06 juliol 2017 (02.07.17) (2) Ara (opinió)

06 juliol 2017 (02.07.17)

Mónica G. Prieto i Javier Espinosa: "L'Estat Islàmic és el resultat d’un segle de greuges i serà impossible de derrotar"

Entrevista als periodistes que acaben de publicar 'La semilla del odio', en què expliquen com va néixer l'organització terrorista

Els reporters Mónica G. Prieto i Javier Espinosa acaben de publicar el llibre La semilla del odio(editorial Debate), en què expliquen com es va gestar l’Estat Islàmic, a partir de la seva pròpia experiència sobre el terreny. Segons diuen, tot va començar quan els Estats Units van envair l’Iraq el 2003.

Saddam Hussein era un dictador. Per un cop que s’intervé contra un tirà, no va ser bo?

Mónica G. Prieto: Hauria sigut bo si s’hagués intervingut l’any 1991, quan l’Iraq va envair Kuwait i Saddam va gasejar els kurds i els xiïtes. Però els nord-americans aleshores es van retirar quan eren a les portes de Bagdad. El que no va tenir sentit va ser envair el país amb una excusa falsa: la de les armes de destrucció massiva. I amb una premissa també falsa: que Saddam Hussein tingués relació amb Al-Qaida.

Javier Espinosa: Si el que pretenien era implantar la democràcia, per què no envaeixen altres dictadures del Pròxim Orient? Per exemple, l’Aràbia Saudita o l’Iran. A més, on és ara la democràcia a l’Iraq? Si es volgués escriure un catàleg sobre com portar un país al caos, es podrien seguir els passos que es van fer a l’Iraq. Pas 1: dissoldre l’exèrcit. Pas 2: no establir el toc de queda després de l’ocupació. Pas 3: desarticular l’estat acomiadant tots els funcionaris. I pas 4: promoure el sectarisme.

Què guanyava els Estats Units amb aquest caos?

M.G.P.: Quedar-se amb el petroli de l’Iraq i garantir un nou ordre al Pròxim Orient que garantís la protecció d’Israel, i els seus interessos.

¿Han vist personalment situacions a l’Iraq que justifiquin la gestació d’aquest odi del qual parlen?

M.G.P.: Sí. Sense anar més lluny, els dos primers decrets que va firmar l’administrador nord-americà a l’Iraq, Paul Bremer, van ser per defenestrar totes les persones que formessin part del partit Baas, i per dissoldre les forces armades. El Baas era el partit únic i de militància obligatòria a l’Iraq per als funcionaris, que de sobte es van quedar sense feina. I la dissolució de les forces armades va suposar criminalitzar tota la comunitat sunnita que formava part de l’exèrcit. També es feien càstigs col·lectius. Per exemple, si una patrulla nord-americana era atacada en un barri, es tallava la llum als veïns de tot el barri durant dos dies.

Pagaven justos per pecadors.

J.E.: I no només això. Les presons a l’Iraq es van convertir en universitats de fanàtics. Jo em pregunto si els EUA van fer tot això per pura ineptitud o de manera intencionada. A mi cada cop em resulta més difícil de creure que els nord-americans fossin tan estúpids. No pots ajuntar en un mateix centre penitenciari gent que és d’Al-Qaida i gent que no ho és, perquè al final tots acaben bevent de la mateixa font. També els permetien que fessin entrenament militar i llegissin llibres de salafisme jihadista.

Com? ¿Els nord-americans permetien això als presos?

M.G.P.: Les presons estaven completament massificades, i la desesperació feia aguditzar l’enginy als reclusos. Un pres em va explicar com van establir una estratègia per poder mantenir el contacte entre ells un cop fossin alliberats. Com que l’únic que no els escorcollaven era la roba interior, s’apuntaven el número de telèfon dels altres reclusos a la part interior dels elàstics dels calçotets.

Ara com podem fer marxa enrere?

J.E.: L’Iraq, com es coneixia abans, ha desaparegut. Caldria preguntar als EUA si aquest era el nou Pròxim Orient que volien construir. Ara l’Iran ha adquirit un paper preponderant. S’ha convertit en la principal potència de la regió, conjuntament amb Israel.

M.G.P.: L’Estat Islàmic està per sobre de l’Iraq i de Síria. Està per sobre de les mans de tothom.

¿Aleshores volen dir que l’Estat Islàmic no es pot combatre?

M.G.P.: Com a idea, és impossible de derrotar. L’Estat Islàmic és el resultat d’un segle de greuges per part d’Occident amb els àrabs, d’aquest paternalisme mal entès d’apadrinar-los perquè no estan capacitats per tenir una democràcia. Prenen el poder els Germans Musulmans a les urnes, els militars fan un cop d’estat i tots aplaudim. O guanya Hamàs a Gaza i decidim que la victòria és il·legítima, malgrat que Hamàs va aconseguir més del 60% dels vots. Aquest segle de greuges, de protegir dictadures, de tractar-los com a éssers inferiors, és el preu que estem pagant ara. Encara que l’Estat Islàmic sigui derrotat militarment, aquesta rancúnia continuarà.

J.E.: I la tàctica militar no ha tingut cap mena d’èxit fins ara. Quan Bush va començar la seva guerra contra el terror a l’Afganistan, Al-Qaida eren quatre gats. Ara està en desenes de països. El virus s’ha escampat per totes bandes. Per què? Perquè nosaltres diem que cal promoure els drets humans i la democràcia, excepte, per exemple, a l’Aràbia Saudita o Israel, que són els nostres amics. Aquesta hipocresia i doble vara de mesurar és utilitzada per l’Estat Islàmic com a munició per reclutar cada cop més gent.

Opinió:

Que cadascú tregua les seves pròpies conclusions, però es evident que el problema es urgent i s’ha de estar preparat pel que pogui venir…