17
agost 2019
Robert
Manrique
Asesor de la unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme
(UAVAT)
“Els polítics no es posen al lloc
de les víctimes”
Després
de sobreviure a l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona, l’any 1987, es
dedica en cos i ànima a ajudar persones que han estat víctimes del terrorisme
Qui és víctima del terrorisme?
Segons
la Llei 32/99 de
l’any 1999, és víctima del terrorisme una persona que pateix dany físic o
psicofísic derivat d’accions perpetrades per persona o persones integrades en grups
o bandes armades o que intenten alterar greument la pau ciutadana.
Per tant ha d’haver-hi dany físic sí o sí per ser reconegut com a
víctima?
Tu
tens un tall en un dit perquè surts corrent d’un atemptat i caus, n’ets
víctima. Tu presencies l’atemptat, la furgoneta està a punt d’atropellar-te
però t’esquiva en el darrer instant i no tens ni una esgarrinxada, aleshores no
ho ets. Però i els danys mentals?
Això mateix em pregunto.
Has
de demostrar que vas anar al metge el dia de l’atemptat o els dies posteriors o
seràs ignorat, segons el criteri del Ministeri. Des de quan l’afectació
psicològica apareix el mateix dia? Molta gent ens explica que els dies
posteriors no tenia força per anar a l’hospital, o perquè pensava que prou
feina tenien els metges amb els ferits, o perquè pensava que milloraria.
Qui detecta les seqüeles mesos després no existeix per a l’Estat?
No.
Ni tan sols si has hagut de deixar la feina perquè treballaves a la Rambla i no pots
trepitjar-la. El Ministeri de l’Interior, que nosaltres sapiguem, només ha
reconegut una víctima psicològica que treballava en un dels quioscos de la Rambla i el dia següent de
l’atemptat va causar baixa psicològica. El Ministeri li ha donat 1.000 euros
però no deixa que es personi a la causa penal. Jo tinc una sospita: si accepten
una persona amb seqüeles psicològiques, darrere vindran la resta i voldran
declarar, i n’hi ha molts.
Algun exemple que costi de creure que no sigui reconegut com a víctima?
El
cas de Ramon Serrano. Circulen vídeos en què es veu un senyor amb una samarreta
del Barça, ajudant la gent. Hi ha vídeos en què ja no la té posada perquè la va
usar per fer torniquets. Venia de fer una sessió de quimioteràpia i va baixar
de l’autobús a ajudar. El Ministeri el rebutja perquè va presentar la sol·licitud
passat un any.
Costa de creure, sí.
Una
parella estava aturada al semàfor i els va caure un cos contra el vehicle. El
van deixar engegat i es van amagar per indicacions de la policia. A la una de
la matinada el pare de la noia els va recollir. El dia següent la noia es va
emportar el cotxe ple de sang i fins i tot trossos de carn i el va haver de
netejar ella. Però això, segons el Ministeri, no afecta.
La llista és interminable?
Dues
noies estaven en una farmàcia i un policia els va demanar que agafessin un nen.
Era el nen d’Austràlia, que va morir als seus braços. Com que no estaven en la
trajectòria de la furgoneta, no les reconeixen com a víctimes.
Al Ministeri no hi ha especialistes avaluant cada cas?
Hi
ha una comissió d’avaluació amb psicòlegs i forenses però els rebutja.
Es
podria fer però s’excusa dient que no té competències. Perquè a sobre vam tenir
la mala sort que just després de l’atemptat de la Rambla va venir l’1
d’octubre i ha tapat tot el que ha passat després. Es queixen fins i tot
víctimes properes a l’independentisme. Quan el Ministeri de l’Interior recorda
a la presidenta i a la psicòloga de la
Uavat que a Catalunya no tenim ni una llei de víctimes
autonòmica, li hem de donar la raó. Ada Colau i Montserrat Tura són de les
poques polítiques que han ajudat les víctimes.
Les víctimes presencials són absolutament inexistents?
El
Ministeri de l’Interior et dona una insígnia. En tenim quatre de proposades. Jo
tinc la meva medalla. El 2000 vaig tramitar més de 90 sol·licituds de la Gran Cruz que és per a
les víctimes mortals amb el reconeixement d’excel·lentíssim. Es fa un acte a
Madrid per lliurar les medalles i així alguns ja es poden fer la foto i dir que
fan costat a les víctimes. Hi ha víctimes que sí que la volen i hi ha qui porta
uniforme i pobre d’ell que no la vagi a recollir.
