16 agost 2019 (12.08.19) (4) El Temps

16 agost 2019 (12.08.19)

Perspectives d'aquell 17 d'agost

Dos anys després dels atemptats que van sacsejar Catalunya, analitzem com han evolucionat factors com les investigacions per esclarir els fets o l’atenció a les víctimes de l’atemptat.

Dos anys de pluja sobre la Rambla de Barcelona no han pogut esborrar el record d’aquella furgoneta derrapant sobre el mural de Joan Miró. El dolor és viu i resten massa interrogants oberts per poder tancar del tot el cicle del dol.

Què va passar exactament aquell 17 d’agost del 2017? Com pot ser que arribés a passar en un dels llocs més cèntrics i vigilats de la capital? Què va empènyer uns nois de Ripoll, que feien vida a la ciutat, a cometre aquella atrocitat? Què se n’ha fet, de les víctimes de la Rambla? I de les d’Alcanar i les de Cambrils? Hem fet prou com a societat per evitar que torni a passar una cosa així? Com anirà el judici als tres detinguts? Quin paper va tenir el CNI en tot plegat?

Les preguntes se succeeixen una darrere l’altra, especialment per a aquells que han seguit el procés de prop. És més, les notícies de les darreres setmanes, no han fet altra cosa que obrir nous interrogants, nous dubtes, nous neguits i la sensació que hi ha qui té poc interès a treure’n l’entrellat. Set-cents trenta dies després cal seguir escoltant i reflexionant encara, amb perspectiva crítica, però amb serenor. Abordar la qüestió des de diverses perspectives.

Atacar l’embrió

Moussa Bourekba és investigador del CIDOB (Centre Internacional de Documentació de Barcelona) especialitzat en processos de radicalització i extremisme violent. Des del 17 d’agost del 2017 ha estat un dels encarregats de seguir la qüestió per al think tank barceloní. De la gestió del post atemptat, diu estar sorprès per l’absència de debat sobre el que ha passat i argumenta que “no hem tingut un debat profund sobre les causes i les arrels dels elements de radicalització que ens van dur a aquests atemptats”. A més, exposa, “hem trigat força a l’hora d’emprendre una tasca per saber què ha passat realment i com podem evitar que torni a passar”.

L’analista assenyala que un dels motius d’això podria ser “una cosa positiva en tant que podria indicar que hem girat full per tornar a la normalitat” i, per tant, un indicador de la capacitat de “resiliència” de la societat catalana. Tanmateix, la necessitat d’anar al fons de la qüestió és imperativa.

Més enllà de la tasca dels cossos i forces de seguretat, la prevenció d’atemptats com el de Barcelona té també un vessant social. Bourekba, doncs, es pregunta “com actuarem sobre aquells factors que permeten la radicalització dels membres de la cèl·lula de Ripoll” i remarca la importància d’evitar que la societat generi greuges envers certs sectors de la població i que poden “portar algunes persones cap a la via violenta”. Per exemple, les conductes racistes o els tòpics estigmatitzadors. Creu que cal “dotar Catalunya d’una política de prevenció de l’extremisme violent com tenen Dinamarca, el Regne Unit o Bèlgica”.

Recomana, doncs, treballar de forma conjunta en l’àmbit de societat i remarca que, a escala local, “a Ripoll s’ha fet molta feina. Ara bé, no és un fenomen només localitzat a Ripoll, existeix a altres poblacions”.

D’aquesta tasca en pot parlar bé Jordi Munell, diputat al Parlament per Junts per Catalunya i exalcalde de Ripoll. Considera que s’ha fet un “bon abordatge social, evidentment millorable” i creu que estan “aprenent dels fets”. Per exemple, “en el cas de Ripoll estem posant-nos en qüestió allò que enteníem que era la integració i el model de convivència que hi havia”.

Munell és contundent quan afirma que el grau d’integració assolit a la capital del Ripollès no era suficient. “Si ho fos, no hauria passat”, però remarca que “podria haver succeït a qualsevol poble de Catalunya on hi hagués l’element fatídic del captador”. En aquest cas, l’imam Es-Satty.

Ara, diu, la ciutat treballa per trobar un nou model de convivència. Considera que cal fer el salt i superar la integració per parlar de la pertinença: “Hi ha persones integrades que han fet immersió cultural i mantenen vincles amb el seu país, però que moltes vegades els falta el seu lloc. Hi ha un moment en què no són d’aquí ni d’allà i tenen la sensació que no pertanyen a cap grup o societat”.

Per sobrepassar això, exposa, la ciutat treballa per intentar assumir el model dels equips de futbol, en què tothom anima els jugadors amb independència del seu origen o la fe que professen. “Cadascú és lliure de sentir les seves tradicions, però al carrer tots portem la samarreta del poble o del país”, detalla Munell.

Remarca també que, més enllà dels moments inicials, “no s’han viscut escenes de victimització ni de voler deixar de banda la comunitat. En cap cas es va estigmatitzar el col·lectiu”. Sí que hi ha hagut, però, la irrupció d’un partit amb idees xenòfobes a l’ajuntament en les darreres eleccions, el Front Nacional de Catalunya —que recupera les sigles de la històrica formació de l’esquerra independentista— i que va obtenir un regidor. Per a Munell això indica que aquest sentiment és minoritari a la ciutat.

Els fets

Quan el 16 d’agost del 2017 a les onze de la nit una explosió va enrunar una casa a Alcanar (Montsià) ningú no sospitava de la transcendència dels fets. La notícia que va fer el 324 aquella mateixa nit no donava indicis que assenyalessin que allò podia ser quelcom més que un accident a causa d’unes bombones de butà. El balanç era de dues persones mortes, que més endavant se sabria que eren terroristes, un d’ells el cervell de l’operació, l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty. També acabaria coneixent que la casa havia estat feta servir durant mesos com a polvorí on s’emmagatzemaven bombones de gas butà que havien de servir per atemptar contra la Sagrada Família o bé contra el Camp Nou o la Torre Eiffel de París.

La deflagració, però, desarticulava el pla inicial i incentivava els terroristes a actuar des de la improvisació per fer un atac menor al cor de la capital catalana. Així, el 17 d’agost, quan faltaven cinc minuts per a les cinc de la tarda, una furgoneta blanca llogada a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) entrava al mig de la Rambla de Barcelona i avançava fent esses fins al Mosaic Pla de l’Os de Joan Miró. Més de cinc-cents metres durant els quals arrossegaria desenes de persones, i va deixar un balanç total de 13 víctimes mortals i centenars de ferits. El conductor de la furgoneta, Younes Abouyaaqoub, va fugir corrents per la Boqueria. Instants després, els Mossos d’Esquadra activaven l’Operació Gàbia i iniciaven controls a totes les sortides de Barcelona, aturant cotxe per cotxe.

Cap a tres quarts de vuit del vespre, un Ford Fiesta blanc es va saltar el control disposat a la Diagonal. Després d’una persecució, el conductor va abandonar el vehicle per fugir corrents. Al portaequipatges els Mossos hi van trobar mort un jove de Vilafranca del Penedès, propietari del cotxe. Més endavant se sabria que l’havia matat el mateix Younes Abouyaaqoub a prop de Zona Universitària. Un cop abandonat el vehicle, l’autor material dels atemptats va fugir a peu i va iniciar un periple de tres dies que el duria fins a Subirats (Alt Penedès) a 50 km de Barcelona. Allà, el dia 21 d’agost, seria delatat per un veí i finalment mort d’un tret pels Mossos d’Esquadra en el moment que amagava en fer explotar un cinturó d’explosius simulat.

Es tracta del mateix aparell que portaven la matinada del 17 al 18 d’agost, a quarts de dues, els cinc terroristes que van estendre el pànic al passeig Marítim de Cambrils. Després d’atropellar una dotzena de persones, van deixar el vehicle i van atacar els vianants amb armes blanques. Una dona va morir a l’Hospital Joan XXIII arran d’aquests fets. Finalment, els cinc terroristes van ser morts a trets per agents de la policia catalana. L’Estat Islàmic va reivindicar els dos atemptats. "No està demostrat que fos una cosa encomanada per Estat Islàmic. No s'ha pogut demostrar cap contacte directe. Sí que és cert que es-Satty tenia imatges on es considerava un soldat de l'Estat Islàmic. La resposta de la via internacional serà la que ens donarà llum sobre certes coses", explica el sotsinspector dels Mossos que lidera la investigació dels atemptats i que afirma que la investigació a l'interior de l'Estat espanyol ja està acabada, però que encara esperen rebre més informacions de l'estranger.

Catalunya havia estat sacsejada per primer cop per uns atemptats gihadistes des del 2001, amb la caiguda de les Torres Bessones. Com en la majoria de casos, se seguia el que marcava el patró, però, en aquesta ocasió els atacants eren especialment joves, entre 17 i 24 anys, en comparació amb la mitjana de més de trenta. Ara, si es té en compte el que passava Alcanar, sí que trenca amb el patró habitual. En contra dels llops solitaris, el sotsinspector dels Mossos cap de la investigació sobre els atemptats  assenyala que "a occident no s'ha trobat mai una quantitat així d'explosius" en un preparatiu d'atemptats jihadistes. La incomprensió dels fets va inundar el país. 

Els interrogants

En el procés d’afrontar el dolor, l’esclariment dels fets sol ser-ne una part destacada. “La transparència és un element imprescindible per tancar el dol”, afirma Munell, que, a banda d’haver estat alcalde de Ripoll, ara s’encarrega de presidir la comissió d’investigació impulsada pel Parlament de Catalunya per investigar els fets. A manca de tres sessions —ja en van 21—, hi han declarat 33 experts i 21 testimonis que han exposat la seva visió i els seus coneixements sobre els fets d’agost. La comissió va ser impulsada després de la negativa del Congrés de l’Estat espanyol a impulsar-la. Això fa que no sigui obligatori que els citats hi acudeixin, fet que ha provocat que, segons Munell, “hi hagi 15 compareixents que no han vingut a la comissió. Tots formen part d’ens de l’Estat espanyol: exministres, ministres i responsables dels cossos de seguretat i dels serveis d’informació”.

Dins les possibilitats, però, la comissió intenta esclarir els fets. El més gran que queda per desvetllar, segons Munell, “és la relació del CNI amb el confident i la manca de traspàs d’informació amb els Mossos d’Esquadra”. Tanmateix, lamenta que, com que hi ha una part del sumari que continua essent secreta “a vegades en saben més les investigacions periodístiques que no pas la comissió”.

Precisament, un dels periodistes que ha revelat més informació sobre el cas els darrers dies és Carlos Enrique Bayo. Segons el publicat al diari digitalPúblico, l’imam de Ripoll hauria estat confident del CNI fins al moment dels atemptats. Informació que, tal vegada, no demostra cap relació entre el CNI i els atemptats, com han volgut fer creure algunes teories de la conspiració sorgides les darreres setmanes. El periodista explica que “fonts d’intel·ligència asseguren que va actuar com a confident del CNI des del 2014 endavant” i que, segons ell, ha pogut comprovar que “l’endemà de l’atemptat Es-Satty encara figurava com a font a la base de dades del CNI”. Bayo sosté que, sempre segons les seves fonts, aquesta fitxa s’hauria esborrat l’endemà.

A més, destaca que fins al juny se l’havia contactat via una bústia morta —mecanisme que no deixa rastre— però que feia mesos que l’imam no responia. “Seguien considerant-lo una font però ja no els estava passant informació autèntica. Jo no puc defensar, en absolut, que el CNI sabia que cometrien els atemptats. Ara bé, va cometre una irresponsabilitat enorme no informant-ne els Mossos”, argumenta Bayo. En referència a Es-Satty, doncs, remarca que “ell, per un costat, fingeix que treballa pel CNI i per l’altre treballa per la seva agenda mentre dona informacions al CNI per complaure’l”. Per ell, el que és clar és que “el CNI coneixia les afinitats gihadistes de l’imam”, ja que ja havia estat detingut en l’operació Chacal, que va afectar una cèl·lula de Vilafranca del Penedès l’any 2006 que tenia vinculacions amb els responsables de l’atemptat de l’11-M a Madrid.

Entre les proves que aporta Bayo hi ha també els enregistraments d’unes trucades que segons ell hauria fet el CNI a membres del grup que va atemptar a Barcelona quan eren a París cinc dies abans dels atemptats. La informació, però, ha estat posada en qüestió per La Vanguardia, que defensa que les gravacions no les va obtenir el CNI a priori, sinó els Mossos d’Esquadra durant la investigació posterior a partir del telèfon d’un dels terroristes que va atemptar a Cambrils. Bayo, però, considera que, amb voluntat de desmuntar la seva versió, “s’han començat a idear informes que diuen que Es-Satty va sortir de presó un any més tard del que realment va ser” i els resta credibilitat.

{Un cop aquest article ja havia estat enviat a imprenta, La Vanguardia publicava un article on s'argumentava que el document en que havia fet servir com a base Público per a la seva investigació no era un recull d'informacions del CNI i que també l'havien rebut altres mitjans que l'haurien descartat per poc creïble}

També queda enlaire saber si hi havia cap connexió internacional. Segons el Sotsinspector dels Mossos responsable de la investigació dels atemptats això no es podrà saber  fins que no arribin les peticions d'informació fetes a d'altres països, principalment Bèlgica, França i el Marroc. "Sabem que hi ha viatges. Una hipotesi que tenim, que és només una suposició, és que a Bèlgica -que és el bressol del salafisme jihadista combatent a Europa- hi ha contacte amb algú. No només hi viatja es-Satty. També el darrer viatge de Younnes a França és molt important. Però, no tenim comprovat que contactessin amb ningú", descriu l'agent.

Les víctimes

Darrere d’uns atemptats, però, els afectats més directes són principalment les víctimes. En el cas de l’agost del 2017 podem parlar de 15 víctimes mortals i més d’un centenar de ferits i afectats. Segons l’article 4 de la Llei 29/2011 de reconeixement i protecció integral a les víctimes del terrorisme, són considerades com a tals aquelles “difuntes o que han patit danys físics i/o psíquics com a conseqüència de l’activitat terrorista. La normativa estableix, també, que és el Ministeri d’Interior qui s’ha d’encarregar d’atendre i acompanyar les víctimes. A l’hora de la veritat, però, no tot és tan senzill. Alguns dels afectats es troben dificultats per ser reconeguts com a víctimes o no són degudament informats dels seus drets.

Aquesta és una realitat que coneix molt bé Robert Manrique. La seva doble condició, víctima de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona i responsable de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats del Terrorisme (UAVAT), l’implica especialment. La unitat que coordina va ser creada el febrer següent als atemptats. No obstant això, compta amb una trajectòria de més de trenta anys fent acompanyament des de diferents organitzacions de víctimes del terrorisme.

Explica que, quan va saber la situació de les víctimes de Barcelona i Cambrils, no va poder evitar implicar-s’hi. “Al desembre em truca una periodista i em diu que una amiga seva, víctima de Cambrils, li ha dit que estan abandonats i ningú està fent res per ells”, recorda Manrique, que es penedeix de no haver fet res fins al moment confiant en el Ministeri d’Interior, que li havia dit que s’havia estat fent un abordatge correcte de les víctimes. La realitat que es troba, però és ben diferent: “Comencem a estirar el fil i, durant el Nadal del 2017, veiem que hi ha moltes víctimes que no reben l’atenció que es mereixen”.

A partir d’aquí, creen l’UAVAT i aconsegueixen que l’Ajuntament de Barcelona s’hi impliqui amb una aportació econòmica important.

De llavors ençà, s’han trobat diferents situacions. “Atenem persones que el Ministeri diu que no li consten com a víctimes o que són a la llista oficial de ferits i que el Ministeri no els ha buscat ni contactat. Hi ha gent que ve perquè la localitzem nosaltres a partir dels llistats oficials. També estem parlant de familiars de víctimes mortals a qui ningú els ha dit els drets que tenen”, lamenta Manrique mentre desplega carpetes amb noms i més noms. Subratllades de groc les víctimes que han localitzat, una minoria, sense marcar les que encara els resten. Molts dels afectats eren estrangers, fet que dificulta la tasca de rastreig, encara que ja hagin recorregut 32 dels 34 consolats que hi ha a Barcelona.

La tasca és àrdua i, un cop localitzada la víctima, no s’acaben els problemes. “Trobem gent que l’hem localitzat al cap d’un any de l’atemptat i que el Ministeri no els atén perquè estan fora de termini. Els podrien haver buscat a temps, però no ho fan. Ells tenen eines per fer-ho, jo només Facebook. Hi ha persones que tenen uns drets i que l’Administració competent no els està dient que en tenen”, critica aquest membre de l’UAVAT. Al seu despatx, una pissarra plena de noms i codis de colors informa dels avenços en el reconeixement de víctimes.

Hi ha casos que són especialment complicats. Es tracta del reconeixement a les víctimes presencials, és a dir, aquelles que no van ser ferides ni mortes però que, d’una manera o altra, sobretot a escala psicològica, van patir l’atemptat. “Hi ha dues noies que estaven en una farmàcia quan entra un policia amb un nen a les mans i els demana que l’agafin. El nen se’ls mor als braços. Aquestes noies no estan bé. No cada dia se’t mor un nen als braços. Són víctimes? Per nosaltres, sí. Segons la llei, no”, explica Manrique. Segons l’UAVAT, com elles, altres persones que van col·laborar en l’atenció a les víctimes espontàniament just després de l’atemptat també estan tenint problemes per ser reconegudes. Entre altres casos que explica, hi ha el de persones que no són recollides com a víctimes perquè quan van ser ateses pels serveis mèdics les van fer constar com a víctimes d’un “atropellament massiu” i no d’un atemptat. També casos de persones que van ser acomiadades per no anar a treballar arran dels efectes psicològics que els va provocar l’atemptat i que ara tenen problemes per revertir la situació.

Tribunals

Una altra de les complicacions que es troben les víctimes arriba a l’hora de personar-se com a acusació particular en el judici contra tres membres de la cèl·lula terrorista, que està previst que se celebri els mesos vinents. “Per personar-te demanen poder demostrar que el que estàs exigint és veritat i, per tant, ets víctima”, detalla Manrique, que explica que és una tasca complicada arribar a aquest punt. Partint d’això, es mostra sorprès que “a una víctima ferida molt greu ningú li hagi dit que es pot personar contra els dolents a escala personal. És una manca d’informació”. Per a les víctimes personar-se els suposa l’avantatge d’estar “informat constantment del procés penal i de què fa el Ministeri Fiscal o l’Estat per tu. Si no ho fas, no t’expliquen res”, constata. També té problemes per ser reconegut com a víctima Javi Martínez, pare d’en Xavi, el nen de tres anys que va morir a l’atemptat. Fede Blanco, membre de l’equip de defensa, exposa que estan treballant perquè sigui reconegut, però evita donar-ne més detalls.

Les persones que es personen mitjançant l’UAVAT estan assistides de forma gratuïta per un equip d’advocats que ja va treballar amb les víctimes de l’11-M a Madrid. Un d’ells és Antonio García. Segons ell, el focus del judici serà “l’atribució de responsabilitats penals a dos dels acusats”. El motiu és que “tant la Fiscalia com el jutge els han exclòs dels delictes d’assassinat i de lesions”, fet que suposaria que no hi hauria cap responsable directe dels atemptats. L’advocat exposa que la Fiscalia separa dos moments i “traça una frontera entre el que va passar a Alcanar —part del pla d’atemptar contra la Sagrada Família— i el que passa després. Segons el jutge hi ha una ruptura total entre els plans i els atemptats”.

A hores d’ara hi ha tres acusats. Driss Oukabir, que va llogar la furgoneta de la Rambla; Mohamed Houli Chemlal, que va quedar ferit a Alcanar, i Saïd Ben Iazza, que està processat per col·laboració amb banda armada. Els dos primers estan processats per pertinència a organització terrorista, tinència d’explosius i temptativa d’atemptat. García creu que “Chemlal i Oukabir han de ser processats com a autors —ja veurem en quin grau— del que passa a la Rambla i Cambrils. Deixar fora de judici això és tancar-lo en fals”. A més, exposa, que no hi hagués cap autor podria generar certs problemes per “establir responsabilitats civils”.

Més enllà d’això, però, el judici serà també un moment en què s’intentaran dilucidar qüestions sobre la suposada relació entre Es-Satty i el CNI. García explica que “no es pot esperar que del judici en traguem res clar, d’això”. Detalla també que al sumari hi apareix la relació “entre el CNI i Es-Satty, però limitada. Hem de ser una mica escèptics. Vam estar al judici de l’11-M i les teories de la conspiració han causat un dolor terrible a les víctimes”.

Blanco, advocat particular de Javi Martínez, explica que arran de les informacions aparegudes a Público han demanat unes noves diligències, com “la testifical de gent de la Policia Nacional i el CNI que va visitar Es-Satty. També del secretari de la presó de Castelló i dels encarregats de la primera comunitat islàmica on va ser Es-Satty i que també van visitar les forces de seguretat de l’Estat”.

Segons Blanco, és rellevant “aconseguir tota la informació que puguem. Volem saber la veritat. Si l’Estat en tenia constància, ens podríem trobar amb una negligència, que pot ser-ho o no, però s’ha d’investigar”.