11 juliol 2017 (2) Ara (opinió)

11 juliol 2017 

Vint anys d’un assassinat que va marcar un punt i a part

El desenllaç del segrest de Miguel Ángel Blanco va portar el PP a endurir l’estratègia antiterrorista

Es compleixen dues dècades del segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco i ningú dubta ja que les 48 hores que van passar des que el diari Egin va publicar el comunicat d’ETA fins que el cos del jove regidor del PP a Ermua va aparèixer agonitzant van agitar la societat basca i espanyola. I a partir de llavors va canviar el patró que, fins aleshores, havia guiat l’estratègia de l’Estat contra ETA i també les relacions entre els partits polítics.

L’anomenat esperit d’Ermua va ser molt important com a mobilització social, però no va ser ni la primera ni l’última vegada que la gent va sortir al carrer contra l’organització terrorista. Ja el 1978 l’aleshores lehendakari Garaikoetxea, tot i que el PNB no ho veia gaire clar, va convocar una gran manifestació a Bilbao. El PP sempre ha defensat que l’assassinat de Blanco va ser el principi del final d’ETA, però el cert és que l’organització va seguir forta durant temps. El que sí que va suposar, però, va ser un canvi de paràmetre. Un punt i a part. A la lluita policial s’hi va unir definitivament la lluita judicial i política, amb el suport de la majoria de la societat espanyola, que va sortir en massa al carrer en repulsa per l’assassinat de Blanco. Des d’aquell moment, acabar amb ETA va ser una urgència. I els cicles de diàleg i negociació –que n’hi va haver– es van fer més petits.

Sense tenir en compte el que es va remoure aquells dies de juliol del 1997, no es podria entendre la negociació entre partits bascos que s’inicia amb el pla Ardanza (1998), i molt menys l’acord de Lizarra-Garazi promogut per l’esquerra abertzalei pactat entre ETA, el PNB i Eusko Alkartasuna, que va donar lloc a una treva que es truncaria tot just al cap d’un any (1999). La decisió d’Aznar l’any 98 d’autoritzar contactes amb el que ell mateix va anomenar Moviment d’Alliberament Nacional Basc tampoc es podria entendre sense el que havia passat un any abans.

Aznar va autoritzar els contactes, però va accelerar el final d’ETA per la via judicial i policial. Ho va fer amb el suport de grans mobilitzacions, amb el PSOE al costat, sense fissures, i l’aval dels mitjans de comunicació, de la justícia i de la comunitat internacional. Darrere hi havia, també, la intenció d’enterrar del tot el projecte polític de l’esquerra abertzale. Sense l’esperit d’Ermua segurament Aznar no s’hauria atrevit a tancar l’Egin (1998), ni hauria subscrit el Pacte Antiterrorista proposat per Rodrí- guez Zapatero (2000), clau per a la llei de partits (2002) que portaria a la il·legalització de Batasuna (2003).

 L’estratègia del PP L’evolució política va portar al pla Ibarretxe (2001-2003), que va acabar en via morta perquè el PNB va canviar, un cop més, de criteri. Fins i tot el fet que Patxi López arribés a ser lehendakari amb el suport del PP (2009-2012) també té a veure amb el canvi de patró forjat després del 1997.

Sis anys després que ETA anunciés l’abandonament de la lluita armada, el PP continua aferrat a l’esperit d’Ermua i obliga la resta a compartir el relat. Les mocions sobre Miguel Ángel Blanco a les institucions en són una prova. Rajoy vol que la unitat amb l’estratègia que Aznar va aconseguir fa vint anys segueixi vigent.

Opinió:

Un altre punt de vista dels fets que han succeït en els darrers vint anys. Crec que es necesari llegir-lo per entender moltes coses que per molta gent poden ser una novetat.