10 maig 2018
ETA i nosaltres
Euskadi Ta Askatasuna, ETA, és un fenomen
molt del segle XX que beu de tres grans cor-rents de lluita guerrillera:
l'antifeixista dels anys 40 a
l'Europa ocupada, l'anticolonialista de les dècades posteriors a la Segona Guerra
Mundial i l'anticapitalista postmaig del 68. ETA neix per enfrontar-se a la
dictadura del general Franco, un règim que –recordem-ho– obtingué el poder (i
el va mantenir) sobre centenars de milers de morts. És molt probable, per tant,
que, si l'anomenada transició democràtica hagués estat una veritable ruptura
amb el feixisme, si s'hagués depurat responsabilitats, s'hagués prescindit del
successor designat pel dictador i s'hagués escrit una Constitució amb garanties
democràtiques, ETA hauria desaparegut en aquell mateix moment històric. I també
és més que probable que si els diferents governs espanyols des del 1978
s'haguessin assegut a parlar i haguessin acceptat la principal reivindicació
que ETA i l'independentisme basc posava sobre la taula, l'autodeterminació (el
dret democràtic a decidir), molts dels morts s'haurien evitat. En lloc d'això,
l'Estat espanyol (amb la UCD ,
amb el PSOE i amb el PP) ha respost a l'activitat d'ETA, no amb més democràcia
i més drets humans, sinó amb tot el contrari: milers de casos de tortura, morts
a comissaria, grups paramilitars, tancaments de diaris, il·legalitzacions de
partits polítics, vulneració dels drets dels presos i dels seus familiars... Ni
tan sols ara, quan ETA fa anys que no actua, ha demanat perdó i ha comunicat la
seva dissolució, ni l'Estat ni els partits que han donat suport a l'anomenada
lluita antiterrorista no han expressat el més mínim dubte sobre els crims i abusos comesos en nom
d'aquesta lluita. Lluny dels casos irlandès o colombià, aquí l'Estat, en la més
pura tradició imperial segle XIX, manté el discurs de la confrontació i no
sembla voler fer la més mínima concessió. Una actitud que, no per previsible,
resulta menys trista i decebedora.
Dit tot això, però, permeteu-me que tiri de memòria llarga
i faci, jo també, un cert reconeixement de culpa. Era el 29 de maig del 1991 a la tarda. Aquell matí
la Guàrdia Civil
havia matat a Lliçà de Vall dos militants d'ETA que hores abans havien
participat en un atemptat a la casa-quarter de Vic. Uns quants militants
independentistes manresans ens vam trobar a l'Ateneu la Seca del carrer Jorbetes i,
indignats per aquelles dues morts, vam decidir agafar el cotxe i plantar-nos a
Gernika per participar l'endemà a l'enterrament i homenatge als dos activistes.
25 anys més tard, veient un reportatge de l'Albert Om sobre l'atemptat de Vic
m'adono que, de les 10 víctimes de l'atac a la caserna, la meitat, cinc, eren
nens i nenes. I m'adono, també, que aquesta dada no la recordava perquè en el
seu moment no hi vaig donar cap importància. Vull dir, amb aquesta mica de
confessió personal, que una part –entre els quals em compto– dels
independentistes catalans vam frivolitzar excessivament amb la lluita armada i
les seves conseqüències i vam passar per alt un parell de principis importants:
que la misèria moral del teu enemic no et dóna dret a posar-te al seu nivell i
que (ho sento, Malcom) no tots els mitjans estan sempre justificats. Vagi doncs
aquí el meu mea culpa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario