11 agost 2019 (5) Ara

11 agost 2019 ara

Silvia Gallart: “No es tracta així les persones que hem patit un fet terrible”

La furgoneta que conduïa Younes Abouyaaqoub li va passar pel costat quan passejava per la Rambla

La furgoneta que conduïa Younes Abouyaaqoub li va passar pel costat, quan passejava per la Rambla amb el seu marit. I malgrat el trauma que va viure i que l’ha marcat per sempre, el govern espanyol li va negar el reconeixement com a víctima dels atemptats.

On era la tarda del 17-A?

Aquell dia, amb el meu marit, vam decidir anar a Barcelona, la ciutat on vaig néixer. Vam dinar al port i després vam pujar passejant per la Rambla. Anàvem parlant fins que vaig sentir un soroll molt estrany. Recordo aixecar el cap i veure cossos volant pels aires, com bosses de plàstic, i de cop va sortir una furgoneta blanca directa cap a nosaltres. Suposo que per instint vaig donar-li una empenta al meu home just abans que passés pel nostre costat. I després, silenci, perquè el cervell se’t para. Tot passa molt ràpid però ho vius a càmera lenta. Després se’t torna a connectar el cervell i és quan sents tots els crits, la por, la impotència. Ens vam quedar en xoc i tots dos ens vam abraçar plorant i tremolant. I el primer que vam pensar va ser en la nostra filla que havia baixat a Barcelona amb nosaltres i havia quedat amb una amiga.

La van poder localitzar ràpid?

Sí, la vam trucar, cridant, i ens va dir que eren a plaça Catalunya i que estaven bé. Li vam dir que no es moguessin d’allà, perquè no sabíem si s’havia acabat o no. I llavors va començar un periple fins a arribar on eren elles. Es van amagar en una botiga, hi vam anar i ens vam quedar allà fins que, a la nit, va venir la policia a treure’ns. Ens van dir que no podíem anar a buscar el cotxe i que tiréssim amunt. I vam anar fins a casa dels meus pares, que viuen al barri de Sant Andreu.

Després del 17-A, ¿van tenir algun suport de les administracions?

Vam estar set o vuit mesos sense saber que teníem dret a demanar ajuda i va ser gràcies a en Robert Manrique -assessor de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorismes (UAVAT)- que vam saber que això té un nom i que tenim uns drets. I ens van assessorar per saber com ho havíem de fer.

¿Van fer els tràmits perquè els reconeguessin com a víctimes?

Sí, i ens ho van denegar. Vam fer la denúncia, ens van visitar el metge forense, i el ministeri ens va demanar molta documentació. I ens va costar molt trobar-ho tot perquè ningú en cap moment ens va demanar el DNI i no constàvem enlloc. I després de demanar molts papers per intentar demostrar que havíem sigut allà, ens ho van denegar. Nosaltres no volíem cap indemnització, només que se’ns reconegués com a víctimes d’atemptat terrorista. I al denegar-nos això, vam parlar amb el meu marit, i ens vam dir: “¿Realment tenim la necessitat que aquests senyors del ministeri ens reconeguin? Nosaltres sabem què vam viure i que estem vius de miracle”, i no vam fer al·legacions.

Va necessitar ajuda psicològica?

Sí, sí, vaig haver d’anar al psicòleg i superar moltes pors. A més, tinc un fill que té autisme i ell vivia a través meu tot el nostre estrès posttraumàtic. Vam viure situacions díficils i li vam haver d’augmentar la medicació. I hem hagut de fer un treball personal amb la psicòloga ràpid, dur i profund, per poder superar tot això, perquè va haver-hi un punt que ens pensàvem que no ens en sortiríem. Però avui et puc dir que ja no em considero una víctima, ara em sento una supervivent. Ara, mai més tornarem a ser els mateixos, una part nostra s’ha quedat allà per sempre. I les imatges i, especialment, el soroll del motor i de l’impacte dels cossos a la furgoneta, no els oblidaré mai.

Després que els denegués el reconeixement de víctima , què li diria al ministeri?

Li diria que li cal molta més sensibilitat i molta més eficiència. Perquè no es tracta a les víctimes d’aquesta manera i menys quan hem patit una pèrdua irreparable. Tenim ferides que no sagnen, però no es tracta així a les persones que hem patit un fet terrible. Li queda molt per aprendre al ministeri, i també a les administracions properes.

¿Què canviaria de la gestió que s’ha fet?

En primer lloc, el que no pot fer el ministeri és, la setmana següent de l’atemptat, enviar un equip de persones per fer les gestions administratives quan les famílies estaven vetllant els morts i curant els ferits a l’hospital. Aquesta actuació va ser nefasta, no hauria d’haver començat tan aviat. I quant a les víctimes psicològiques, ens haurien d’haver localitzat i ajudat. De fet, tot això que ha estat fent la UAVAT és el que haurien d’haver fet les administracions públiques. Sort n’hem tingut d’ells, perquè si no estaríem totalment desemparats. Perquè et sents impotent, sol, abandonat i has de fer una sèrie de gestions, que són complicades, sense cap ajuda. Sempre estaré eternament agraïda a a tot l’equip de la UAVAT.