Com explica el ball de xifres de víctimes ateses entre la Uavat i el Ministeri de
l’Interior?
El
Ministeri parla de 211 persones i són expedients. Una persona pot tenir tres expedients.
Diuen que tenen 96 víctimes reconegudes, quan hi ha 170 ferits físics en
l’ordre de processament, comptant els morts. On són els 90 que falten? Ni els
han buscat.
S’han trobat gent que ha aprofitat la situació per estafar-los?
Vinculat
al 17-A només una persona. A l’Hipercor hi ha gent que me la va colar però
compensa saber la gran quantitat de gent que hem ajudat.
Qui sobreviu a un atemptat és víctima la resta de la seva vida?
Depèn
molt de la fortalesa mental i de cada persona.
Vostè se’n sent?
Jo
no vaig de víctima per la vida. Però visc al barri de sempre i tot déu sap qui
soc. Tinc el record i és normal. Jo tinc l’avantatge que ajudant els altres o
parlant del tema ja faig teràpia. I he fet molts amics. En el casament del meu
fill van venir més víctimes que familiars.
Les víctimes presencials s’han hagut de gastar diners de la seva
butxaca?
I
tant. Et puc explicar un cas de la
Rambla en què va morir la mare, una veïna de Sant Hipòlit de
Voltregà, i la filla va quedar ferida greu. Passaven els mesos i ningú li
trucava. Feia la vida com podia. Li van aconsellar agafar un advocat però se li
ha endut part de la indemnització, és clar. Això ho
hauria d’haver fet el Ministeri i fer-ho d’ofici.
Les informacions contradictòries que van sortint sobre el 17-A
dificulten la superació del trauma?
Falta
molta informació. El de l’Hipercor és l’únic atemptat en què l’Estat espanyol
ha estat condemnat com a responsable civil subsidiari perquè hi va haver tres
trucades i no es va desallotjar l’espai. Per a mi el 17-A és el mateix. Si es
demostra que el CNI o qui fos tenia l’imam de Ripoll com a confident i se’ls va
escapar, la pregunta és quina responsabilitat té l’Estat. Però demostrar
l’error, en l’àmbit polític, seria un cop brutal. Però les víctimes necessiten
saber la veritat i per això reclamen una comissió d’investigació al Congrés. És
una vergonya que no s’impulsi.
Quins sentiments li desperta veure algunes persones fent un ús polític
del dolor de les víctimes?
Demano
als polítics que callin i que treballin més. Però després hi ha els partits que
utilitzen el dolor de les víctimes per fer política, sobretot en el cas d’ETA.
Algun polític opina dels Grapo? I del fet que Pío Moa, assassí condemnat per la
mort d’un policia, faci conferències en nom de Vox? L’única època en què no
sortia gaire emprenyat de les reunions a Madrid era quan el president Zapatero
va nomenar Peces-Barba alt comissionat de suport a les víctimes del terrorisme.
Ara hi ha un problema d’empatia. Els polítics i alguns empleats de l’administració
no es posen en el lloc de les víctimes.
Vostè, que es va asseure a parlar amb el cap del comando Barcelona, què
pensa quan veu que els governs catalans i espanyols no s’asseuen a negociar?
És
que no entenc què està passant. Conec molts polítics que s’emprenyen al
faristol i després prenen una cervesa plegats. Jo parlo amb tothom. No puc
entendre per què els polítics no parlen.
L’agenda verd fluorescent
Robert
Manrique du sempre a sobre una agenda personal perquè diu que té poca memòria.
En verd fluorescent marca les reunions i les gestions que guarden relació amb
víctimes del terrorisme que li han demanat ajut o que la Uavat ha localitzat per
oferir-li els seus serveis. La realitat és que l’agenda són pàgines i pàgines
d’aquest color, amb escassos espais en blanc. Algun cop que la seva dona li ha
retret la seva absència, ell li ha respost: “Imagina que jo hagués mort a
l’Hipercor i tu haguessis quedat vídua amb 26 anys i dues criatures. No hauries
agraït l’ajuda?” I fi de la discussió.
Darrere
la imatge rígida i serena que mostra als mitjans de comunicació, hi ha un home
tendre, amb un gran sentit de l’humor, que troba a faltar la feina de
carnisser.
No hay comentarios:
Publicar un comentario