17 agost 2019
Els “altres” ferits dels atemptats
del 17-A seguixen oblidats dos anys després
Desenes de persones que arrosseguen seqüeles psicològiques veuen com
l’Estat els denega ser reconegudes com a víctimes del terrorisme
La
nit del 16 d’agost del 2017 la família de Joan Pere Folguerola gaudia del
partit de Supercopa d’Espanya entre el Barça i el Reial Madrid a la terrassa
del seu xalet. “De cop es va veure una mitja lluna de foc i
un gran terrabastall”, recorda Joan Pere. “Vam
sortir al carrer i vam trobar uns veïns francesos amb una mica de sang. Tot era
fosc i no havíem agafat els mòbils, però ja vam veure que la casa que havia
explotat era tot trossos. No quedava res d’un xalet”.
Dos
anys després, el record de l’explosió a la urbanització Montecarlo d’Alcanar
Platja seguix viu en la memòria dels veïns. Un grup de terroristes havia estat
preparant durant mesos quilos i quilos d’explosius per a provocar una massacre.
Sense aixecar sospites. Ara els veïns s’han tornat més desconfiats amb la gent
que entra a la urbanització i estan més alerta, explica Joan Pere. Ell mateix,
confessa, encara s’esvera quan sent esclatar un petard.
L’explosió
que va matar dos dels terroristes va precipitar un altre tipus d’atemptat: un
atropellament massiu a la rambla de Barcelona i un atac amb arma blanca al
passeig marítim de Cambrils. El resultat final van ser 16 persones mortes i 137
ferides. Però el tràgic balanç dels atemptats del 17-A va més enllà. Hi ha un
nombre indeterminat de persones que patixen seqüeles psicològiques encara avui
i que l’Estat no reconeix.
“Com que són ferides que
no sagnen, l’administració tendix a fer-les invisibles”, afirma
Elisa Micciola, psicòloga i coordinadora de la UAVAT , un grup de professionals que assessora les
víctimes del 17-A per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. “Per una víctima, la seua vida ha
canviat. No dorm, es pren medicació, ha deixat de confiar en les persones... i
es troba una administració que li nega la recuperació. És un maltractament
institucional”.
El
motiu que més es repetix entre les respostes del Ministeri de l’Interior per a
tombar les sol·licituds és el fet de no haver-la tramitat dins el termini d’un
any que establix la normativa. Però també s’argumenta que els sol·licitants
constaven en el llistat de ferits de la Generalitat o que no es trobaven físicament en la
trajectòria de la furgoneta. Un exemple és el d’una venedora de la Rambla que va veure passar
la furgoneta a pocs centímetres de la seua parada. El Ministeri de l’Interior
li denega l’ajuda per atenció psicològica perquè va efectuar la petició el 31
d’octubre del 2018, per la qual cosa “no pot
considerar-se víctima directa”.
En altres ocasions el problema està a l’inici del procediment, no al final. Des de
Un
cop superat este obstacle, els sol·licitants s’hi han d’enfrontar amb
l’enrevessada burocràcia de la Direcció General de Suport a les Víctimes del
Terrorisme. Cal adjuntar informes de metge de capçalera o informes clínics del
psicòleg, factures dels tractaments rebuts, denúncies als Mossos i altres
documents acreditatius. Segons Micciola, “es
troben amb un desplegament administratiu complex, fred, dolorós i que genera
molts obstacles”.
Per estos motius, des de
Opinió:
I ara que vingui la Dirección
General de Apoyo a Víctimas del Terrorismo del Ministerio de
Interior i les associacions afins a les seves consignes a donar-nos lliçons de
com atendre a les víctimes o a dir que estem posant-les contra la
administració…
No senyors, no es aixó… l’ùnic que restem fent es posar sobre la taula
les mancances de la administració competent i de aquells “palmeros” que ni tan
sols son capaços de perdre un minut d ela seva vida en intentar localitzar a
les víctimes perque “nosotros no somos detectives” o “quien quiera algo que
venga a vernos”…
Si els molesta el que diem podem seure a parlar el dia que volguin…
però venir a un acte a posar una flor i a fer-se quatre fotografíes no amaga la
seva mala praxis i la seva gairebè nul·la asistencia a moltes de les víctimes a
las que ni tan sols han fety una trucada telefónica.
I ara, quan hagin legit això, que continuin amb els fastigosos atacs a
nivell personal i a la tasca asistencial de la UAVAT per anar “marejant la perdiu”... perque no
tenen cap altre argument que els serveixi per tenir la raó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario