19 maig 2018 (13.05.18)
Les
altres victimes d’ETA
ETA va
anunciar la setmana passda la seva fi com a banda armada, però queden ferides ofertes
i molts caps per lligar.
Sara
Bosch, psicóloga “El discurs de l’Administració de dir qie és al costat de les
víctimes es sagnant”
Montse
Fortuny, advocada: “Tenien dues sentències a favor, però l’Estat hi va recórrer
i va guanyar”
Nuria Manzanares i Enrique Vicente van
perdre els seus fills, de 13 i 9 anys, en l’atemptat d’Hipercor, el 1987. La
germana de la Nuria
també hi va morir. Han passat 30 anys, però la fractura emocional es manté,
agreujada en el seu cas pel més absolut abandonament per part de les
administracions. Pel Tribunal Suprem i el Ministeri de l’Interior, no són víctimes
del terrorisme perquè no eren al lloc de l’atemptat. No ho són malgrat que
tenen reconeguda la incapacitat absoluta laboral per estrés postraumàtic.
Tenien dues sentències guanyades, però l’Estat hi va recòrrer i van perdre. Se’ls
discuteix que el seu trauma provingui d’haver perdut els fills en l’atemptat més
cruel d’ETA. L’únic que els va ajudar a tirar endavant dsprés d’això,
asseguren, va ser el seu tercer fill –l’Enric-, que, sense saber-ho ells, ja
estava en camí.
“Els políticss’omplen la boca parlant
de les víctimes, però en aquests anys ningú no m’ha fet una trucada per veure
si em feia falta alguna cosa”, asenyala Nuria Manzanares. Recorda que el 2009
va coincidir en un acte a Barcelona amb Sonia Ramos, directora general de
Suport a Víctimes del Terrorisme, un organisme del Ministeri de l’Interior: “Em
vaig presentar i, quan va assabentar-se del nostre cas, va dir que no podia ser
que no tinguèssim el reconeixement de víctimes. Em va dir que tenia pressa per
anarse’n perquè perdia l’avió, pero que ens trucarien. Em va enganyar. No ens
va trucar mai ningú”, assegura.
Manzanares, de 67 anys, està asseguda
al costat del seu marit, de 68,
a la consulta de la psicòloga Sara Bosch, que ha tractat
les seves seqüeles. A la reunió també hi ha, per explicar entre tots dos els
detalls d’aquest cas, l’advocada laboralista Montse Fortuny, que ha batallat la
causa davant els tribunals –i que en moments difícils de la conversa agafa la má
de la nuria en un gest de suport emocional-, i Robert Manrique, ferit greu a
Hipercor que porta tres dècades entregat, amb tenacitat, a fer que altres víctimes
del terrorisme a Catalunya puguin exercitar els seus drets.
Manrique va ser la persona que amb la
sentència d’Hipercor a la má es va dedicar a buscar per la guía telefònica les
víctimes que no estaven localitzades per visitar-les i prestar-los ajuda. “No
vam tenir cap assessorament de l’Estat –denúncia l’Enrique-. Ni jurídic, ni mèdic,
ni res. Fins que no ens va trobar el Robert no vam començar a remoure.ho tot, i
vam anar a sessions amb el psicóleg. Gràcies a ells estem sencers, però l’Estat
havia d’oferir-nos ajuda. Teném aquest dret”.
Fins al 1989, any de la primera sentència
contra els autors de l’atemptat d’Hipercor, cap organisme públic no va atendre
les víctimes. Ni tan sols els van informar del judici, per si s’hi volien
personar. Un informe del 2016 del Defensor del Poble assenyala que hi ha moltes
famílies víctimes del terrorisme que s’han quedat “sense accés a la justícia”
perquè “no han esta informades durant tot aquest temps”.
De fet, dels 21 morts i 46 ferits de l’atemptat
d’Hipercor, només hi ha hagut 13 víctimes (o famílies) que han cobrat
indemnització per responsabilitat civil sibsidiària de l’Estat per conducta
omissible perquè la policia no va desallotjar l’establiment. Fins a 33 víctimes
van quedar sense dret a indemnització perquè, quan van reclamar al cap de uns
anys –quan el Manrique va poder localitzar-les-, se’ls va denegar la petició
perqué estava fora det termini. En aquest grup tambè hi ha Enrique Vicente i
nuria Manzanares. Sí, es un altre greuge.
“Després de l’atemptat, vaig continuar
treballant, pqrò no em trobava bé –explica la nuria-. A més estaba embarassada.
