penjaven. Suposo que era la policia. Des d’aleshores, la meva
germana i jo no podem suportar que soni el telèfon de nit. Fins i tot a la meva
filla li tinc dit que si no ha de venir a dormir, que no em truqui, que millor
que m’enviï unwhatsapp ”.
La trinxera ideològica
Però el pas dels anys i l’anunci de cessament definitiu de
l’activitat armada d’ETA, l’octubre del 2011, han canviat les relacions: “Ara
surto amb gent de la ikastolai canto en una coral, i ens diem «Però quants anys
hem estat sense mirar-nos a la cara els uns als altres només perquè tu eres del
PNB i jo no...» Hem viscut un absurd. Fins i tot m’he reunit amb familiars de
víctimes d’ETA. El primer dia sol ser dramàtic. Vam anar a dinar, i no pensava
que pogués fer-ho algun dia. Potser els bascos som esquerps i ens costa
obrir-nos. Però escoltes i t’escolten. I comences a sentir respecte, des del
dolor. No cal que et facis amiga íntima de ningú, només cal que reconeguis
l’altre, avançant en l’empatia, bastint ponts. Qui pot negar el patiment en
tots els bàndols?”
A la Karmen
hi ha una paraula que no li agrada gens, víctima, probablement perquè ha estat
mediàticament associada només a les víctimes d’ETA que reclamen un final amb
vencedors i vençuts: “A vegades veig víctimes per la tele i penso: «Però com es
pot viure amb aquest odi per dins?». Jo no podria”.
Opinió:
Com ja va sent conegut, també existim víctimes que no pasem
per l’aro que des de algunes sigles ens volen marcar como si fosim la seva
propietat o ens represenetesin.
Es cert que moltes víctimes tenim com a máxima prioritat el
fet de que ningú mes pateixi el que ja em patit nosaltres i sempre podrem tenir
ben neta la conciència per la nostre actitud proactiva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario