08 juliol 2017 TotaLaSagrera (entrevista)

08 juliol 2017

30 Aniversari de l’atemptat d’Hipercor

Entrevista amb Robert Manrique (de Joan Pallarés-Personat)

Primer cal dir que obviem en l’entrevista la descripció i els detalls de l’atemptat d’Hipercor, quan és el mateix Robert Manrique qui ens l’explica en un article a part en aquestes pàgines, amb els detalls de com va ser la aquell acte criminal d’ara fa trenta anys, quan el barri de la Sagrera, els barris veïns de Sant Andreu, Nou Barris, amb Ciutat Meridiana, tambè Santa Coloma o l’Hospitalet, tot Catalunya s’omplí d’horror i de pena aquell 19 de juny de 1987.

En segon lloc, cal dir dir que conec a Robert Manrique des de fa molts anys, vint-i-set o vint-i-vuit, dos o tres anys desprès de l’atemptat d’Hipercor, quan en ser uns anys de gran gruesa terrorista i amb atenmptats freqüents, coincidíem, sobretot als estudis d’Onda Cero i Onda Rambla, en les tertùlies en les quals jo acudia com a participant en representació política i sindical, fet que durá molts anys i posteriorment hem coincidit sovint perquè el tema Hipercor i d’altres, son del meu interès com a historiador local.

Confesso que al principi em causava certa complicació, ja que ell només parlava del seu tema, no opinava d’allò que desconeixia i la tertùlia es convertia en monotemàtica. Després m’en vaig adonar de la seva prudencia com a pioner en agrupar a aquells que havien patit un acte violent: de tots els temes en podía tenir, com qualsevol ciutadà, una opinió sòlida, però ell, si se l’interrogava com a afectat, havia de respondre com a tal, sense partidismos, respectant totes les sensibilitats.

Amb els anys Robert Manrique s’ha fet tot un referent en la matèria, escoltat sobretot pel seu tarannà obert. Durant l’entrevista, el dimecres anterior a l’aniversari de l’atemptat, el seu mòbil no para, del País Basc a Madrid, passant per Catalunya, les trucades són continues. A la taula un diari parla de l’alliberament de una etarra al cap de 23 anys de presó, em diu:

Per les víctimes és molt dur, els morts ja no tornen, li ha sortit molt barat, a un any per mort, però és el que diu la llei; al Valle de los Caidos en donaran raó, perquè s’ha aplicat una llei de 1973, feta per en Franco.

Robert. Quantes vegades penses en Hipercor cada dia?

Quan em llevo, quan em miro al mirall, quan parlo en les víctimes, el 80% del meu temps estic parlant amb elles, quan veig la meva des de fa més de 27 anys prenent-se la medicació, al despatx d’advocats on tot el dia tinc, a 30 centímetres un munt d’expedients… Sempre.

M’agradaria preguntar-te una cosa que mai m’havia atrevit a dirte: De tot això del tema d’ETA, o d’allò de ETA en aquells anys: que en pensaves? Que haguessis dit el matí del 19 de juny de 1987?

Recordo el 3 d’abril de 1987, 6,30 del matí, arribo a la feina a Hipercor i tots hem parlaven d’un atemptat del vespre anterior contra la guàrdia civil a Navas Meridiana en el qual va morir un noi que passava, Joan Fructuoso. En trenta segons vaig matar el tema: “pues como siempre, el estado se hará cargo”, desprès això ho he explicat a la mare i el germà de Fructuoso, dos mesos desprès encara creia que l’Estat es feia càrrec de les víctimes. Aquell matí del 19 de juny, en tenir-lo lliure, vaig anar a jugar al tennis a VallPark, quin partit!.

Creus que des de la Sagrera hi ha més sensibilitat sobre temes com el terrorisme que en altres llocs?

Com a tots els barris on han tingut víctimes o hi viuen persones que ho han estat. Però fins al 11M, la Sagrera era el barri amb més víctimes del terrorisme per metre quadrat, aquí ha causat morts ETA, el GRAPO, el FAC o hi viu la família del treballador mort a l’atemptat de la Revista El Papus, obra de l’extrema dreta. Sensibilitat? I tant! Jo vaig seguir treballant a Hipercor fins el 92, quan vaig reintegrar-me a la feina, regals per als meus fills o notes d’encoratjament eren continuades. Per això és important que es recordi, no cal a cada moment, però si que tothom conegui el que va passar i com va anar tot plegat.

Quanta morts i ferits recordes que fossin del barri? Comptem la zona dels districtes de Sant Andreu i Nou Barris, o sigui, l’entorn. (Agafa la llista i compta)

Mira, 12 dels 21 morts i 22 dels 45 ferits eren més o menys de l’entorn, però hi van haver molts afectats, gent que tenia el cotxe a l’aparcament i gent del barri que encara ho viu, veïns de l’escala, un record.

Fins ara els aniversaris s’havien circumscrit a actes bastant reduïts, llevat l’erecció del Monument a tocar de Meridiana-Fabra i Puig. Com valores aquest any, a les vistes del 30 Aniversari?

Molt positivament i no és improvisat. Des del 5 de juny de 2016 he col·laborat perquè en el 30 Aniversari es repari l’oblit i per a que es faci una exposició, que serà a finals d’any, a la Fabra i Coats. No és estrany, sempre he col·laborat amb tothom, ajuntament, premsa, ràdio, qui sigui que em demani ajuda sobre el tema em té al costat i el que ha organitzat en Ricard Vinyes des del Memorial Democràtic és una bona feina, ja que s’ha contactat amb les víctimes, se’ls hi ha demanat disculpes per l’abandonament. Seria bo que altres ajuntaments on hi havien víctimes també se’n preocupessin. També valoro molt positivament el que han fet l’Associació de Veïns de La Sagrera amb l’Associació Symphocat, sense recursos econòmics, però esforçantse per a que la cultura, un concert, sigui motiu de trobada. D’altres projectes per aquest Trentè Aniversari poc en conec, poca informació tinc; però personalment no acudiré mai a actes on hi han autoritats que enganyen, gent que ha fet ben poc i no s’esforça en cercar totes les víctimes.

Robert Manrique: i que és una víctima?

Les víctimes del terrorisme no són només un problema polític, sinó social. En altres víctimes, de transit per exemple, hi ha una asseguradora que en respon, el mateix Estat dona unes garanties i una cobertura, però la víctima del terrorisme ha de pledejar contra l’Estat, contra el Ministeri de l’Interior… qui t’ha de protegir et denega les ajudes, els criteris son arbitraris… Qui es el beneficiari? Una rascada és un dany major que un problema psicològic?

I la conversa segueix, la memòria d’en Robert Manrique és prodigiosa, esmentes qualsevol atemptat i en dona noms, cognoms i detalls de totes les víctimes, les famílies… Tanco el bloc, segueix parlant, m’explica la seva trobada a la presó amb el Cap de l’Escamot de l’Atemptat d’Hipercor. Manrique el va escoltar, li va parlar, però amb tota dignitat ni li va allargar la mà, ni s’apropà més que a la distància suficient on dues persones poden parlar sense forçar la veu: el seu gest, en aquell moment, representava la dignitat de les víctimes.