I sort d’aquest fill perqué és el que ena ha fet aguantar bé. Però ho passavem
tot a casa...”. Ella va haver d’baixar la persiana del negoci, una perriqueria,
quan va acabar aflorant la somatització de la tragèdia. L’Enrique tambe va
haver de deixar estar el taller de lampisteria. I li van detectar un tumor
cerebral el 1992, pel qual ha hagut de ser intervingut tres vegades.
“El discurs de l’Administracio que diu
que és al costat de les víctimes és
sagnant i suposa una victimització secundària”, apunta Sara Bosch, que subratlla
que tots dos tenen reconegudes les seves lesions psíquiques i són
incapacitants. “Está documentat pels professionals que les han valorades, que
diuen que deriven de les conseqüències d’aquest atemptat. La llei, pero, només
considera les lesions psicològiques dels que estaven al lloc de l’atemptat i en
risc de mort. Es negligent, incomprensible i no reparador”, constata la psicóloga.
La lletrada Montse Fortuny també
apunta que no els han deixat portar el dol amb discreció. “Han hagut de
visibilitzar-se per reclamar els seus drets i han hagut de reviure l’experiència”,
subratlla.
La llei de Proteccio a les Víctimes
del Terrorisme, del 2011,
ha estat reformada diverses vegades. El 2013 es va
incorporar als amenaçats per ETA i en cin canys l’Estat ha reconegut com a víctimes
106 persones en aquesta categoría. El juliol del 2017, Interior va informar que
10.181 persones tenen el reconeixement de víctimes en totes les variants.
No estan inclossos en aquesta xifra del
terror Nuria Manzanres i Enrique Vicente, malgrat que tene dues sentències
guanyades. L’advocada Montse Fortuny exposa les contradicions del seu cas: dues
sentències de dos jutjats socials de Barcelona els van reconpeixer com a víctimes.
A totes dues hi va recorre l’Estat. En el cas de l’Enrique, el Tribunal
Superior de Justicia de Catalunya va donar la raó al recurrent, la seguretat
Social, i li va retirar el reconeixement de víctima, a més de reclamar´lis les
pagues que havia cobrat, mentre que un altre jutge del mmateix Alt Tribunal va
considerar que la seva dona sí era víctima. L’advocada va acudir al Suprem, que
tambe va retirar la condició de víctima a Manzanares. Amb un mes de diferència
també se li va denegar a Pilar Manjón, que va perdre el fill en l’atemptat de l’11-M.
“La valoració sobre qui és víctima o
no hauria de ser neutral i tenir el criteri d’experts, no de càrrecs de l’Admibistració”,
constata Fortuny, que apunta el facto econòmic: “L’Estat pensa que si té la
mñaniga ampla pot ser una pedra en un llac”.
Manrique ho constata. Fa anys, en un
despatx d’Interior, a Madrid, algú es va sincerar sobre les repercussions que
tindria el reconeixement de les seqüeles psicològiques de familiars de víctimes
com a derivades d’atemptat terrorista. “El raonament de l’Administració va ser ‘Ostres,
Robert, si acceptem això sortirán víctimes de sota de les pedres’”, assenyala.
Opinió:
Avui es 21 de maig. Ja ha passat mes de una setmana i ningú
del Ministerio de Interior ja fet cap tipus de intent per contactar amb l’Enrique
i la Nuria. Tampocla
Delegación de Gobierno… es extrany, pero per montar “homenatges
a LAS” víctimes de l ‘Hipercor no traguen tant (altre cosa es la qualitat de l’homenatge
o la participació de “LAS” víctimes”)…
Potser ara sigui el moment de explicar quelcom succeït al
maig de 2012… estava reunit amb l’Enrique i la Nuria a la Delegación de Gobierno per mirar de trobar una
solució a la seva situacio quan vaig rebre la trucada des de Ministerio del
Interior confirmant la trobada amb el terrorista d’ETA Rafael Caride. L’Enrique
i la nuri van ser les primeres víctimes en saber que es faria aquella trobada
(fins i tot abans que la meva dona i els meus fills)… la resposta afirmativa
recoltzant-me de l’Enrique i la
Nuri va ser la primera de tantes i tantes que van arribar
després…
Però des molt abans de aquell dia cap sigla de cap
administracio ni de cap entitat han mostrat interes en trobar una solució a un
fet que ja porta 30 anys esperant desposta.
Es a dir, estem com fa 30 anys, quan s’havia de trobar a la
resta de víctimes gràcies a una sentencia i pregar que estiguesin vivient a
Barcelona perque sinò, amb la guía telefónica de la resta de poblacions era pràcticament
imposible trobar-los.
Al mateix que amb tantes i tantes víctimes dels atemptats
del passat 17 d’agost…
Capici, administració?
No hay comentarios:
Publicar un comentario