26 abril 2018 fotlipou RAC1
Un ángel
Laura Rosel (presentadora “Preguntes Frequents” de TV3)
Què passa quan se’t mor un fill? Què
necessites? Què busques? Què reps? Saber que no hi ha consol, ni abraçada, ni
mirada, ni paraula que eixugui el dolor. Un mal que és físic, que se sent a tot
el cos. El fill que no hi és. Que no hi serà mai més. Es glaça la sang i
s’atrofien els sentits. I un gemec, com un udol que surt de molt endins, és tot
el que el cos és capaç de generar. Algú que rep un cop tan dur com aquest, un
cop que esquerda la vida i esmicola el cor, fa passar les hores i els dies en
estat latent. Mirada perduda, cos fluix. Amb les forces justes per plorar i
respirar.
Res de tot això ho puc escriure en primera
persona. La vida m’ha estalviat un patiment tan colossal com aquest. Però em
temo que es deu assemblar bastant al què van viure el Javier i la Sílvia , a partir de la
tarda del 17 d’agost. He tingut la sort de conèixer el Javier i part de la seva
família, i de descobrir que les persones tenim capacitats sorprenents, amagades
en algun plec de la nostra existència, que afloren quan tot penja d’un fil i
ens converteixen en invencibles. He tingut la fortuna de saber que els àngels
existeixen. Almenys un: té 3 anys i era (és) “la pòlvora” de la familia
El que més crida l’atenció del Javier quan
el coneixes és el somriure: franc, acollidor i humil. I com parla. Té una gran
capacitat per construir frases que són com punyals: “no vull que el meu fill
hagi mort en va”. El Javier està sencer, és fort. És noble. I sobretot és
contundent quan es fa preguntes sobre el que va passar fa 8 mesos. Enmig del
dolor que no s’atura, el Javier canalitza els sentiments i els converteix en
benzina que el fa moure’s, inquiet i sense descans, en recerca de respostes. No
s’aturarà. No pot. Aquesta inquietud l’ha fet conèixer en les últimes setmanes
gent de tot tipus: periodistes, polítics, policies, jutges, advocats, víctimes
del terrorisme, representants de religions… a tots els demana el mateix, sense
fer compliments i sense posar-se cap màscara. A raig: “el meu fill no tornarà,
què s’està fent perquè no li passi el mateix a altres?”.
“No el vaig poder protegir prou”. Ostres,
Javier. Ni nosaltres tampoc. Ni l’Ajuntament, que gestiona els recursos i la
formació de la Guàrdia
Urbana ; ni Interior, que és responsables de la seguretat dels
catalans; ni els Mossos que tenen unitats especialitzades en lluita
antiterrorista; ni la
Policia Nacional , que també les té; ni el CNI, que havia
tingut l’imam de confident; ni els polítics que fixen protocols absurds des de
despatxos freds; ni el sistema d’educació, que va formar aquells nois; ni
l’entorn que no va saber detectar que es radicalitzaven; ni els periodistes,
que mai som prou inclusius; ni la comunitat musulmana, que encara és massa
tancada o massa recelosa; ni l’Església, que crea distàncies. Ningú, Javier. No
només tu. Ningú va saber protegir prou el teu Xavi. I sentir-te demanar
explicacions ara, amb tota la cruesa i tota la legitimitat del món fa mal al
cor i a l’estómac.
El testimoni del Javier és una plantofada
a la cara d’aquesta societat que formem tots. És un crit desesperat d’algú que
ha tastat el verí del dolor, se n’ha impregnat, i veu la realitat amb una
claredat que els altres ni imaginem. És les dues coses a la vegada. Què feu
Ajuntament, Generalitat i Gobierno de España? Què feu per evitar que es
repeteixi un atemptat com el que ha derrotat una família normal i corrent?
Diu el Javier que el seu fill és un àngel.
I jo, que sempre he repel·lit l’esoterisme, li dono la raó. Només així, entenc
que porti vuit mesos tirant de la família: anant a treballar, consolant els
pares que han perdut el net, les filles que han perdut el germà, els germans
que han perdut el nebot, somrient i acotant el cap… franc, acollidor i humil.
Opinió:
Llegint l’article ple de humanitat i de empatía de la Laura Rosel només puc
dir que malgrat la duresa del programa i la tasca que s’ha de fer per intentar
ajudar en el mñaxim posible al Javier i la resta de la seva familia, i per
extensió a la resta de víctimes a las que des de la UAVAT estem atenent…
deia que només puc dir que es un honor fer-ho.
No acostumo a penjar gaire be res del que es pugui publicar
en altres blogs però crec que haure de començar a fer excepcions. Articles com
el de la Laura
s’ho mereixen i no poden quedar en l’oblit.
Seguim treballant…. per tots ells…
No hay comentarios:
Publicar un comentario