05 maig 2018
No hi ha ningú a Catalunya ni a
Espanya que hagi localitzat, conegut i assistit més víctimes d’atemptats
terroristes que tu. Aquesta carta és un reconeixement a la feina immensa que
has fet, a la lluita d’algú que era carnisser d’Hipercor i que avui, trenta
anys després, quan ETA ja és història, dona sentit a tota una vida.
No ets, per descomptat, la víctima
més famosa d’ETA, ni tampoc qui més ha patit els estralls del terrorisme, però
has ajudat moltes persones a qui un atemptat els havia destrossat la família,
sense distingir si els afectats portaven uniforme o no, ni si votaven els uns o
els altres. El 19 de juny del 1987 tenies 24 anys i treballaves als matins a
Hipercor. Sense un simple canvi de torn –el que aquell dia et va demanar el teu
company Josep Maria- potser no hauríem sentit a parlar mai de tu.
Dos mesos a l’hospital amb
cremades i metralla per tot el cos, la incapacitat laboral absoluta i l’inici d’una
nova vida al costat de les víctimes terroristes, en una època en qué no hi
havia cap partit ni cap institució aue se’n recordés, ni tan sols per intentar
manipular-les. La primera missió que teníeu el 1990 era localitzar aquestes
persones, en una anys en que no hi havia internet, només teníeu la guia telefònica,
les págines grogues i moltes sentències judicials plenes de noms erronis.
Us vau proposar trobar totes
les víctimes dels atemptats més mediàtics, recuperar altres accions terroristes
que no formaven part de la memòria col·lectiva, establir un cens, una xarxa d’afectats
i convertir-vos en el corcó de les administracions. Aquella feina va permetre
que les víctimes poguessin cobrar ajuts que no sabien ni que existien, que els
periodistes els poguéssim donar veu i, fins i tot, que alguns polítics
intentessin utilitzar el seu dolor per obtenir-ne un benefici partidista propi.
Aquesta ja va ser una altra
etapa, que va arribar al clímax de la indignitat amb l’11-M, les dues línies d’investigació
del ministre Acebes i el maltractament que va rebre Pilar Manjón. Ja no era tan
important per a segons quins polítics que les víctimes disposessin d’ajuts económics
o de suport psicològic com emportar-se-les de manifestació i fer-se la foto al
seu costat. Barallat amb uns quants i fastiguejat per tot plegat, ja fa anys
que no ocupes cap càrrec en les organitzacions de víctimes del terrorisme, però
no has abandonat mai la responsabiitat d’exercir de referent en el seu suport.
Aixì t’ho reconeixen elles i aixì t’ho reconeixen els periodistes. Potser perquè,
des d’aquell primer día, vas preferir assistir-les que adoctrinar-les.
Opinió:
Nomès agraïr el reconeixement públic
que l’Albert Om ha fet en la seva carta i deixar ben clar que ja sigui a nivell
personal e individual o a nivell col·lectiu com assessor de la Unitat de Atenció i Valoració
a Afectats per Terrorisme (UAVAT) continuaré la tasca iniciada un llunya 1989
per ajudar en els máxims nivells a qualsevol persona afectada per un atemptat
terrorista.
I de la caricatura... enorme...
No hay comentarios:
Publicar un comentario