08 maig 2018
S’han complert els vint anys dels Acords del Divendres
Sant, vint anys de pau a Irlanda, quan ETA es dissol i el final de la violència
es consolida després de vuit anys sense víctimes.
Una cosa i l’altra les he viscudes a Belfast. El documental
Polifonia Basca va passar al Belfast Film Festival. Una panoràmica general
sobre el meu periodisme de moltes fonts, coproducció (Clack, TV3, EiTB)
dirigida per Ariadna Vázquez i Joan Salicrú. Un escenari molt especial per
poder donar la primícia del que estava a punt de ser notícia a Euskadi.
El públic generós que omplia la Filmoteca va aplaudir la
pel·li i va aplaudir potser encara més que els fes partícips d’un scoop...
A pocs metres de la seu de la BBC ,
que també tenia la notícia, però ja se sap que allà fer una mica la guitza als
brit sempre queda bé.
Escric amb tota la intenció la frase en llenguatge
col·loquial, perquè vaig gaudir del goig que les disputes, que havien estat
guerra, ara es dirimeixen a tot estirar amb alguna broma, al futbol i al rugbi.
L’endemà d’aquest episodi, els unionistes britànics i
probritànics es manifestaven amb grans banderes UK i altaveus amb el God
save the Queen a tot
drap al davant de l’Ajuntament.
Vaig dinar amb Tom Hartley, que havia estat primer alcalde
del Sinn Féin a la capital de l’Ulster, tan passat per la presó i per l’IRA com
la meitat més 1 del partit republicà, i em va dir que ara la seva missió
política és mantenir vius els llaços afectius amb els antics enemics, que
havien mudat no pas a adversaris sinó a socis de govern!
Ja que anem al cine, si estan interessats en el tema, no es
perdin la pel·lícula The journey (2017), que explica en
format de road-movie l’amistat que van trenar Ian Paisley i Martin McGuinnes
just quan acabaven d’ordenar matar-se els uns als altres i just abans de ser
president i primer ministre d’un govern de gran coalició.
Una de les coses que em va dir Hartley és que l’amnistia
havia tingut efectes balsàmics per a la societat i la convivència. Va ser tan
immediata que el mateix McGuinnes ja m’havia fet saber mentre encara negociaven
el God Friday Agreement -conservo el document original gairebé amb veneració-
que els presos eren anàlogament innegociables i que haurien de sortir tots al
carrer.
Aquí, els presos bascos no només no han sortit sinó que ni
tan sols els han acostat a les seves famílies, i els hi hem de sumar uns presos
catalans que no sumen perquè no han fet cap víctima i ni tan sols han estat
sentenciats per cap delicte. Mentrestant, el Govern espanyol no vol saber res
de diàleg, un fet insòlit en els annals de la teoria universal de la resolució
de conflictes. Teoria que no es ventila amb un màster fake, és clar, sinó que
vol hores de llibres, sacrifici i l’aventura intel·lectual de la ment oberta.
Els casos d’Anglaterra i França
La situació és, tanmateix, tan inversemblant que acabarà
per resoldre’s en una mena d’inversió tèrmica del Principi de Peter. A
Anglaterra, els governs laboristes i conservadors han posat tota l’energia i
allò que pedantment s’anomena «voluntat política», per resoldre el problema
irlandès i arrelar la pau i la convivència: ni tan sols han intervingut
l’autonomia, tot i que amb la llei a la mà podrien fer-ho perquè el govern de
Stormont segueix pendent de la renovació de l’acord.
A França, el govern conservador està acostant presos d’ETA
al penal de Lannemezan, a setanta quilòmetres de la frontera. El Partit Popular
té molts registres per fer el mateix, un d’ells és l’anunciada convocatòria del
Pacte Antiterrorista, que implicaria la corresponsabilitat d’altres actors polítics,
que l’alliberessin de la por escènica que Ciutadans els prengui els vots pel
flanc més dretà.
Consolidar paus i encimbellar convivències, perdons i
reconciliacions personals o socials, si s’escauen, exigeix però més grandària i
amplitud de mires que la política de curts terminis i de shares electorals.
Hartley em parlava exactament d’humanitat i d’humanisme, i em consta que,
malgrat que veiem crispació a dojo, aquí també n’hi ha. Els exemplars exemples
de víctimes d’ETA generoses i valentes que estan fent tot el que cal perquè
ningú no torni a patir el que elles han patit. Vull citar els meus amics Rosa
Lluch i Robert Manrique.
Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic,
ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia ’. És autor d’una vintena de llibres
sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i
la música.
Opinió:
Gràcies a Toni Batista per fer un recordatori personal sobre tants anys
de contactes i de converses…
No hay comentarios:
Publicar un comentario