11 juliol 2017 TotalaSagrera (opinió)

11 juliol 2017

30 passes, diumenge 21 de juny de 1987

Joan Pallarés-Personat

No hi havia whatsapps, ni tampoc ningú tenia mòbils. L'internet no existia, pweròla gent parlava. A mesura que passaven les hores de la tarda del 19 de juny de 1987, cada vegada més i més persones estaven escoltant els transistors, pendents de les notícies de televisió i el nom d'Hipercor, no només a la Sagrera, a Sant Andreu, al Clot, a Vilapiscina... corria de boca en boca mentre que el ball de xifres, la tétrica dansa de números, anava en augment, tres, vuit, quinze... el diumenge ja es parlava de disset morts.

I sense whatsapps ni res mes que el teléfon fix, línia única a cada casa, la convocatòriade les entitats andreuenques va ser un éxit. Tothom ho sabia i sabia on havia d'anar: diumenge a les 12, marxa silenciosa a la rambla de Fabra i Puig, que llavors encara no era Rambla ni res (des de 1969, en què havia estat assolada, era una vía ràplida), i de gom a gom la Rambla s'omplí.

La gent dels barris sortí, amb ràbia, indignada, però serena, en silenci i sense crits. Pancarta unitària a la capçalera, i tots, tots els partits polítics del moment i totes les entitats al darrere. Onze de les víctimes mortals eren enterrades, i allà on ho foren, com a Santa Coloma, també milers de persones s'aplegaren a una, a die al darrer adéu a les víctimes de la barbàrie.

El dilluns els diaris parlaven de 60.000 a 70.000 persones a la manifestació, segons la Guàrdia Urbana; un gruix de gent així no es tornaria a veure fins la diada de l'11 de setembre de 2014 a la Meridiana. A la tarda de dilluns la premsa també anunv¡ciava una concentració a Passeig de Gràcia, la que mobilitzà milers i milers de persones.

A les 10 del matí la concentació a la Rambla ja es feia notar. A les 12, hora de començar la marxa convocada per AAVV, Consell de Districte, Entitats dels barris, Col·legi de Periodistes..., s'estimava que hi havia a Fabra i Puig cruïlla amb Meridiana 25.000 persones, però durant més d'una hora s'anaven incorporant arriobats en metro o ferrocarrils, posant-se a la cua.

Gent de tota mena, molts obresr, gent humil, molts de la perifèria barcelonina, i l'alcalde Pasqual Maragall, el regidor Germà Vidal, López Bulla i Justo Domínguez per CCOO i UGT, Carles Sentía i Josep María Huertas Claveria pel Col·legi de Periodistes.. tots hi érem. Totes les entitats van signar el Manifest de condemna. Després Fabra i Puig avall, Gran de Sant Andreu, Gran de la Sagrera, carrer Portugal amunt, carrer Pegàs i per la Meridiana fins a la mateixa porta d'Hipercor; quan arribaven al final, alguns encara estaven baixant la Rambla...

Una pancarta: “ETA asesinos. ¿Por qué nuestros vecinos?” al mig de la Rambla andreuencasintetitzava tota la indignació. Per què a la Sagrera? Per què a un barri obrer? Per què en un establiment sense connotació de cap mena? Per què??? Trenta anys després potser alguns encara es fan les mateixes preguntes; d'altres, amb les cicatrius dels anys, han entés que no existeix resposta a l'absurditat fanàtica.

Opinió:

Com que en Joan Pallarés va viure presencialment els fets que relata li agraeix-ho tot l'escrit. Jo no vaig poder viure directament aquestes manifestacions per trobar-me a la UCI de l'Hospital de la Vall de Hebrón i la meva dona prou feina va tenir per soportar aquelles maleïdes hores i tenir que anar a treballar el dilluns 22 mentres el seu marit es trobava hospitalitzat. Sí,aquesta es la realitat que moltes víctimes varem viure en aquells anys que algú ha batejat (anys després i des de la comoditat del sofá del despatx) com els “anys de plom”.

Mentres aixó pasava, altres personatges comenzaven a inventar-se uns relats del que mai havien viscut per mirar d'enganyar a l'administració. Malauradament, molts sospitem que amb el pas dels anys ho van asolir.  

Però tornant a les persones amb dignitat i aprofitant aquest magnífic article, vull recordar una questió que per molta gent ha quedat en l'oblit o en un interesat amagatall dins del calaix de la desmemòria... com explica en Joan Pallarés, sense xarxes socials ni internet milers de persones es van manifestar a Sant Andreu i a Barcelona però... quanta gent ho va fer en qualsevol indret fora de la capital catalana?

Pensem: aquests dies estem asistint a una extranya competència sobre qui fa els actes en memòria de Miguel Angel Blanco, sobre qui posa la fotografía mes gran, sobre quins ajuntaments colaboren mes, menys o res en els actes en memòria de una víctima... a moltes víctimes que mantenim un contacte personal constant aquesta utilització ens semble barroera i llastimosa però la nostre opinió no importa gaire... alguns farán moltes coses per recordar a una víctima concreta.

Però hi han victimes que som molt toçudes i ens continuem preguntant on eren tants i tants que ara surten parlant dels homenatges (merescuts sens dubte) a una víctima quan la banda terrorista ETA va assasinar a 21 éssers humans a Barcelona 10 anys abans? Estaven entre les gairebe 200 persones, sí només 200, que es van manifestar a tot el Pais Basc? Per què els informatius no van oferir noticies continuades i constants sobre el desenvolupament dels ferits que anaven morint dies i setmanes després del divendres 19 de juny? Realment algú es pot pensar que aquest oblit no ha fet un mal que encara es pateix en moltes families?

Molta gent parla de las frases que s'escoltaven dies despres de l'assasinat de Miguel Angel Blanco: “ETA, aquí está mi nuca” o similars. Però la frase “ETA asesinos, ¿por qué nuestros vecinos?” reflecteix en sis paraules tot el dolor que els terroristes han causat en centenars de families... si mes no, perque qualsevol víctima podía ser el nostre veí.

I pot semblar una tonteria però cal recordar que per ser víctima de un atemptat terrorista no calia, en absolut, pertanyar a uns partits polítics concrets. Moltes víctimes ens pregunten quines haurien estat les comsequencies si la casualitat hagués fet que una, tan sols una de les víctimes mortals hagués estat el representant de algún partit polític. Es farien actes de record i homenatge conjunts o al partit afectat aniria per lliure?

Prefereix-ho no conèixer la resposta, malgrat la suposo.