18 setembre 2017
Quaranta anys de la bomba ultra contra «El Papus»
L’Ajuntament de Barcelona homenatja avui la revista
satírica víctima d’un atac de l’extrema dreta que va deixar un mort i setze
ferits
Rosa Lores, supervivent dels fets, recorda aquell dia per a
NacióDigital
Anaven a per ells. El 20 de setembre de
1977, ara fa quaranta anys, algú va deixar a la consergeria de l’immoble del
carrer Tallers, 77, de Barcelona, un paquet adreçat al setmanari El Papus, que hi tenia la seu.
Aquell dia hi havia reunió de redacció, on s’hi aplegaven noms brillants de la
professió: Xavier de Echarri, el director, Antonio Franco, Joan de Sagarra,
dibuixants com Carlos Giménez, Òscar Nebreda, Jordi Amorós (Ja)…
L’atzar va fer que el conserge, Joan Peñalver,
s’entretingués uns moments abans de pujar a redacció. Aquesta circumstància
potser va salvar la vida dels redactors, però va ser fatal pel conserge Joan
Peñalver. Quan pujava les escales per lliurar el paquet, es va produir una
potent deflagració que va destrossar el seu cos i va deixar setze persones més
ferides. Aquest dilluns, a les set del vespre, el tinent d’alcalde Gerardo
Pisarello, presidirà la inauguració d’una placa de record a les víctimes.
Dimecres vinent, es farà un acte al Col·legi de Periodistes, amb presència
d’alguns antics col·laboradors de la revista.
Hi ha un fil que condueix d’El Papus a Charlie Hebdo, un altre cas de
revista atacada per grups terroristes intolerants, en aquest cas
gihadistes. A El Paus, a més, alguns
dels seus dibuixants estaven influïts per l’obra d’una de les víctimes de
l’atemptat de París, Wolinsky.
Víctimes
de segona
Com altres atemptats comesos per l’extrema
dreta, les víctimes van tastar un dels preus dels pactes de la transició, el
greuge cruel que van patir els morts i ferits pels atacs de l’extrema dreta.
Una de les persones que van sobreviure aquell dia, Rosa Lores, conviu amb
aquell record i ho explica a Nació Digital: “Tenia 22 anys, treballava de
recepcionista i telefonista a El Papus. Estava parlant amb el senyor del quiosc del carrer
i, de cop, vaig sortir llançada per la finestra per l’impacte de l’explosió”.
Rosa Lores va caure sobre un tendal i després damunt d’un cotxe, abans d’anar a
parar al carrer, i això li va salvar la vida.
Seixanta-dos punts al cap, ferides per tot
el cos i una invalidesa permanent. Rosa Lores afirma que “amb l’atemptat es va
truncar en part una vida plena de projectes. Durant molt de temps vaig haver de
dormir asseguda per les seqüeles físiques de l’atemptat, i vaig haver de
necessitar ajuda psicològica”. El seu cas i el de les altres víctimes diu molt
de com van anar les coses en aquella transició: “Ens va costar quasi bé vint
anys ser reconeguts com a víctimes del terrorisme. En un primer moment van
considerar el meu cas com un accident de treball. Sembla increïble, però va ser
així”.
L’altre
rostre de la democràcia espanyola
Des que va aparèixer, l’any 1973,
aprofitant les petites escletxes que deixava una dictadura moribunda, el setmanari El Papus s’havia
anat consolidant com una veu d’humor corrosiu i denúncia contra els excessos
del poder. Però el que quedava de les estructures del règim no estava per
bromes. Des de l’inici, les amenaces dels anomenats grups “incontrolats” i els
tancaments per ordre governativa es van anar succeint i els treballadors i
col·laboradors van aprendre a conviure amb el perill. Durant un temps, Rosa
Lores treballava tenint al costat dos policies de la “secreta” davant de les
amenaces de grups ultres.
La mort del dictador no només no va
suposar la neutralització del “búnquer”, sinó que el va radicalitzar davant
l’inici de la transició política. L’extrema dreta es va organitzar per atacar
tots els grups i mitjans més representatius de l’antifranquisme. El gener de
1977 s’havia produït la matanza d’advocats d’Atotxa. A Catalunya, després de la Diada
A la judicatura i a la policia, pervivien
els reductes més nostàlgics del franquisme. Aquesta és la raó per la qual el
cas d’ El Papus no es va resoldre judicialment. Mai
es va saber qui havia estat l’inductor de l’atemptat. Les persones detingudes
–membres d’una anomenada Juventud Española en Pie- van ser condemnades a penes
irrisòries de mesos de presó per pertinença a banda armada, però la “manca de
proves” va impedir que se’ls acabés condemnant com a culpables de l’atemptat.
Un documental de la televisió catalana explica amb detall els fets a El Papus, anatomía
d'un atemptat, dirigit per David Fernández de Castro, fill d'un dels redactors.
La revista va desaparèixer el 1987,
després de publicar 569 números. Pels ferits que van sobreviure, però, la vida
va continuar. Uns mesos després de l’atemptat, va néixer la filla de Rosa Lores
que, en el moment de l’atac, no sabia que estava embarassada. La nena va venir
al món sense problemes, quasi un miracle, i li van posar de nom Eunice, la
victoriosa.
Opinió:
Un homenatge absolutament merescut y que, 40 anys després,
encara te temes pendents de solcuió. Al 1993 vaig tenir l’honor de iniciar l’expedient
perque les víctimes de l’explosió fosin reconegudes como a víctimes de atenptat
terrorista i amb l’Angel Corredor i la Maite Olmedilla
Va ser complicat, inclos amb les conegudes trabes per part
de algun membre del Ministerio de Interior que recomenava no moure l’assumpte.
El pitjor de tot es que al 2014 aquest mateix ministeri va denegar una
quantitat económica ridícula per localitzar a 280 victimes de terrorisme a
Catalunya, entre elles 10 de aquest atemptat.
Encara queda molta feina a fer 40 anys després.
No hay comentarios:
Publicar un comentario