09 abril 2018
Les ombres de la transició
Morts oblidats i assassins impunes
L’historiador David Ballester investiga la vida de 20 víctimes de la
repressió entre el 1964 i el 1980
El febrer del 1976 es va
produir una de les mobilitzacions més importants de la Transició a Sabadell. El
12 de febrer, mestres, pares i alumnes van protestar, i la resposta policial va
ser brutal; van rebre fins i tot els infnats. El 19 de febrer, més de 6.000
persones van tornar a sortir al carrer a Sabadell i la reacció de la policia va
ser, altre vegada, repressiva. Mentre al centre de la ciutat hi havia
corredisses i esbatussades, David Wilson intentava protegir els alumnes de
l’academia FIAC, on donava classes d’anglès. Quan intentava abaixar les
persianes, una bala de goma li va impactar al cap i va morir al cap d’uns mesos
per les lesions. Tenia 37 anys i va deixar vídua i un fill. “El seu nom no surt
pràcticament en cap relat de la
Transició ”, diu l’historiador David Ballester, que acaba de
publicar Vides truncades. Repressió,
víctimes i impunitat a Catalunya (1064-1980) (Universitat de Valéncia). Ni
el seu nom ni el de molts altres.
Wison es una de les 20 víctimes
de la repressió a Catalunya, moltes de desconegudes, que Ballester recull al
llibre. Cap es víctima del terrorisme, sinó que van morir per la brutalitat
policial, les tortures o assassinades per la ultradreta (amb la connivència
activa o passiva de la policia). El cas de Wilson, que no prenia part en la
manifestació, no és excepcional. De les 41 víctimes que hi va haver a Espanya,
10 simplement passaven per allà: “La repressió va ser transversal i
indiscriminada; moltes de les víctimes són ciutadans anònims que no militaven
enlloc o no particpaven en els fets”, diu Ballester.
Mort l’11 de setembre
Aquests morts no tenen plaques
ni reconeixement ni noms ni carrers. La majkria de les víctimes que apareixen
al llibre de Ballester han sigut oblidades: “La política de memòria o no
existeix o és vergonyosament tardana e insuficient”, diu l’historiador. Els
únics que han lluitat per recordar els seus noms han sigut els familiars o les
organitzacions on militaven. “Hi ha una gran falta de sensibilitat”, denuncia
Ballester.
Una de les víctimes mes joves
que apareixen al llibre de Ballester tenía només 16 anys quan un policía li va
disparar un tret del calibre 38 per l’esquena. Gustau A. Muñoz militava al
PCE(i) i era forá actiu: va participar en l’acció de penjar una pancarta a
Montserrat en protesta contra el consell de guerra a Els Joglars. L’11 de
setembre de 1978 va anar a la manifestació alternativa que el Govern Civil
havía declarat il·legal. Mai s’han aclarit les circumstàncies de la seva mort.
Des de el 1979, cada 11 de setembre se li ret un homenatge al mateix lloc on va
caure mort. “Només volem que es reconegui que el Gustau va ser víctima de la
força policial de l’Estat i que aquestes víctimes tinguin un espai en els
llibres d’història”, diuen els familiars del jove. Quan una vegada el germà del
Gustau, Marc Muñoz, va protestar per la indiferència de les institucions, la
resposta del diputat d’Unió manel Sila va ser: “¿M’has de dir tu quan va acabar
la Transició ?”
Aquesta falta de sensibilitat
no ès excepcional. El 2014, Roberto Manrique, que va ser president de
l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions, va demanar ajuda a Sonia
Ramos, responsable de l’Oficina de Suport a les Víctimes del Terrorisme –que
depén del ministeri nde l’Interior, per als familiars de Juana Caso i José Muñoz.
La resposta de Ramos, segons explica Ballester, va ser: “Si volen alguna cosa
que em vinguin a veure”. Caso, de 25 anys i mare soltera, i Muñoz, de 16 anys,
van ser assassinats per Salvador Durán Sánchez, cap comarcal de Fuerza Joven al
Maresme, el 20 de novembre del 1980
a Cabrera de Mar. “Hi va haver connivència de les forçes
policials”, diu Ballester.
No hi hagut depuració
“La Transició va sre, segons
el meu criteri, gairebè una obra mestra”, va sentenciar l’expresident del
govern espanyol socialista Felipe González. És un discurs que han repetit per
activa i per passiva tant el PP com el PSOE. Però la Transició , que comença
amb la mort de Franco i acaba el 1982, no va ser ni un model tan perfecte ni
tan exportable. “La
Transició s’ha manipulat en benefici del PP i del PSOE per
muntar un sistema bipartidista”, diu Ballester. Una de les grans ombres de la Transició és que no hi
va haver depuració de l’aparell de l’Estat i es van mantenir els mateixos
cossos de seguretat.
Tampoc s’han investigat moltes
de les víctimes d’aquella èpooca: “L’únic policia depurat és un dels germans
Creix (famosos per com s’aplicaven a fons amb cops, cops de puny i tortures en
els interogatoris), que va acabar segellant passaports a l’aeroport del Prat
–diu Ballester-. Hi ha molts altres Creix que no només no van ser apartats sinò
que van ser ascendits”. Quan els socialistes van guanyar les eleccions del 1982
es va produir una paradoxa: “Alguns militants van escriure a Felipe González
queixant-se que estava ascendint individus que havien sigut els seus
torturadors –afirma Ballester-. Havien corregut davant d’ells, els havien pegat
i ara els ascendien. Els socialistes volien fer la mínima trencadissa perquè
tenien por”, afegeix.
Víctima del “gallet fàcil”
De les 20 víctimes que recull
el llibre de Ballester, 12 ho van ser per una pràctica que l’historiador
descriu amb el nom de “gallet fàcil”. És a dir, la policia va treure l’arma de
foc de forma abusiva i sense que les circumstàncies ho requerissin. A José Luis
Herrero li van disparar per l’esquena, a un pam de distància, quan l’estaven
emmanillant. Ho recull la sentència de la sala tercera del Tribunal Suprem
dictada el setembre del 1983: “La mort produïda s’hauria evitat si s’haguessin
utilitzat la prudència i diligència mínimes que s’esperen d’un funcionari del
Cos Superior de la Policía
auxiliat per diversos col·legues”. Herrero tenia 29 anys i treballava com a mecànic quan la bala que li va disparar
Sebastián Trapote Gutiérrez, actualment responsable de la policia espanyola a
Catalunya i aleshores jove sotsinspector del Cos General de Policia, el va
matar. Va deixar una vídua, Pilar Torres, i set fills en una situació económica
molt precària. Torres va haver d’ingressar dos dels fills en una institució.
Arribar fins al Tribunal Suprem va ser molt difícil. Torres, que va aconseguir
una indemnització de 420.700 euros. Explica que es va passar dies sencers a les
portes dels despatxos, però ningú la volia rebre. No es va rendir. A Madrid,
per rebre la sentència,hi va anar en autocaravana amb els fills i el seu
advocat, Marc Viader.
Ballester dona moltes xifres al
seu llibre, però la investgació ha sigut un altre calvari. “En aquest país
ningúnsap on és la documentació policial (la denúncia) ni com accedir-hi. Molta
de la informació que dono la vaig treure del Govern Civil quan l’arxiu era més
accesible. Ara, si vols investigar, has de demanar hora i ho has de fer per
escrit, i quan arribes a l’arxiu et trobes les carpetes sobre una taula. Però són
els documents que ells hi han volgut posar i, a vegades, tot està barrejat o
mal classificat”.
Algunes de les famílies han volgut parlar amb en David Ballester, però
d'altres nohan volgut tornar al passat. “La majoria de les famílies se
sorprenien aue algú es preocupés pels seus casos i han agraït molt que se les
escoltés i s'expliqués la seva història”, diu Ballester, que treballa en un
documental sobre el llibre que s'emetrà per TV3.
Opinió:
Ha estat un plaer poder colaborar amb en David en alguns dels casos que
recull en el llibre. Mentre ho feia em venien al cap aquells anys tant durs en
els que patir els efectes de les accions de la extrema dreta era sinònim de
abandonament i desidia per part de les administracions. Recordava tantes i tantes
hores de gestions assistint a diverses víctimes que es van veure obligades a
tirar endavant sense cap tipus de ajut institucional i amb l'ùnic suport de la
recièn creada “delegación en Catalunya de la AVT ” (la dels principis, s'entén, res a veure amb
l'actual i els seus satèlits).
Agradi o no a segons qui, aquesta es la realitat social que molta gent va
experimentar. De fet i per molt que ens intentin enganyar des de els ministeris
corresponents, encara queden moltes víctimes de aquells anys per localitzar que
per aquesta manca de atenció i de interès administratiu no coneixen els seus
drets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario